Early Modern European Witchcraft. Centres and Peripheries

Early Modern European Witchcraft: Centres and Peripheries és una antologia dirigida pels professors d’universitat Bengt Ankarloo i Gustav Henningsen. Ankarloo, que traspassà el 2008, va doctorar-se en filosofia a la universitat sueca de Lund l’any 1971 amb un estudi, avançat al seu temps, sobre els processos de bruixeria. Ankarloo va ser professor de la mateixa universitat. Henningsen, que enguany compta amb 84 anys, és historiador i folklorista. El professor danès, un dels grans especialistes vius sobre la bruixeria escandinava i europea, ha publicat assajos com «The Witches Advocate: Basque Witchcraft and the Spanish Inquisition», que si algun dia tracto la bruixeria basca, també portaré a Llegendàrium.

El llibre que avui ressenyo no parla de la bruixeria a casa nostra però sí que he considerat que, d’entre tots els llibres sobre el tema que cauen a les meves mans, era important fer-ne referència i dedicar-li una ressenya perquè quan es publicà, l’any 1990, els estudis sobre bruixeria estaven pràcticament dominats pels acadèmics del Regne Unit i, en menor mesura, dels Estats Units, que se centraven sobretot en la bruixeria situada a Anglaterra i processos com Salem. Els estudis d’altres països europeus existien, però d’una manera dispersa i poc coordinada. Tenim el cas notable d’en Ginzburg a Itàlia i Caro Baroja a Espanya, per exemple, però a Catalunya, malgrat els esforços d’historiadors com Antoni Pladevall el 1974, encara trigarien uns 30 anys a sorgir amb força.

Imatge de la pel·lícula estoniana November, dirigida per Rainer Sarnet, el 2017. Tracta la bruixeria i el folklore d’aquell país bàltic

«Centres and Peripheries», com el seu nom indica, s’endinsa en aquells països suposadament perifèrics, que tot sovint queden fora dels anomenats «tres nuclis» principals de les persecucions a l’edat moderna: El nord d’Itàlia, els Pirineus orientals i el vessant alpí de Suïssa i Alemanya, el que se’n diu els Alps Occidentals. El llibre neix com un esforç per investigar més enllà de les «grans caceres» del segle XVI i XVII i escatir corrents de difusió a partir de centres i perifèries: Els Urals, el Caucas, els Pirineus, els Alps…, però malgrat això els principals països que estudia són del nord d’Europa: Suècia, Finlàndia, Dinamarca, Noruega, Islàndia i dos interessantíssims capítols dedicats a la bruixeria a Estònia: «Werewolves and poisoners» i «The Crusade against Idolatry».

Estònia va ser un dels últims països d’Europa a convertir-se al cristianisme i, per tant, les seves tradicions, com la dels altres pobles bàltics i alguns eslaus –letons, lituans, kurs, letgalians, semgalians, caixubis–, vénen revestides d’un interès particular per l’estudiós. Més enllà del nord d’Europa, el llibre també parla de Portugal i Hongria. Endemés, Ankarloo i Henningsen han escollit especialistes que són originaris del país que parlen, per tant coneixen el seu territori.

Però, malgrat centrar-se en el nord d’Europa, aquest llibre va suposar ser un esforç matiner per coordinar els estudis sobre bruixeria de diferents països i en ell participen autors com els mateixos Ginzburg i Caro Baroja, en les dues primeres parts de l’assaig. La primera està dedicada a la Inquisició, a les lleis i la teologia de l’església catòlica sobre la bruixeria i la visió que es tenia sobre el pecat o la blasfèmia. En aquesta part participen altres autors que aniran apareixent a Llegendàrium, com Stuart Clark. La segona, probablement una de les més interessants del llibre, i un altre motiu per la qual l’he volgut ressenyar, tracta dels mateixos orígens del samaniat.

El primer capítol, «Deciphering the Sabbath», escrit per Carlo Ginzburg, és clau, doncs conforma l’esquelet de l’antologia posant com a vertebrador les dècades de treball del savi historiador italià. Com diu ell mateix «aquest estudi és un resum, provisional en alguns aspectes, de les conclusions de molts anys de recerca». El primer que fa Ginzburg és escombrar definitivament la influència de Margaret Murray i, alhora, redefinir-la: «Donada l’estructura mítica que ha deixat restes d’Escòcia fins al Caucas, del Mediterrani fins a Sibèria, qualsevol intent de desxiframent és molt difícil», però alhora fa descobriments cabdals, com els seus estudis lingüístics basats en les llengües indoeuropees, element que l’apropa a un desaparegut d’aquesta antologia, Claude Lecouteux, que també empra la lingüística per obrir al públic l’estudi acadèmic de la bruixeria.

Imatge de la pel·lícula alemanya Hagazussa: A Heathen’s Curse, dirigida per Lukas Feigefeld el 2017 i estrenada el 2018. Parla de la bruixeria i les llegendes dels Alps Occidentals

Ginzburg diu: «La similitud sorprenent entre els benandanti del Friuli –a Itàlia– i els burkudzäutä d’Ossètia –poble del Caucas– són sorprenents si veiem la seva distància geogràfica i cultural, encara que ambdós pertanyin a l’àrea del llenguatge indoeuropeu. Però l’existència de préstecs lingüístics ossetes a Hongria pot suggerir una cadena que s’estén del Caucas a Friuli i que compren una morfologia fenomènica similar com els benandanti del Friuli, els zduhaci dels Balcans, els táltos d’Hongria i els burkudzäutä d’Ossètia».

I el que afegeixo jo i, per això us he portat aquest assaig que considero col·lateralment important per a l’estudi de la bruixeria a casa nostre, és que Ginzburg no coneixia les pràctiques de la Reina de Rocacorba, Margarida Oliveras, i la similitud fenomenològica entre el que expliquen els processos al seu voltant i els que ell estudià al Friuli; la Reina de Rocacorba solament per citar una entre moltes: La valenciana Vicenta Mapel, la mallorquina Joana de Peguera o la Marxanta de Sant Martí d’Albars, totes elles dones que tenim molt properes en el temps i l’espai.

Un altre capítol que m’ha semblat especialment interessant és el dedicat a Finlàndia, escrit pels professors Antero Heikkinen i Timo Kervinen, el seu títol «Finland: The Male Domination», ens ho explica molt clarament. Finlàndia era terra de bruixots: «A diferència de la regla que regeix Europa occidental, la bruixeria a Finlàndia no era associada principalment al sexe femení. (…) Durant el segle XVI, el 60% dels acusats i el 75% dels condemnats eren homes però, tan aviat com el nombre de judicis va augmentar, el nombre de dones va començar a pujar». La imatge del bruixot finès, molt influenciat per la cultura sami i els altres pobles lapons i siberians, és la del bruixot professional, l’home savi que fa d’intermediari entre el món dels vius i el dels esperits.

Però cap a finals del segle XVI, en les zones culturalment i demogràficament més influenciades per Suècia, les de la costa oest de Finlàndia, van començar a existir denuncies per màgia diabòlica talment com les coneixem a la resta d’Europa, com el cas de «1670, Isaacus Gunnerus, un estudiant, fill del vicari, va ser trobat sospitós de cometre actes diabòlics», on l’Acadèmia on estudiava simplement va expulsar-lo per protegir la seva reputació. O altres actes més comuns per tota Europa, com les venjances personals que hom pren per actes diabòlics: «El 1665, el bisbe i Vice-Canceller Johan Gezelius va acusar Elisabeth Nilsdotter, la vídua d’un professor, d’haver preparat una poció màgica per enverinar la seva dona. El cas va jutjar-se, però la vídua finalment va ser absolta i a Gezelius se li va fer pagar una gran suma pels danys causats». Els professors no ho diuen, però fixeu-vos que els noms i cognoms dels acusats són d’arrel sueca o jueva, no finesa.

Acabaré amb un fragment prou interessant del primer capítol dedicat a Estònia, el meu preferit del llibre, «Werewolves and poisoners», escrit per la professora Maia Madar: «La creença en homes llop era molt estesa –a Estònia–. En divuit judicis, divuit dones i tretze homes van ser acusats de cometre danys convertits en homes llop. A Meremoisa el 1623, l’acusada Ann va testificar que va viure transformada en dona llop durant quatre anys i que va matar un cavall, així com altres animals petits. Més tard l’acusada, Ann, va amagar la pell del llop sota una pedra enmig dels camps. Dues dones més, Anne i Ghert, de l’estat de Pada, van enterrar també les seves pells de llop sota una gran pedra. El 1636, a Kurna, una dona va descriure com va transformar-se en dona llop. Una anciana va guiar-la als boscos i li va donar a menjar arrels dolces, després van començar a caçar totes dues pel bosc com a dones llop».

Estem doncs davant d’un llibre que ens portarà a conèixer la bruixeria d’altres països que estan fora dels corrents habituals dels assajos acadèmics de bruixeria i que ens poden fer un gran servei per articular la teoria de la difusió que defensen Ginzburg i d’altres professors, difusió que s’estén des d’uns nuclis concrets cap a unes perifèries.

Teoria que encara es troba ben viva i en constant evolució.


Altres llibres acadèmics que aniré ressenyant a Llegendàrium, fora de l’àmbit de Catalunya, però també necessaris per comprendre el fenomen a casa nostra seran, entre d’altres:

«Male Witches in Early Modern Europ

«The Witchcraft Sourcebook»

«Witchcraft, Lycanthropy, Drugs and Disease: An Anthropological Study of the European Witch Hunts»

«Shaman of Oberstdorf: Chonrad Stoeckhlin and the Phantoms of the Night»

«The Night Battles: Witchcraft and Agrarian Cults in the Sixteenth and Seventeenth Centuries»

«Agents of Witchcraft in Early Modern Italy and Denmark»

«Witchcraft and Masculinities in Early Modern Europe»

I els dos volums de «Witchcraft in Continental Europe».

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada