La dona d’aigua i altres llegendes de la Vall del Tenes

Salt del Tenes

La Vall del Tenes és sembrada de llegendes i antics encanteris. Les paraules de poder, els maleficis i les benediccions, recorren les arrels ocultes d’una terra d’orgullosa roca i fortes emocions expressades en furiosos torrents i delicats cursos d’aigua fosca, que reflecteixen les vides i símbols dels seus habitants. D’aquells que somien. Del torrent del Bosc de Castellcir a la Balma Fosca de Sant Quirze Safaja, dels gorgs de Bigues i Riells als escarpats cingles de Sant Miquel del Fai i la Bauma Rosa, dels antics misteris de Santa Eulàlia de Ronçana i els dos Lliçà, recórrer el curs del Tenes és escoltar la veu d’un geni del lloc encara viu i poderós, és endinsar-se en la contradicció del caçador i la presa, en la glòria d’una bellesa que viu, mor i persisteix assetjada d’asfalt.

En aquest article seguirem el fil d’or d’una de les seves llegendes, la de la dona d’aigua, però també coneixerem històries amb qui aquesta s’hi relaciona, perquè en els somnis no hi ha fronteres.

El Castell d’en Bes o Turó de les Onze Hores. Font

A boca de nit

Vallderrós. Enfonsada sota l’aigua i la roca, molt poc coneguda, desemboca a la vall del Tenes i té com a marc els Cingles de Bertí, el Turó de l’Ullar i el Turó de les Onze Hores, també conegut amb l’intrigant nom de «Castell d’en Bes», ambdós turons amb una alçada de 666 metres. L’acudit numèric, que no cal explicar, ens porta a la curiositat etimològica doncs, segons Joan Coromines, Vallderrós seria en un origen Vall-de-ros, fent referència al «rou de la nit», la rosada que neix amb les hores nocturnes i es cull durant l’albada, en la cruïlla de la vetlla i la realitat.

Ja hem visitat Vallderrós, perquè una de les seves llegendes vaig publicar-la farà uns mesos, la del Gorg de les Cent Donzelles i el Nigromant de la Cova dels Cingles de Bertí, el mag negre que reclamava un sacrifici anual a la gent de la contrada. El gorg, en realitat un fals gorg, té altres noms que ens parlen d’altres històries, connectades amb les Cent Donzelles pels viaranys secrets. I un d’aquests noms, ben esclaridor, és el de Gorg de la Dama o Gorg de la Donzella. La lluna plena és aquí, sota el reflex de les aigües.

Per dialogar correctament amb el territori hem de prestar atenció a tots els detalls de la seva pell, a les complicitats subtils de la seva mirada. Observeu i sentiu, tot sovint els seus ulls diuen el contrari que les seves paraules: el Gorg de la Donzella que també, per què no?, podríem anomenar la Senyora, neix de la caiguda del Salt de Llòbrega o, el que és el mateix, llòbrec, que vol dir «fosc» o «tenebrós». El Salt de la Foscor és format pel Torrent de Llòbrega sobre els Cingles de Bertí. Així que tenim un torrent de la foscor que, amb el seu salt d’aigua, forma l’ull on cent joves eren sacrificats a un poderós nigromant. O no? Potser era un lloc on es retia culte a un esperit més antic, molt més antic que les malediccions.

Hi ha una lliçó bàsica en els relats de dones d’aigua, íntimament relacionats amb els de bruixes: El tracte que rebis de la Donzella, benèfic o malèfic, depèn de com t’hi relacionis. Però el que oblida aquesta lliçó és que el caràcter de la Donzella no és solament passiu. Ella també ens observa i la seva mirada va molt més enllà de les nostres entranyes, cavalca el Sot de l’Ullar, una de les valls més salvatges de les que trobem a redós del Tenes, s’escola per gorgs i balmes, per les Coves de Sant Miquel i els Sots Feréstecs, al Figueró.

Ella també ens espera.

Gorg del Tenes. Font

Reina de Serps

És normal que aquells que l’escolten neixin, visquin, morin i se sentin cridats pels corrents ocults de llocs com la Vall del Tenes. No ens ha d’estranyar que aquest espai d’antics maleficis i ofrenes fos un dels primers, sinó el primer, en atreure les passes dels nostres folkloristes pioners, els germans Maspons i Labrós, Maria del Pilar i Francesc, que a mitjans del segle XIX caminaren pels seus senders i torrenteres, palpant les velles ferides i desvetllant les mentides, com ara ho fa qui us escriu. La seva veu, com la meva, és la de tots els altres, aquells que ens precediren i ja no tenen nom. Però un d’aquests apel·latius podem intuir-lo, en el que ens diu sense paraules: Reina de Serps.

La dona serp és figura omnipresent arreu d’Europa, com vam veure en l’article de la Víbria, i encara avui és recordada amb la Bastarda, la serpent dels Diables de la Vall del Tenes, una figura festiva que d’alguna manera fa present la seva ombra. La Reina de les Serps és coronada amb banyes i durant els dotze dies de maig s’ensenyoreix del bosc amb la companyia del llop cerval, l’astut gatillop, conegut com el Rei dels Llops i a qui ja vam conèixer. Amades ens ho explica així: «Els pobles antics creien que en arribar el maig els genis del fred s’enfurien perquè finia llur regnat, motiu pel qual durant aquests dotze primers dies es lliuraven a fer tant de mal com els permetien llurs forces. Hom creia que engendraven dos animals ferotges: un llop cerval terrible i un serpent esgarrifós que es feien amos del bosc per tal de guardar-lo i vigilar-lo, i per això resultava perillós de transitar-hi. Els dotze primers dies eren, per tant, d’hivern i la veritable primavera no començava fins al dia tretzè».

Qui és la Reina de les Serps? Ella és la que ens crida a jaure entre els seus braços de vellut pàl·lid, sobre la seva interminable falda d’escames afilades, nedant en un oceà de foscúria i veritats. Ella és la guardiana d’un secret terrible, aquell que espetega dins la joia negra encastada sobre el seu front. Els germans Labrós van veure-la dansant sobre el riu, la seva cua de serp fonent-se amb les ombres de l’aigua. I els pagesos, amb certa recança, els hi van dir que si algú li robava el secret del front, el secret del territori, seria pròsper ell i totes les generacions que fossin de la seva sang. Excepte, és clar, si perdia la joia negra. Aleshores ja podia resar, córrer ben lluny o morir de pressa, no podria escapar de la Reina de les Serps ni en aquesta vida, ni en la següent.

I qui li va posar aquest nom? No pas jo, tampoc els germans Maspons. A ells els hi van dir els camperols del Tenes. Podem pensar que la seva transformació en un, aparentment, monstre, és fruit d’antigues persecucions i ferides obertes sobre el territori que volgueren ennegrir velles creences. O potser, comprendre el seu nom i la seva aparença enigmàtica és el primer pas per apropar-se al Secret, la joia negra que solament obté aquell qui no la desitja.

Ella és la Reina de les Serps, la que acaricia sense que la vegis, aquella que, quan mires al seu abisme sinuós i càlid, et retorna un reflex que petrifica. I si darrere dels sensuals llavis t’esperen ullals afilats, potser hauries de mirar-te al mirall i observar què hi veus.

Sota l’ombra de la noguera

La gent de Riells i de Bigues va conservar, fins al primer quart del segle XX, la veu de la noguera. Ells, com altres pobles de les nostres contrades i de més enllà, sabien que al voltant de la noguera bruixes i bruixots celebraven els seus samaniats, les juntes on tots són un, una sola veu, una sola flama. Per això els habitants del Tenes evitaven passar per sota l’ombra de la noguera, que creien mortal, especialment a algunes hores del dia, com el bell centre del migdia o durant l’albada. Segons els de Riells, a no ser que siguis bruixa o vagis acompanyat d’una, solament pots apropar-t’hi amb seguretat quan l’arbre no fa ombra, això és, de nit o quan està sota l’aixopluc dels núvols.

Què podies fer perquè l’ombra del Diable no et caigués al damunt?

Doncs la tradició del Tenes diu que havies d’anar a trobar la noguera a l’horabaixa i, tot just quan les últimes traces d’ombra es fonguessin amb la fosca, t’havies d’asseure o estirar al peu del seu tronc, bressolant-te amb ella tota la nit, observant les seves branques, escoltant el que et volgués dir. Així estaries protegit per tot un any de la seva influència malèfica. Ah, és clar, el que no diu la tradició del Tenes és què implica passar tota la nit en companyia de la noguera. Però això ho deixaré per un altre moment, quan dediqui un article a aquest vell i burleta esperit que ens regala la ratafia.

Al fons de l’olla que bull i bull per tota l’eternitat, sota l’espiral de la cullera que gira i gira, quan solament queda un líquid negre i espès al fons, la veu de la noguera és forta. Una veu que és de molts.

Mort i resurrecció del Diable

A Santa Eulàlia de Ronçana celebraven una intrigant escena enmig del Ball de Gitanes de Carnestoltes, ball molt relacionat amb vells ritus. A Santa Eulàlia un dels diables que acompanyaven a les gitanes moria de sobte enmig d’una agonia terrible, fent xiscles i gesticulant com si se l’emportessin desenes d’urpes a l’infern. Per què? No ho sabem.

Els altres diables miraven de ressuscitar-lo com fos, amb diferents procediments encara més intrigants i estrafolaris: primer agafaven una paella negra, bruta de carbó, i amb l’atzabeja l’untaven de cap a peus. També podien agafar una xeringa gegant i, plena d’aigua, se la ficaven per la cintura del pantaló i el deixaven xop. Quan ressuscitava el Diablot, que era el cap de la colla de diables, treia un fuet i colpejava esbojarrat als altres diables, com un record molt llunyà i transformat de les Lupercals que se celebraven pel febrer, de les quals ja vaig parlar-ne.

A Riells també van conservar el costum de penjar branques de saüquer sobre les portes i les finestres de les cases, per allunyar els mals esperits, les malalties i els morts emprenyats. Perquè aquesta també és una terra on ens trobem amb els avantpassats.

I ara en coneixerem alguns d’ells.

Castell de Bertí, conegut com El Clascar. Font

El camí de la Cabra Morta

Una rondalla vuitcentista de Sant Quirze Safaja explica que al voltat del castell del poble abandonat de Bertí, sobre les dessolades cingleres, els morts vagaregen condemnats a repetir una i una altra vegada la mateixa escena tràgica. Avui conegut com el mas del Clascar i fa segles com la Torre dels Bell-lloc, el castell s’aguanta dempeus convertit en unes romàntiques ruïnes modernistes que rivalitzen amb fantasia i goticisme amb la Torre Salbana. La seva història ressona amb contes de bruixes i dones d’aigua, ens parla de pactes incomplets amb el territori i malediccions que buiden les ànimes amb la cullera incansable de l’obsessió.

Els senyors del Castell de Bertí estaven enfrontats amb els d’un castell veí que, segles més tard, va convertir-se en mas. És difícil endevinar quin és d’entre les afonades ruïnes dels cingles de Bertí, una de les zones amb més masos rònecs de tot Catalunya, una carena cavalcada per desenes d’esquelets. Recordem alguns dels seus noms: Can Rellamat, L’Ullar, Ca l’Esmolet, la Casanova, la Serra, La Feu, el Soler de Bertí i molts altres que ara somien. Encara que sospito que la llegenda parla de la que es troba al capdamunt del cingle, el majestuós mas del Sot del Grau, una de les poques que encara es conserva en relatiu bon estat i que s’enllaça amb el Clascar per un antiquíssim camí, conegut com «El camí de la Cabra Morta», i que ens agafa de la mà portant-nos d’un esquelet a un altre, d’una història perduda a la següent. Cadàvers que vessen noms, espais de penombra on ens aguaiten, sempre pacients, multituds famolenques de vida…

Les bandositats entre una casa forta i l’altra eren constants, les herbes gaudien xopes de sang, creixent ufanoses sobre les gotes roges d’anhels. Els llops seguien als grups d’homes armats, ombres esgarrapades als marges del camins, esperant l’oportunitat d’omplir els seus ventres d’amors i pors, de tot allò que els homes consideren important i que ells digereixen amb delit. L’amor va fer que l’hereu dels Bell-lloc s’enamorés de la pubilla del Sot del Grau, a qui anomenaven la Rosa, pels seus llargs cabells vermells i perquè deien que, malgrat la seva bellesa, el seu cor era cobert d’espines. I l’amor va fer que les bandositats s’aturessin, les espases van tornar a les beines i les llances van tancar la gola. La Rosa del Sot del Grau va casar-se amb l’hereu de Bell-lloc i aquest va anar a viure al mas de la seva dona, mentre esperava heretar el mas del seu pare.

Però això no va passar mai. El senyor de Bell-lloc va enviudar i la dona amb qui es casà en segones núpcies era una forastera que ningú coneixia. Profundament gelosa de la Rosa i de la terra dels Bell-lloc, va rossegar a poc a poc la voluntat del senyor de Bell-lloc i va convèncer-lo perquè desheretés el seu fill a favor del fill que, segons ella, portava al ventre. L’hereu, per respecte, no s’atrevia a enfrontar-se al seu pare, però quan l’estranya forastera va amenaçar de mort a la Rosa, l’hereu no va poder contenir-se i va fer fora del Sot a la seva madrastra a punta de llança. Aquella mateixa nit el seu pare accedia al Sot amb un grup d’homes armats i s’emportaren amb ells la Rosa, perquè es disculpés amb la nova senyora de Bell-lloc.

La forastera ordenà portar-la al capdamunt de la torre i allà, quan la Rosa es negà a cedir cap disculpa, l’empentà torre avall. L’estranya dona trencà a riure amb forts xiscles i fou aleshores quan el senyor de Bell-lloc s’adonà que aquella no era cap dona. Però ja era massa tard. El seu fill atacà la Torre per recuperar la seva dona i en veure la Rosa esclafada, tots els seus pètals escampats als peus de la muralla, l’assaltà furiós i encegat de venjança. Pare i fill van morir un en mans de l’altre. I diuen que la nit del segon de novembre, quan van succeir-se aquests fets, podeu veure les dues ànimes sobre la torre, condemnats a matar-se de nou, amb l’única companyia de les riallades de la diablessa. L’alegria esbojarrada que celebra els eterns enfrontaments entre amics i familiars, la lenta i perpetua entropia que destrueix tot allò que homes i dones estimen.

De la diablessa res va saber-se. Com sol passar amb les de la seva raça, tal com va aparèixer, va marxar. Hi ha qui diu que venia de la Bauma Fosca, qui sap. Però tothom que vivia per la rodalia, la nit del primer al segon de novembre, evitaven com fos el camí de la Cabra Morta. Per no trobar-se la solitària Rosa i perdre la raó en escoltar els seus plors.

Perquè ella i els pètals que vessa darrere seu són la premonició de la mort.

La vall del Tenes per Riells del Fai. Font

Aquí dins s’està bé

Hi ha qui creu que les nombroses baumes i cavorques que foraden els turons i els cingles de la Vall del Tenes tenen misterioses venes entre ells, passadissos en el ventre de la terra que poden portar a tresors perduts i temples subterranis. D’altres han escrit que les coves que hi ha al Fai, abans d’aixecar-se el monestir de Sant Miquel, estaven dedicades a un obscur culte de fertilitat que s’ha volgut identificar amb Venus, deesses iberes i altres deïtats desconegudes, molt més antigues que els ibers i estranyes, fins i tot oposades –o complementàries–, a les deïtats i esperits que vénen de les muntanyes pirinenques.

Com és lògic, de tot això no podem assegurar-ne res, ni fer-ne res més que conjectures més o menys fantasioses, més enllà de troballes arqueològiques escadusseres. I sobre el monestir de Sant Miquel del Fai i els seus voltants aquí no en parlaré, perquè necessita un article propi.

Però per introduir la següent llegenda, la de la dona d’aigua, sí que parlaré d’una petita rondalla comuna als gorgs del Tenes, particularment al gorg de can Noguera, a Bigues. La història diu que quan el cristianisme volia erradicar les velles creences entre les gents de la Vall, els esperits del lloc van quedar atrapats dins els seus gorgs i quan comença la lluna plena dels dotze dies d’hivern surten dels seus caus d’oblit, cantant i dansant al fons de l’aigua fosca. Si t’atures a escoltar-les, elles no deixen de repetir-te «aquí dins s’està bé». I si els hi pregunteu qui són, des d’on solament les podeu veure com una ombra fugaç i sense forma, us diran que «som simples i boniques fades, perdudes aquí sota».

Però aquells que s’apropen massa a la vora per intentar ajudar-les cauen a les aigües. I d’elles no poden sortir-ne mai més, dissolvent tot allò que has sigut i tot allò que podries haver estat amb un sol petó fred. I això és una rondalla, així que no és important, ni certa, oi? Però sí que és cert que cada poc temps hi ha morts entre els banyistes dels gorgs del Fai, Bigues i Riells. De les aigües ha nascut tot el que està endreçat i elles dissolen allò que és.

Potser per això els antics habitants de la Vall del Tenes sabien que els seus misteris s’han de respectar.

La dona d’aigua de la Vall del Tenes

En aquest racó del Vallès podem creuar les nostres passes amb altres damnats, donzelles amb el cor emmetzinat com la del Salt de Núvia i esperits que no recorden ni tan sols el seu nom, però avui acabaré presentant-vos la seva habitant més coneguda. La Senyora de les seves aigües. Fins ara solament hem estat seguint el seu fil daurat, en braços de la cançó de bressol, fins a arribar a la vora del palau d’ombres i or.

Grans excursionistes, quan els germans Maspons i Labrós van publicar Tradicions del Vallès, el 1876, i Lo Vallès, el 1882, tenien la Vall del Tenes arrelada al cor. Francesc nasqué a Granollers i morí a Bigues. Pilar utilitzava el nom de ploma de Maria de Bell-lloc, que com hem vist està relacionada amb la llegenda que us he presentat més amunt, reescrita. Ambdós van escriure altres volums dedicats a contes populars, tradicions i llegendes catalanes, recollint el que quedava entre la pagesia d’aquells llocs feréstecs, que començaven a morir arrossegats per la indústria i el despoblament, monstres que semblen més palpables que aquells que habiten dins les ments.

Sobre la llegenda de Riells, Joan Trias va escriure el poema La dona d’aigua, l’any 1909. Per altra banda, Cassià Casademont en va compondre una òpera, estrenada el 1911 amb gran èxit de públic i crítica. El 1989 un llibret de Joan Ruiz la popularitzà, però no va tornar-se a representar durant cent anys, fins que el 2011 va ser recuperada a Bigues i Riells per les corals de la Vall del Tenes.

Desconec si els germans van ser conscients que la rondalla de la dona d’aigua, que van recollir a la Vall del Tenes, a Riells, és una de les formes més antigues i primitives de totes les que han preservat els folkloristes catalans, relatives a aquests esperits del gorg i el torrent. Sens dubte, és una de les primeres publicades i la que va servir de model a moltes altres.

M’agradaria poder preguntar-los-ho algun dia.

*

La cançó de la dona d’aigua ens canta un secret que és a simple vista però no es veu. No és suficient escoltar adequadament, perquè no hi ha res adequat i no hi ha veritat. I si llences una pedra a l’aigua el calidoscopi del caos mostrarà totes les seves cares, de la més bella a la més horrible. Totes neguen i totes afirmen. I totes diuen: «Vine». I totes et senten cridar.

Aquesta cançó va ser la que va escoltar un cavaller errant que, solament acompanyat del seu cavall i la seva misèria, va anar a morir de fam a la vora del Gorg de la Donzella, a Vallderrós. I allí, asseguda a l’aigua, hi era ella. «Per què no t’enfonses?» Preguntà ell. Ella somrigué. «T’estava esperant», contestà, avançant cap a ell. «Qui ets?» Tornà a preguntar el cavaller, sense veure el secret. «Fa tant que t’espero. No saps quant». Seguí ella, amb ulls afamats. Cada pas era una condemna. «T’he estimat una vegada. T’he estimat dues. T’estimaré tres. Conec la teva veu. Conec els teus ulls. Ens tornem a trobar cada vegada que ens expliquen». Els cabells de nit li emmarcaven la cara ferotge i els ulls foscos s’abalançaven sobre el cavaller.

El cavaller, brut, amb la barba de mesos i les robes esparracades, cobert de fang i por, allargà la mà dreta per acariciar-la entre els pits, on bategava el secret de les aigües. Aleshores. Aleshores el veié. I ella murmurà, els llavis molsuts i afilats: «Aquí comencem, de nou».

*

El cavaller i la dona d’aigua es casaren. Així segellaren l’aliança, la vella unió. Però la màgia no ve sense silenci. Ella va xiuxiuejar-li que solament viuria entre humans amb una condició: el cavaller mai podria anomenar-la pel seu verdader nom, que solament ell coneixia. I va mantenir la promesa. Van passar els dies. El silenci, que escombra l’innecessari, portà la màgia. Van passar els mesos. La màgia portà riqueses i terres pròsperes. Van passar els anys i la dona d’aigua donà a llum dos bessons. Un nen i una nena. El nen era humà. Però la nena era dels «altres», com la seva mare. I allà, entre el bosc, van viure lluny de la misèria i la tristesa, lluny de les portes.

Amb els anys el secret es féu feixuc i el cavaller va viure l’aixecament del vel. Cada dia la dona d’aigua se li feia més estranya, malgrat que creia, pensava, volia creure, que la coneixia pam a pam. No era que passés certes nits tancada en una habitació totalment negra i buida. No era que passés hores pentinant-se i pentinant-se amb una antiga pinta d’or, mentre mormolava coses que no comprenia. O que endevinés el futur o que, de sobte, desaparegués embolicada en tristesa i no tornés fins al cap d’una nit, de dos dies, d’una setmana. I, quan creia que ella era lluny, ben lluny, podia sentir els seus dits acaronant-li els llargs cabells i la barba o els seus llavis besant-lo, el toc fugaç de l’esperit que si al principi el reconfortava, ara li glaçava la pell.

Havia tocat el secret però no el comprenia perquè ell, malgrat que era un valent cavaller, no era dels altres, malgrat que es disfressés com un d’ells. El cavaller no podia asseure’s sobre l’aigua, ni percebre l’or tal com era. Ni sabia a qui servien la més negra terra i les aigües profundes.

Si ho hagués sabut… Si hagués sabut la resposta a l’enigma…

*

Cada dia se li feia més i més llunyana. El matrimoni, que semblava ahir que fossin dues parts d’un mateix equip, d’un mateix cos, ara pràcticament no es dirigien la paraula. A la dona d’aigua el cavaller ni tan sols li semblava la mateixa persona que havia trobat vora el gorg, però ella coneixia el final d’aquesta història que us estic explicant, així que solament esperava. La penombra del seu interior terrible es marcia.

Com un somni que agonitza realitat, la dona d’aigua va provar d’evitar ser qui era, però tot era inútil. No podia escapar de qui era en el món de la vetlla. Un dia ell va marxar a un país llunyà, per resoldre uns negocis. Cada mes ell era menys al seu costat, l’evitava, i la dona d’aigua havia de fer-se càrrec de totes les feines més mundanes. Quan va tornar del seu viatge, el cavaller va veure com la dona d’aigua havia manat als mossos segar tots els camps verds, portant la collita a la ruïna. Allò va fer-lo enfurismar, va ser l’estocada que va acabar amb el silenci.

Cridant com un foll, la va anomenar pel seu nom davant de tothom, dels mossos, dels fills, de les donzelles i, solament en pronunciar el seu nom la dona d’aigua va desaparèixer, enduta per un vent fred sobtat, que gelà tota la contrada.

I bé, si el cavaller hagués sabut la resposta a l’enigma, ara no estaria explicant-vos aquesta història, perquè no hi hauria història que explicar.

*

L’endemà una tempesta arrasà els camps i els turons. El cavaller va comprendre el seu error. La dona d’aigua solament volia prevenir el mal de la tempesta i si el gra no podia madurar, com a mínim havia salvat la palla. Però el que no va veure el cavaller és que l’autèntic problema era ell.

Cada matí, durant el temps d’albada, la dona d’aigua retornava a la casa i pentinava i vestia els seus fills. Ho feia amb perles d’aigua i amb fils d’or. Endreçava les seves robes i els hi regalava joguines que ell no podia veure. Enfosquit i fragmentat, va voler retenir-la amb ell. Així que va manar als seus fills cosir els seus vestits al vestit de la seva mare. L’endemà no va trobar-hi ningú.

Sol, derrotat i perdut, el cavaller va tornar a l’inici, a la vora del Gorg de la Donzella. S’enfonsà a les seves profunditats, mormolant, els ulls de boig: «Aquí comencem, de nou». Ningú va a tornar a veure’l mai més.

I ara us pregunta la dona d’aigua a vosaltres, lectors:

«El coneixeu? Coneixeu el meu nom?»


Articles relacionats

La Víbria: Melusina i la dansa dels enigmes

Dones d’aigua (I): El Secret de les Bones Dones


Bibliografia utilitzada

AMADES, Joan (2003). Castells llegendaris de la Catalunya Vella. Barcelona: El Mèdol

AMADES, Joan (2005). Costumari Català Vol. 4: Carnestoltes I. Barcelona. Edicions 62

AMADES, Joan (2005). Costumari Català Vol. 8: Maig, l’esclat de les flors. Barcelona. Edicions 62

AMADES, Joan (2005). Costumari Català Vol. 10: Sant Joan, de cara a l’estiu. Barcelona. Edicions 62

AMADES, Joan (2005). Costumari Català Vol. 15: Novembre. Tots Sants. Barcelona. Edicions 62

COSEM, Michael (1999). Mil anys de llegendes catalanes. Barcelona: Baula

DURAN, Aloma; CAMPOY, Glòria; JURADO, Raquel (2009). Llegendes dels castells del Vallès Oriental. Sabadell: Marge Books

MASPONS i LABRÓS, Maria del Pilar (Maria de Bell-lloc). Costums i tradicions del Vallès

MASPONS i LABRÓS, Francesc (1952). Tradicions del Vallès. Barcelona: Barcino

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada