Dones d’aigua (I): El Secret de les Bones Dones

Una de les il·lustracions per a Liliana, d'Apel·les Mestres. 1907

Imagineu que torneu a ser nens. Dormiu. Somieu.

Imagineu que és tardor i escolteu la pluja al carrer, que fa olor de llar de foc i terra molla. Com el batec d’un cor en pau, tot era segur, tot era fàcil i senzill. Com el tic-tac d’un rellotge, no importa si va endavant o endarrere. La veritat i la mentida no importen. Quan presteu atenció podeu sentir que tot és possible. Us estireu al llit i tanqueu els ulls. La pluja repica amb calma contra la finestra. Dins dels llençols nets i suaus, trobeu la pedra dels somnis en el centre del vostre pit i torneu a llocs on heu estat amb els vostres pares o també podeu volar fins allà on no heu estat mai, a llocs on es troben viatgers de tots els temps, com un turó foradat on es reuneixen els avantpassats, com un gran prat on el Gran Boc presideix l’autèntica llibertat, podeu córrer amb els llops i nadar a les profunditats del que sou, on la foscor i la melodia silenciosa regnen eternament. Sou lleugers, les vostres cames fortes i el vostre cor nou i alegre. I així, en el bosc de la imaginació, trobeu un rierol que canta amb veu llunyana una cançó que coneixeu bé i que oblideu a cada nota…

Resseguint la cançó d’aigua creixeu fins a l’adolescència i al cap del riu, a la vora del llac nocturn, trobeu una pinta d’or. L’agafeu, enlluernats pel vostre reflex sobre el contorn daurat i quan veieu que darrere vostre hi ha algú més la pinta es desfà, convertida en cendra que s’emporta una sobtada brisa. Us gireu i no veieu a ningú. El vostre cos ja no és lleuger, és més pesat i dens, però encara sentiu la sang bategar fort i en el vostre front crema una flama famolenca que abans no hi era. Una flama que cerca amb passió allò que hi ha sota l’aigua, la cançó que us crida a recordar alguna cosa que ara ja heu oblidat del tot, substituïda pel soroll de les branques colpejades pel vent. Sentiu el cos embolcallat pel fred però dins vostre regna la brasa. Us aboqueu al llac i a l’esquena del vostre Doble, sobre les aigües negres, veieu de nou l’ombra. I aleshores la reconeixeu: La vostra infància crida amb horror, assenyalant l’aigua i advertint-vos. Però és massa tard. Una mà pàl·lida de gana us engrapa dels cabells i us arrossega llac avall, cap a l’inici…

I caieu, pesats i maldestres caieu avall, convertits en adults. No recordeu qui éreu. I no sabeu com heu arribat fins aquí. Heu perdut el foc del front. Però ara creieu que ho sabeu tot. Estrany poder. I creient, creient, arribeu fins a la porta de la cova de les dones d’aigua, que s’obre de bat a bat per vosaltres. Fa molt fred. El batec s’esgota. La brasa és apagada. Darrere escolteu dolces cançons i veieu un fulgor que no és ni daurat ni brillant. Tanqueu els ulls per segona vegada i pensant que el que esteu vivint és millor que un somni, la travesseu….

Desperteu.

El Secret de les Bones Dones

Com els gegants, les bruixes i els dracs, tots teniu una imatge formada de les dones d’aigua: Les dones d’aigua són etèries donzelles que viuen en llacs i cursos d’aigua dolça, fades «bones» i boniques que ajuden al pastor ferit i que guareixen als malalts, de llargs cabells rossos i pell blanca, que teixeixen peces màgiques i es casen amb homes pobres. Però també us he de dir, em sap greu, que aquesta versió de les dones d’aigua és la seva imatge romàntica, «domesticada» pels vuitcentistes. Si alguna vegada enfonseu la cara en una bassa fosca potser les veieu com són. Si us llenceu a un gorg, en els freds instants que el vostre cos trenca sobre l’aigua potser les copseu vora terra, observant-vos delitoses. I potser aleshores descobriu que no són com us havien dit.

Les terres catalanes són molt fèrtils en mites i llegendes, però poques d’elles tenen una extensió tan gran com els mites de dones d’aigua o «Bones Dones». D’Alacant a Mallorca, de l’Ebre fins a la Catalunya del Nord, del Pallars a l’Empordà, arreu trobem llocs relacionats amb elles: Coves, rius i rieres, pous, construccions megalítiques com dòlmens o menhirs. És el secret de les Bones Dones.

Una de les pistes que ens explica l’extensió del seu mite és la quantitat de noms que tenen: Dones d’aigua, les dames, les dones de fum, les bones dones, les «coses bones», goges, aloges, encantades, paitides… Ramona Violant, una de les autores que més ha treballat les llegendes de dones d’aigua, en el seu llibre «El món màgic de les fades», un complet recull del mite a les terres catalanes, ens parla de la diferenciació de la seva etimologia: «Si bé de forma global emprem el terme fada, aquest mot rarament apareix en la tradició folklòrica catalana; aquests éssers mítics femenins hi apareixen sota els termes d’encantades, dones d’aigua, goges, aloges, sirenes, dames. El terme més general és el d’encantada, com veurem al llarg de les versions aplegades. El terme goja sembla haver estat propi del Rosselló, aloja es documenta tan sols en relació a l’estany de Banyoles, sa dama apareix en la tradició menorquina i el terme dona d’aygó mallorquí és una clara derivació del dona d’aigua català».

Davant de l’allau de noms, etimologies i personatges diferents correm el perill de ficar-les a totes en el mateix sac i dir que totes són el mateix. Però, en realitat, no és així. Per començar tenim que el que avui coneixem com «dones d’aigua» és la suma de trets de moltes altres figures mitològiques, esperits i, fins i tot, deus i deesses. Destriar quines són unes i altres serà part d’aquest article, però és una feina difícil i en molts casos solament podré fer hipòtesis, perquè de molts d’aquests esperits no coneixem ni tan sols el nom, però podem sospitar la seva presència pel que ens diuen diversos testimonis i fonts indirectes. I, alhora, les dones d’aigua comparteixen part del seu folklore i mites amb altres construccions com el que avui coneixem com bruixes o sirenes.

En segon lloc tenim que, a mesura que ha anat avançant el temps, les subtileses, pràctiques i conjunt de símbols associats a les dones d’aigua s’ha anat reduint i simplificant, quedant relegades al món de la mainada, com molts jocs que abans eren pràctiques sacres i màgiques i van anar derivant fins a formar part del repertori dels infants. Aquesta no és una característica exclusiva de les dones d’aigua. Per exemple, com vam veure en l’article dels gegants, amb el pas del temps els esperits van veient el seu nom cada vegada més encotillat i categoritzat, reduït i resumit amb tres o quatre frases. La simplificació de la modernitat i la cacera a tot allò que faci olor d’imaginació fa que figures que abans eren molts personatges diferents, com el gegant Farell, acabin convergint en un de sol.

Per últim, tenim que cada territori ha fet néixer una rondalla i un esperit diferent, amb la seva personalitat pròpia. No són el mateix les Encantades de Ribes de Freser, que l’Aloja de Banyoles o les «Bones Dones» del Montcabrer i Burriac. La influència del territori sobre el mite no és menyspreable. De fet és la clau de volta de tot plegat. El cercle és orgànic i tan influenciades estan les persones pel territori on viuen que el territori per elles, els esperits per les persones com les persones pels esperits. Perquè no hi ha divisions entre uns i altres, tots formen part d’aquest.

Les dones d’aigua són una cruïlla de creences que, en un temps passat, eren molts esperits i deesses diferents que avui es confonen les unes amb les altres, resistint-se a desaparèixer, cantant la Vella Cançó per no enfonsar-se en el magma de l’inconscient col·lectiu de la comunitat humana moderna. Però quins eren aquests esperits antics? En podem saber alguna cosa d’ells?

Les Oceànides. 1869. Gustav Doré

Les Bones Dones que cavalquen la nit

La base del mite de les dones d’aigua són un corpus de creences anteriors a l’Imperi Romà remuntant-se, com a mínim a l’edat del ferro i possiblement més enrere, fins als orígens de la humanitat a la prehistòria. Aquestes creences, com qualsevol visió viva, anava entreteixida amb una sèrie de pràctiques i observacions.

L’historiador Claude Lecouteux, que dedica un capítol sencer a les Bones Dones en el seu llibre sobre la Cacera Salvatge i que parla de l’origen de les bruixes en arcaiques tradicions indoeuropees en el seu clàssic «Fades, homes llop i bruixes en l’edat mitjana», ens diu que: «Trobem la primera mostra medieval de la creença en les Dames de la Nit en el canon atribuït al Concili d’Ancyra, que es trobà el 314 dC. (…) Aquest canon va ser recollit el 899, en un tractat de Regino, bisbe de Prüm: «És cosa de no oblidar que certes dones malvades són servidores de Satanàs, seduïdes per il·lusions demoníaques i fantasmes, és creença seva que cavalquen sobre determinades bèsties durant les hores nocturnes en la companyia de Diana, deessa dels pagans, també anomenada Herodies, i amb innumerables multituds de dones, que travessen grans zones de la terra en un obrir i tancar d’ulls, en el silenci de mort de la nit, i són servidores de les lleis de la Dama i en determinades nits són cridades al seu servei.»

Lecouteux ens explica que aquest text, conegut com a «Canon Episcopi», va ser recollit el 1066 en un altre document d’importància per la història de l’Església, el «Decretum», on se’ns mostra que l’Església va fer mans i mànigues per atacar creences suposadament paganes que encara eren vigoroses i, per tant, vistes com a perilloses. En el Decretum trobem una mostra molt clara del «Doble» o, com és coneix més popularment, el «vol de l’esperit»: «És cert que moltes dones, fent-se servidores de Satanàs, creuen i afirmen que en el silenci de la nit quan s’han anat a dormir i el seu marit dorm en els seus braços, mentre són dins dels seus cossos físics poden viatjar travessant portes i creuar grans espais del mon amb altres dones i homes, i matar persones sense armes visibles, persones que han sigut batejades i redimides per la sang de Crist».

El 1304, la fetillera Na Salvatge, de Molins de Rei, és requerida pel visitador pastoral, segons els informadors que cita el capellà Na Salvatge «va –de nit– amb les dames i els fantasmes, i fa d’endevinaire». El 1314, a la Pobla de Nules, el visitador escriu que: «hi ha una dona que fa sortilegis i diu que se’n va amb les Bones Dones». Un dels primers judicis per bruixeria conservats a Catalunya, el de la barcelonina Sança de Camins el 1419, ens mostra com ella tenia certes creences en aquestes Bones Dones, per guanyar-se els dons d’aquests esperits ambivalents. El mateix ofici fiscal li pregunta per elles: «Interrogada si ella deposant hauria dit a negona persona que moltes vegades de nit aparellava la taula de menjar, e posave-y tovalles, e pa, e vi, e aygua, e un mirall en que-s mirasen los del Trip…», el Trip és la Tríada, el Viatge o Cacera, tal com es coneixia a Catalunya. «…e que-s torbassen en menjar, e en beure, en mirar-se en lo mirall, e no matassen los infants petits». D’exemples en podríem trobar molts més.

Pau Castell, en la seva imprescindible tesi doctoral sobre l’origen de la cacera de bruixes a Catalunya, ens dóna un pista concloent: «Aquests esments fan referència a la tradició de l’anomenada societat de les fades, els orígens de la qual han de buscar-se en les divinitats femenines de les antigues mitologies europees. Les fonts d’època medieval es refereixen a aquestes figures amb els apel·latius de «bones dones», «dames de la nit» o «coses bones», les quals habitaven en llocs apartats com boscos, coves o cursos d’aigua, participaven en processions nocturnes liderades per alguna divinitat femenina i entraven en les cases januis clausis –amb les portes tancades a pany i forrellat– per menjar i beure, recompensant després als seus estadants amb bona fortuna o abundància material. El mateix Guillem d’Auvergne remarcava que aquella creença en les dominae bonae, que vagaven de nit i que aportaven riquesa a les cases, estava molt estesa entre les dones en general, creença que recorda també alguns aspectes del «menjar dels morts», una tradició conservada en moltes parts d’Europa segons la qual determinats esperits visitaven les cases en algunes dates assenyalades i, per protegir-se i propiciar-se els seus dons, era necessari deixar-los menjar, aigua, vi o llet».

Tenim una primera figura, la dels esperits propers a una Cacera Salvatge femenina, liderada per una deessa, l’Abundia o la Mare Hulda, la Diana o l’Aradia. En Pau Castell a la seva tesi, recordant a Briggs i Ginzburg i, aquest últim, a Charles Leland, ens recorda que si per un costat hi havia una cacera formada per les Bones Dones d’Aradia, també hi havia el seu revers fosc d’esperits femenins que devoraven o emmetzinaven infants en els seus bressols, on ambdós grups lluitaven per l’hegemonia. Aquest últim grup d’esperits pirinencs i europeus es trobarien en l’origen de les bruixes malèfiques i, fins i tot, en l’etimologia de la seva paraula.

Personalment no m’inclino per una dicotomia tan clara. En els estudis de Lecouteux, que rastreja les creences en aquests éssers fins a les arrels, trobem que la temàtica de la lluita als cels i a l’Inframón era molt estesa per Europa, fins i tot amb pràctiques de possessió per part d’emmascarats i dansaires, que ens han arribat molt deformades fins avui però que encara mantenen aquesta lluita arquetípica entre uns esperits malvats i uns altres bondadosos, impersonats per grups diferents de bruixots i bruixes. Però és probable que, originalment, no estiguessin diferenciats sinó que guardaven un caràcter naturalment autònom, protector o malvat depenent de com nosaltres ens relacionem amb ells, sense comprendre les nostres categories morals modernes.

És aquest, el mite de la Cacera Salvatge, un dels més antics del corpus de creences europeu, però en ell les Bones Dones que cavalquen la nit solament són un convidat circumstancial que, com indica l’historiador i lingüista francès, en un temps arcaic tenia un paper molt diferent i un corpus de pràctiques i creences, probablement, diferenciades. Amb el temps, però, van acabar convergint en la Cacera i en el que avui coneixem com dones d’aigua.

Com hem vist amb les fonts, cal remarcar que aquesta era una creença essencialment femenina, compartida per dones d’arreu d’Europa.

Nimfes d’aigua. Gaston Bussiere. 1927

El poble dels turons

Una segona classe d’esperits que influenciaren la figura que avui coneixem com dones d’aigua són les fades o poble dels turons, com són anomenats a les contrades cèltiques de la Bretanya, Gal·les o Cornualla. D’ells ens venen tradicions i antigues pràctiques com la del teler, la peça de roba màgica, la característica de teixir i perdre fils de materials impossibles, la pinta d’or –que també usen les sirenes– i molts altres elements propis de les rondalles que, alhora, influenciaren també les llegendes i mites de bruixes. Tots aquests elements són compartits per rondalles de bruixes, nimfes, fades, dones d’aigua i sirenes.

Una de les escenes centrals és la del «banquet», Amades ens cita un dels molts exemples que podem trobar en la mitologia catalana i arreu d’Europa: «La gent de muntanya del Pirineu oriental creuen molt perillós acostar-se a l’estany de Lanós, per por de restar encantats. Les dones d’aigua d’aquest estany, aquesta nit, celebren unes grans orgies. Totes les aigües vessen una clarorassa, que il·lumina tota la rodalia del llac. Dels palaus del fons on viuen les gentils fades en pugen harmonioses cantúries, sons d’instruments, drings de copes i vaixella i, sobretot, unes grans riallades. El pobre mortal que, embadalit per tanta música i pel goig de la bullícia i de l’alegria, gosa acostar-s’hi, se sent xuclat per les aigües, que l’atreuen amb una força irresistible, i resta encantat per tota l’eternitat, sense poder sortir per un mai més del fons de les aigües. L’arribada d’un nou encantat és rebuda amb grans riallades, que fan retrunyir tots els pics de la contornada.»

Rondalles compartides entre tots aquests esperits trobem, entre d’altres: La del vilatà o vilatana que els hi roba una peça de roba quan es banyen –compartida també amb la Víbria, com vam veure– o volen amb l’esperit, i la dita peça els hi dóna gran fortuna o gran desgràcia. La d’aquell que s’endinsa en les seves coves i es troba un gran banquet preparat, del que menja i beu, retornant canviat, amb grans riqueses o embogit. La de l’home o dona que accepta un sac d’or que es converteix en faves o grans de fajol perquè l’obren abans de temps. La de l’home que es casa amb una d’elles –dona d’aigua, fada, sirena, bruixa– i ha de guardar el secret de la seva naturalesa, secret que traeix i ella retorna al seu món. El caràcter del poble dels turons és, sempre, ambivalent, ambigu i allunyat de la nostra ètica humana.

La peça de roba és probablement la més habitual de les creences compartides entre aquestes diferents figures, Amades ens ho explica així: «És creença general que aquesta nit les encantades, dones d’aigua, goges, aloges i d’altres éssers fantàstics femenins, treuen i estenen la bugada, blanquíssima com la neu, al peu de les boques de llurs coves i cataus i vora de les aigües dels gorgs on viuen. El mortal que assoleix agafar una peça de roba de les encantades té la felicitat i la riques assegurades per tota la vida. De diverses cases que han prosperat de manera poc entenedora per al veïnat, la gent en diu que han pogut obtenir unes tovalles o un llençol de les encantades», fet aquest últim que també recorda al que se’n deia del canut de canya dels minairons i les cases pairals pallareses.

La Triple Hècate. 1795. William Blake

Les Parques i el Trip Reial

La protecció dels infants, segons antiga tradició romana, requeia també en les Parques, la «Tria Fata» o, com hem vist en el judici de Sança de Camins, el Trip o les Tres Dones. Aquestes Parques, senyores del passat, el present i el futur, també protegien a les embarassades, i teixien amb tres telers els destins dels homes i les dones d’ençà que naixien fins que morien. D’alguna manera la creença en el Trip Reial no té per què remetre, directament, al culte de les Tres Parques romanes o als cultes ibers o cèltics, però sí a velles creences indoeuropees que, amb el pas del temps, acabaren per barrejar-se amb els costums i ofrenes al poble dels turons; així, parar el plat a taula amb viandes, vi, pa i aigua, talment com es fa amb els Reis Mags, la versió sincrètica cristiana de la Cacera; o l’ús dels miralls perquè s’hi vegin reflectits o entrin i surtin de la casa.

Per posar un sol exemple, a Finlàndia aquesta triple deïtat femenina era representada per Sáhráhkka, Juksáhkká i Uksáhkká, la primera és la deessa de la llar de foc i és la protectora de les noies adolescents i de les embarassades; la segona viu a les portes de darrere de les cases i torna els infants en nens –nois– quan són a l’úter, doncs segons l’antiga creença finoúgrica tots els nens són nenes quan són a l’úter i solament després és diferencien –curiosament això és el que passa amb els genomes XX i XY–; la tercera guarda les portes principals i protegeix la mainada, nens i nenes.

Aquesta Tríada de figures femenines les podem trobar arreu de les religions indoeuropees, per exemple en els mites nòrdics, en els eslaus i en els cèltics. Una de les autores que més ha estudiat la Triple Deitat femenina a Polònia, Ucraïna i altres països de l’Est d’Europa, Vesna Petreska, seguint a Dumézil –que també parlà de les tríades masculines, com el Triglav eslau, deïtat central i molt discutida de les religions eslaves–, ens parla de com als pobles eslaus són molt habituals les referències a les teixidores del destí.

Hi ha qui ha volgut veure en el Trip Reial, com indica Lecouteux, una tríada formada per les deesses Hècate, Selene i Àrtemis, o segons els «Papyri» grecs, uns dels textos màgics més antics del món que hem conservat juntament amb altres llibres i documents egipcis i mesopotàmics, eren Hècate, Selene i Persèfone, també anomenada amb altres valors triples i noms triples. El Trip forma part d’unes creences molt antigues, possiblement anteriors als mateixos pobles indoeuropeus, creences i esperits que també van influenciar les figures que avui coneixem com dones d’aigua.

A Catalunya un dels llocs de culte més notables a aquesta Triple Deessa o Trip Reial podria haver estat la Cova de les Bones Dones, al Montcabrer, al qual vaig dedicar-li dos articles.

Les divinitats locals i els genis d’aigua dolça

Finalment, un altre geni que va influenciar la creació de la figura de les dones d’aigua són els mateixos genis del territori, associats a rierols, torrents, basses, gorgs, pous, coves… No estaríem parlant d’un «esperit d’esperits» que engloba a la resta, com la Nemetona cèltica, sinó d’un conjunt molt heterogeni i eclèctic d’esperits –possiblement alguns, fins i tot, masculins–, que viuen darrere de moltes de les diferències i peculiaritats del que avui veiem com un conjunt –massa– homogeni. Els coneixem per nimfes, fades d’aigua, senyores o dames. També hi ha que no tenen gènere o ni tan sols tenen forma humana, ni cap forma, essent probablement aquesta última la seva formulació original.

Amades llegeix molt clarament la relació del poble dels turons amb les dones d’aigua i amb els «genius loci», els genis locals o divinitats del lloc, quan ens diu: «A casa nostra hom creu les coves estada d’éssers mítics femenins de bona mena qualificats de goges, aloges i, més comunament, d’encantades o dones d’aigua quan es tracta de coves de vora corrents. En aquest cas hom pot reconèixer en aquests éssers divinitats locals de les aigües i dels corrents; però les encantades, estadantes de caus i esplugues que s’obren en plena muntanya, lluny de l’aigua, amb tota probabilitat recorden genis del bosc, divinitats dels arbres i de la vegetació en general, dels quals encara sobreviuen tota una munió en la mitologia actual autòctona, mentre que molts d’altres abandonaren llurs cataus per a fer lloc a la Mare de Déu». El que ens vol dir Amades amb aquesta última cita a la Verge és que molts genius loci acabaren sincretitzats amb cultes marians locals o amb les rondalles de «Verges trobades».

I torna a incidir en el seu caràcter de divinitats de les corrents d’aigua dolça quan diu que: «L’home d’ahir creia que les divinitats dels corrents (que comunament eren femenines) estadantes de coves i cataus de fora de l’aigua, però propers a ella, damunt de la qual exerceixen llur poder. Des de llurs palaus subterranis i al fons de les coves podien vigilar més bé les aigües que no des del fons d’elles mateixes. Així, doncs, les anomenades dones d’aigua i encantades de cavernes riberenques són les restes de divinitats fluvials, com ara les encantades de les coves de Ribes del Freser, l es del torrent de la Vall de Ros a l’alt Vallès i les gambutzines que viuen al fons de les coves de set pisos de Benifallet, vora de l’Ebre.»

Creu del Montcabrer al cim, a la dreta, i la Cova de les Bones Dones a sota, a l'esquerra
Creu del Montcabrer al cim, a la dreta, i la Cova de les Bones Dones a sota, a l’esquerra

La cançó de l’aigua

El psicòleg Carl Gustav Jung va escriure que a vegades els corrents profunds de l’inconscient col·lectiu, que prenen forma d’arquetips eterns, emergeixen a la superfície i «posseeixen» certes persones receptives a ser-ho. En aquest sentit, no és casual l’estimació que encara se’ls hi guarda a les dones d’aigua, per les quals se senten encara atretes moltes dones –i també molts homes–, la seva pervivència i resistència a desaparèixer. Una anàlisi dels relats de les dones d’aigua fent servir els quatre arquetips majors de la teoria jungiana seria molt interessant.

L’ambivalència de la seva naturalesa, més enllà de qualsevol construcció moral o social moderna, estructurada, remet a un món inhumà i alhora molt proper, salvatge i fascinador, que pot resultar totalment destructiu o benigne segons la relació que s’estableixi amb ell i, sobretot, amb un mateix.

En aquest article «introductori» hem vist com els esperits i les llegendes que ens arriben fins avui a vegades són una suma d’altres criatures, construïdes sobre una base a la qual se li afegeixen moltes influències. Per què a vegades és més accentuat i a vegades menys és molt més difícil d’explicar, però podem fer la hipòtesi que el culte a aquests esperits, variant en el temps i molt modificat segons l’època, va resistir fins fa relativament poc degut a la profunditat externa i interna del que ens explica, de la seva cançó, que algunes persones són més receptives a escoltar.

El secret de les Bones Dones remet a un culte i a unes creences antigues, d’un temps del qual es guarden migrats documents i del que en sabem ben poc, que ens ha deixat pistes en forma de rondalla, de topònim, marques en el territori d’uns esperits que eren allí abans que nosaltres i que seguiran allí molt temps després, quan nosaltres ja no hi siguem. El seu Secret ha intentat ser esborrat amb sang i foc, amb encens i oracions, amb cables i asfalt. Però el valent i l’astut, aquell que observa adequadament, encara pot sentir la carícia dels seus vels, escoltar la remor de la seva dansa i olorar l’aigua que es desprèn del seu Misteri, tan antic com els somnis i els desitjos.


Bibliografia

LECOUTEUX, Claude. Phantom Armies of the Night. Inner Traditions, 2011

LECOUTEUX, Claude. Witches, werewolves and fairies. Inner Traditions, 2003

VIOLANT I RIBERA, Ramona. El món màgic de les fades. Farell

AYMAMÍ DOMINGO, Gener. Coves catalanes llegendàries. Farell

AMADES, Joan. Costumari català. Edicions 62

AMADES, Joan. Llegendes de coves, roques, mar i estanys catalans. Farell

CORTADELLES, Xavier i PUJADÓ, Judit. Llegendes d’aigua dolça. Edicions Sidillà

CASTELL GRANADOS, Pau. Orígens i evolució de la cacera de bruixes. Tesi doctoral inèdita