Dimonis (II): El Cucarell, el dimoni astut de Mallorca

/tema_del_dia/Desglossat-sant-Antoni-Dimoni_0_1283271781.html

Per parlar del dimoni Cucarell hem de parlar de Mallorca. El Cucarell és una figura que, com els dips o el comte Estruch, forma part d’un folklore viu, relativament modern, proper a una visió popular amb unes arrels que podrien ser molt més antigues. Actualment se’l coneix principalment per ser un esperit amic de la mainada, un «pobre diable» i un dimoniot enjogassat, amb picardia i a voltes trets subversius, que l’apropen a altres figures de les terres de parla catalana o d’arreu d’Europa.

Però sobretot és una figura que ha nascut i que té les seves arrels a Mallorca. D’ell se’n canten cançons humorístiques, s’han fet obres de teatre i novel·les, i a Menorca és anomenat dimoni Serenell. L’eufonia –el so– del seu nom és ben mallorquina i ella, en si mateixa, ha sigut el primer pas en la construcció de l’esperit que avui té uns trets definits i que la mainada de l’illa coneix molt bé, fent-se-la seva. El caràcter del Cucarell és indestriable de la tradició de dimonis mallorquina, on són figures festives molt estimades i on, com ens mostren les Rondalles mallorquines de Jordi des Recó –Antoni Maria Alcover–, vesteixen un ventall ampli de caràcters, de reflexos i de veus.

El Cucarell omple un espai que va oblidar-se en temps antics i que avui es recupera, en l’estil dels nostres dies, sense deixar d’escoltar la remor d’un passat que també és avui: El del dimoni amable i proper que no deixa de tenir certa picardia malèvolament astuta, figura que inicia la mainada i acompanya al caminant, guiant-lo tant com posant-li trampes.

Antoni Maria Alcover, conegut com a mossèn Alcover o pel seu pseudònim, Jordi des Recó

L’infern de mossèn Alcover

Una de les primeres vegades que trobem citat el dimoni Cucarell, probablement la primera, és per Antoni Maria Alcover en diverses rondalles, que recollí o reescriví a finals del segle XIX i inicis del segle XX. Alcover, de qui ja he parlat en diversos articles, com el de la bruixa mallorquina Joana de Peguera, és una figura d’una importància cabdal pel folklore balear i català, anàloga a Joan Amades a Catalunya o Enric Valor al País Valencià.

A la rondalla d’«En Pere Catorze» mossèn Alcover utilitza tota una tirallonga de substantius per caracteritzar l’infern com un lloc habitat per molts dimonis diferents, també des d’una òptica burlesca: «I tot eren dimoniets, dimonieus, dimoniel·los, dimonietxos, dimonieis, dimoniots i dimoniarros que trobaven, que anaven i venien, molt atrafegats amb so turmentar i botxinetjar ses ànimes des pobres condamnats…» Quan el folklorista mallorquí parla del Cucarell no el descriu com a una figura separada, amb trets propis, sinó que ho fa emmarcant-lo en un conjunt de dimonis i diables, en el context d’una visió popular de l’Infern on hi ha dimonis més petits i més grans, més importants i menys. No és «el» dimoni Cucarell, sinó «un cucarell» entre molts altres.

El vessant burlesc, que trobem en moltes rondalles recollides per Alcover, serà un dels primers ingredients que mantindrà en la seva construcció. Com cita el professor de català i estudiós de la llengua i la cultura popular mallorquines, Antoni Llull Martí, el ric lèxic alcoverià, les seves rondalles i la seva paremiologia preservaren molts mots que avui trobem perduts, com «re-cent mil racions de dimonis cucarells!», escrits amb cert ànim graciós i sovint teatral, exagerat. Alcover diferencià en l’imaginari popular mallorquí diferents categories de dimonis: El «Dimoni Gros», que era al capdavant de l’infern; els «dimonis cucarells», que són dels més importants, just per sota del Dimoni Gros; els «dimonis boiets», que són genis inquiets i entremaliats. I els «dimonions», els més inferiors de tots els dimonis, que serveixen a la resta.

Aquesta organització, com és natural tractant-se de la tradició oral i popular, no és tan fixada. En algunes rondalles alcoverianes, els cucarells fan el paper de Dimoni Gros, i tenen al seu servei altres dimonis, humans, animals i aus com voltors, corbs i milanes. El diable boiet també és un esperit mallorquí molt similar als minairons catalans, dels boiets en parlaré en un altre article. També Joan Amades va descriure com a dimonis cucarells o serenells als dimonis que ocupaven un lloc elevat en la jerarquia infernal.

Aquest infern popular i burlesc que Alcover descriu beu de diverses fonts, principalment aquell infern jeràrquic, farcit de personatges i esperits, que ens llegà la demonologia medieval i, posteriorment, l’edat moderna. «Cucarell» no vol dir res més que un «dimoni gran» i astut, per contraposició als diables o «dimonis boiets», els petits. Alcover va fer-ne referència com a un dels dimonis principals d’aquest infern còmic i sarcàstic que també podem trobar en obres de teatre, gloses i poemes populars com els famosos «Pastorets» de Pitarra. Els ingredients de personatge tragicòmic i, fins a cert punt, subversiu, serà un segon ingredient del Cucarell. Caldria, però, un estudi etimològic dels mots cucarell i serenell per destriar-ne altres possibles subtileses.

Una segona font és la visió panteista o, millor dit, «de vel transparent», com la caracteritza Claude Lecouteux, de les religions anteriors al cristianisme que pervisqueren més o menys sincretitzades en diverses àrees rurals i urbanes. Aquesta visió, que veia esperits en totes i cadascuna de les coses, és cabdal per comprendre el procés de forja i reforja de figures com la del Cucarell, que adopta trets i estilitzacions pròpies de figures anteriors que desemboquen en ell per transmissió popular.

“L’Infern i els Set Pecats capitals”, d’un catecisme francès de finals del segle XIX, publicat per “La Bonne Presse”. En ell encara hi ha la influència de l’infern medieval i la seva posterior reformulació popular, per un costat, i esotèrica i simbòlica per l’altre. Els dimonis en la base del quadre són molt similars al Dimoni Gros de Manacor, doncs són una imatge molt pròpia dels dimonis vuitcentistes

Diables i dimonis

Mallorca és terra de dimonis. El que a Catalunya coneixem com colles de diables, a les Illes Balears troben una expressió molt particular amb els dimonis, que solen estar molt personalitzats un a un. Al País Valencià les dues terminologies –diables i dimonis– conviuen, encara que predomina la darrera. A la Catalunya del Nord i Andorra s’utilitza el terme diables. En aquest article no parlaré de les colles de dimonis que, cada vegada més, s’estenen per les Balears, però sí que faré referència a alguns entremesos.

Fent una marrada prèvia al País Valencià, a Castellò, les «Santantonàs» són un romanent d’antigues festes solsticials d’hivern, que es celebren als Ports de Morella, Cinctorres, Portell, Forcall, Herbers, Villores, Vilafranca, la Mata, Olocau del Rei, entre moltes altres poblacions, on és tradició viva. En elles també hi ha fogueres, representacions teatrals al voltant d’aquestes o d’un gran arbre, el «maio». I els protagonistes d’aquestes Santantonàs són els dimonis, coneguts pels castellonencs com a «botargues», que passegen el sant pel poble lligat amb una corda. Van porta a porta de les cases acompanyats de la Filoseta, un transvestit que provoca als assistents i simbolitza les temptacions, engrapen a les noies, fuetegen els infants i, en molts sentits, recorden a les Lupercals, de les que vaig parlar-vos en un article dedicat a l’home llop. De les Santantonàs en parlaré en un article propi.

Rafel Ginard, important estudiós del folklore balear, va escriure que: «Si els pobles de veïnat no s’haguessin de posar gelosos, asseguraria que els dimonis d’Artà són els més terrorífics de tots i que enlloc disposen d’uns dimonis que se puguin posar amb els nostres. Ara que, això sí, els nostres dimonis són, en veritat, abominables, o sigui, valen ulls per mirar. Unes banyes entorcillades de boc. La cara horrenda i mascarada i esportellats de dents. La llengua defora com si s’haguessin de menjar les persones. I per afegitó, la seva carn és transparent i, un per un, els poden comptar els ossos de la calavera. Com a ceptre infernal, els nostres dimonis duen una grandiosa canyaferla». A Artà és on la tradició ha derivat en una autèntica festa major del poble, amb un protocol festiu molt antic on una parella de dimonis, aquesta que citava Ginard, tenen un protagonisme central.

És necessari diferenciar els mots «diable» i «dimoni», que tot sovint en la visió popular es confonen. Joan Soler i Amigó ens ho explica així: «La confusió entre diable i dimoni ha tendit a impregnar de maldat aquesta mena de geni o divinitat íntima i a accentuar el dualisme Àngel-Dimoni en el nivell de la consciència; bé que potser també ha ajudat a suavitzar els aspectes malèfics del Diable amb d’altres de més lúdics del dimoni cucarell i dels dimoniets, dimonions o dimonis boiets». Hem de separar la construcció culta i la popular de les figures dels diables i els dimonis, encara que tenen importants vasos comunicants. Resumint molt: Si diable ve del mot grec «diàbolos», «el que desuneix», amb trets negatius d’ençà d’un bell principi; dimoni ve del grec «daimónion», que simplement vol dir «el geni» o «el déu de l’inframón o l’interior».

Així que el dimoni, el geni, no té per què tenir connotacions negatives des d’una moral actual, cristianitzada i materialista. Va ser durant l’edat mitjana, quan el daimónion grec passà a ser el daemonium del llatí tardà popular quan els dimonis van ser satanitzats com molts altres esperits. Aquest no va ser un procés estàtic, de la nit al dia, va ser una evolució que trobà el seu moment més coent d’ençà del segle XIV fins al segle XVI. El que importa és tenir clar que, cap els segles XIX i XX, en la visió popular –no en la culta– diables i dimonis venien a ser més o menys el mateix.

El dimoni Cucarell, curiosament, manté aquest caràcter de geni o divinitat picaresca, malgrat ser una construcció recent.

Manacor i els dimonis

A Mallorca hi ha moltes poblacions que tenen dimonis en les seves festes de Sant Antoni Abat: Artà, com ja he dit, Petra, Sa Pobla, Montuïri, Algaida, Son Servera, Alcúdia… També a l’Alguer duen a terme una festa molt propera, la de Sant Antoni del Foc, on s’encenen fogueres per tota la ciutat. En ella se celebra la creença popular que Sant Antoni Abat, caracteritzat com un pastor, baixà a l’infern per robar el foc dels dimonis i donar-lo als homes. Aquesta llegenda rememora els mites de Prometeu o el més antic del Ferrer i el Diable –i el del Basajaun–, que ja vaig tractar en un altre article.

Però on trobem una part molt important de la construcció del Cucarell és a Manacor, en relació a les festes de Sant Antoni. Els dimonis acompanyen al sant pels carrers recreant les temptacions que el sotmeteren segons la seva llegenda, sempre amb un caire burlesc i divertit, giravoltant i martiritzant-lo entre la multitud, que els acompanya amb músics, cantant tonades populars i glosses molt antigues, plenes de dobles sentits, escatologia i picaresca. La tornada més coneguda, que es manté en nombroses variants, és aquesta:

Sant Antoni i el dimoni

jugaven a trenta-u;

el dimoni va fer trenta

i sant Antoni, trenta-u.

No penseu aquí en una colla de diables com les que trobem a Catalunya, els tres dimonis de Manacor formen part d’un entremès, d’una recreació teatral i llegendària. Un dels versos que s’inclouen en algunes versions de les gloses de Sant Antoni diuen:

El dimoni Cucarell

va néixer en temps de magranes,

sa mare en tenia ganes

de tocar-li es clotell.

Aquests versos de la glosa de Sant Antoni són principals per a la construcció del Cucarell. És significatiu que neixi «en temps de magranes», la tardor. I que «sa mare en tenia ganes de tocar-li es clotell», el clatell, el que pot indicar-nos que tenia ganes de bressolar-lo, és a dir, que va néixer abans de temps; o també podem pensar en un significat totalment diferent, que tenia ganes de donar-li un bon calbot. La magrana, de la que vaig parlar fa uns dies, símbol de poder, de sensualitat i fertilitat violenta, ens remet a una visió popular del caràcter lasciu i entremaliat d’aquest dimoni.

Tot això són hipòtesis, però el que podem extreure’n és que aquest dimoni de la glossa era un d’aquells que la rondallística n’és farcida, el dimoni astut. Com a curiositat, trobem magranes a l’entrada dels temples francmaçònics i forma part de la coronació d’un dels seus ritus operatius i simbòlics principals, com a mínim en l’obediència regular. I, com dic a l’article, el magraner podria haver sigut l’Arbre de l’Edèn.

Els dimonis manacorins participen en diversos actes i balls festius. Els més destacats són: El 16 de gener la seva sortida de Casa Baciner, juntament amb el sant. Cap a la tarda el Dimoni Gros encén el primer foc a la plaça de la Rectoria, s’encenen tota la resta de focs de la ciutat i finalment conclou amb el Ball de Bot. L’endemà hi ha el seguici de les Beneïdes i un nou Ball de Bot, per després recórrer de nou la ciutat i acabar amb un Ball de Dimonis.

Com diuen Albert Carvajal i Antoni Gomila, en un ban de l’any 1858 es llegeix: «Sent molt antic el costum d’aquest poble, que el dia de Sant Antoni fa volar petards…». Si a mitjans del segle XIX ens diu que el costum és molt antic, podríem enllaçar la tradició manacorina amb els entremesos de bèsties, diables i foc que remunten el seu origen a l’edat mitjana? No ho sabem.

Durant el segle XVIII trobem referències a dimonis en festes populars de Manacor, en les festes de l’Assumpta i de Sant Joan, dins la dansa dels Cossiers. Del 1705 tenim: «Mes li admetem 14 sous 6 diners a pagats per la roba i fer la vesta del diable boyet per los cossiers». El 1783 tenim que la capella de l’Assumpta paga una lliura «pel vestuari del representant del dimoni». Carvajal i Gomila comenten que es desconeix si en el segle XVIII hi havia dimonis en el seguici de sant Antoni, però sí que són documentats al segle XIX. S’ha de tenir en compte que el rei Carles III de Borbó a finals del segle XVIII va prohibir els entremesos populars i les bèsties de foc, per considerar-les costum rural i «endarrerit» que no feia bé al poble.

D’inicis del segle XX conservem fotografies dels dimonis de Manacor, on apareixen Sant Antoni, el Dimoni Gros, els dos boiets –els dos petits–, el baciner, sonadors, cantadors i obrers –és a dir, l’acompanyament musical de l’entremès–. El Dimoni Gros actual és pràcticament igual al d’aquella època, essent probablement una restauració que es remunta al segle XIX o XVIII, convertint aquesta figura centenària en un dels dimonis festius més antics de totes les terres de parla catalana. I és aquest Dimoni Gros el que, a vegades, s’ha confós amb el Cucarell o s’ha anomenat indistintament un i altre perquè, com deia Alcover, el que era un dimoni cucarell és un dels diables principals de l’infern.

Guillem d’Efak el 1966

Guillem d’Efak i la construcció moderna del Cucarell

Recordem que Alcover no caracteritza el Cucarell com a un personatge diferenciat. És un dels dimonis importants de l’infern, però sense els trets populars que se li anaren afegint. A la rondalla de «S’anellet» Alcover torna a remetre als trets medievalitzants de l’infern, quan cita al Cucarell: «En Juan passa ses barreres; i cóu-cóu darrera aquell dimoni cucarell, ja s’afiquen per dins aquella cova disforja, i per endins i per endins. I heu de creure i pensar que aqueixa cova s’entreforcava i se destrenava amb una partida de coves, formant un entrunyellat ferest.» Més endavant torna a aparèixer com a capitost, amb un caràcter ben diabòlic i flamíger: «–Un present de matances a un qui és a infern –diu el dimoni cucarell– ¿I què l’ha de reprémer? ¿Que vos figurau que sa gent d’infern està per enfornar porquim? Ja tenim es foc, que mos basta i mos sobra!»

A «Es Jai de sa Barraqueta», una altra «rondaia mallorquina» d’en Jordi des Recó, publicada el 1882 al diari mallorquí L’ignorancia, ens parla d’un vell que vivia sol en una cabana i, com aixoplugà a Sant Pere i a Jesús, aquests li concedeixen tres desitjos, que el vell astut demanarà d’una manera que no satisfarà al Sant. Una rondalla que és pràcticament calcada a d’altres que podem trobar amb diferents protagonistes. En aquesta apareix el Dimoni i l’infern com a convidats protagonistes, anomenat amb un dels seus pseudònims populars més coneguts: Banya verda o Banyeta verda. Aquest Banya verda serà una figura que també influencià al Cucarell.

El grup de teatre i animació infantil Cucorba, creat a Muro el 1977, a l’illa de Mallorca, fongué els dos personatges en una cançó dedicada a Es Jai de sa Barraqueta, que recorda a la vella glossa de Sant Antoni, el que ens indica com de properes es trobaven les dues figures en el sentiment popular:

El Dimoni Cucarell
va
néixer en temps de magranes
i encara que sia vell
només em guanya de banyes.

Però qui va popularitzar realment la figura del Cucarell va ser el músic, escriptor i actor manacorí Guillem d’Efak. Efak era d’orígens equatoguineans, però amb dos anys s’establí a Manacor, d’adult visqué a Sabadell i Barcelona, on formà part fonamental de l’escena musical de la ciutat d’ençà dels anys 60, obrint locals com La Cova del Drac i La Cucafera, on floriren el jazz, el blues, els inicis del rock n’ roll, la cançó en català i altres expressions que en l’època no eren gaire ben vistes per la dictadura. Curiosament, desconec si per casualitat, ambdós locals fan referència a criatures del folklore català. Efak visqué fins a l’any 1980 a Barcelona, per després tornar a Mallorca i viure a Ciutat. Va tocar blues, jazz, gravà diversos discs i actuà a nombroses ciutats.

Efak també tocà el repertori de la cançó popular mallorquina i dedicà escrits i gravacions al públic infantil. Amb el seu relat del dimoni Cucarell guanyà el premi Artur Martorell, publicat després a la revista Cavall Fort, que a tants joves i infants d’arreu dels Països Catalans va acompanyar en els seus primers anys de lectura i aventures. Això portà a l’enregistrament del dimoni Cucarell el 1966, amb la discogràfica Concèntric, cabdal per la música catalana. Efak s’inspirà en les llegendes d’Alcover i en el folklore mallorquí, i també n’escriví una cançó.

La gravació completa la podeu escoltar en aquest enllaç:

Josep Maria Espinàs, en la contraportada del disc, en diu això: «Guillem d’Efak s’ha empescat una història admirable: La del dimoni Cucarell. Admirable, perquè és plena de fantasia i també de veritat; la fantasia la trobem en el fil de la història, i la veritat en l’eina que l’ha teixit, l’idioma. (…) «el llenguatge de Guillem d’Efak duu al món dels nostres infants tot el suc i tot el bruc de la parla mallorquina. Quina vida, quina riquesa d’expressió conserva el nostre camp i el nostre poble, i com convé que els infants de Catalunya descobreixin aquesta riquesa i, sobretot, s’adonin que les Illes –i el País Valencià– són també el nostre camp i el nostre poble!».

El 1973 Efak escriví una obra de teatre infantil protagonitzada pel dimoni Cucarell, subtitulada «Joc de matances». S’estrenà aquell mateix any a Sabadell, dirigida per Joan Guitart. En ella, seguint el relat que escriví el 1966, el Cucarell s’infiltra d’amagat en una assemblea de tots els diables de l’infern i, amb la seva astúcia i enginy, se’n surt de les situacions més difícils. El 1978 l’obra va ser publicada per Edicions Don Bosco, més coneguda com EDB, i anava acompanyada d’una cinta amb la música i les cançons de l’obra, compostes per Efak. Gabriel Gamundí, del grup de teatre infantil Cucorba, va portar el 1979 a Inca l’obra de teatre del dimoni Cucarell, que gaudí de gran èxit popular entre la mainada i s’ha representat moltes altres vegades al llarg de les dècades per grups de teatre com el del Casino des Moll, dirigit per Pepita Escandell.

Del dimoni, en el pròleg de l’obra de teatre, Efak va escriure: «A les Illes, el dimoni és un ser familiar i fins i tot quotidià. Participa a les festes populars, porta a terme entremaliadures ingènues, fa i li fan cançons i les seves malifetes no van gaire més enllà de tombar la panera en la qual Sor Tomaseta, la santa mallorquina, portava el dinar als pobres segadors. Algú ha volgut dir que el surrealisme va néixer a Mallorca i, si això és així, aquesta quotidianitat del dimoni en podria ser una prova».

Va ser Efak qui dotà de personalitat complerta al Cucarell, llegint entre línies i connectant d’una manera molt natural amb una figura que s’estava gestant en el rerefons de l’inconscient col·lectiu. El bluesman manacorí va ser qui va agafar-la de la mà, portant-la a escena en el moment adequat.

Després d’Efak

Després dels anys 70 la figura del Cucarell no ha abandonat la memòria col·lectiva, al contrari, ha seguit creixent i adoptant formes noves dins la cultura popular.

En una altra rondalla recollida per Alcover a finals del segle XIX, «Es pou de sa lluna», una fada havia convertit les tres filles del Rei en pedra. El protagonista, en Bernadet, ajudat per una fada –el símbol del geni interior–, trenca el malefici vessant l’aigua d’uns mítics «Set pous» sobre els animals que guardaven les tres encantades petrificades: Una serp, un lleó i, el pitjor de tots, un dimoni cucarell. En aquesta rondalla, que conté potents elements simbòlics, el Cucarell encara fa el paper de figura tabú i «guardià del llindar», seguint la terminologia de Vladimir Propp.

El 1985, el mallorquí Toni Fuster, en el seu disc «Bibimonis! Cançons dimonieres», tornà a composar una cançó dedicada al Cucarell. La mainada va ser un públic que, després d’Efak, no va abandonar:

Qui ha estudiat i escrit molt sobre l’infern acolverià i la figura dels dimonis balears, entre ells el Cucarell, és Caterina Valriu, que el 2007 publicà «Les banyes d’en Cucarell», el llibre més venut aquell any de la sèrie blanca de la col·lecció El Vaixell de Vapor, d’editorial Cruïlla, col·lecció dedicada a la mainada més petita. Aquest llibre és la cristal·lització de la figura del Cucarell entrant dins de l’imaginari col·lectiu com amic dels infants. En aquesta novel·la de Valriu, que coneix molt bé la cultura popular catalana, assistim a tres trobades entre un nen i un dimoni que viu en una cova, en Cucarell. El dimoni li mostra la seva tristesa i preocupació, perquè no té banyes i a l’infern se’n riuen d’ell, i el nen li va oferint diferents solucions que acaben en situacions còmiques.

Valriu, endemés d’escriptora, també fa de narradora oral pels nens com a «Caterina Contacontes». El 2016, a la Casa Museu Pare Ginard, va exhibir-se l’exposició «Mil dimonis. Un recorregut per la devoció dimoniera a Mallorca» i en ella Valriu va narrar-hi «El dimoni Cucarell i altres dimonis», on també va explicar el conte d’En Banyeta i diverses narracions per infants. Aquesta exposició i narracions s’han d’entendre en el context que els dimonis, pels mallorquins –i pels catalans i valencians–, són figures molt estimades i properes, habituals en les festes de poble, en balls i trobades.

Com veieu, el dimoni Cucarell ha patit una evolució ben gran, d’aquell ésser que guardava secrets i encantades de pedra, al pobre dimoniot que no té banyes. Però, malgrat la diferència, si presteu atenció veureu que tots són el mateix, el que dansa amb Sant Antoni i el martiritza, el que demana ajuda a un infant i el que domina l’Avern.

El 2011, la companyia Ca Nostra-Circ Bover, va escenificar «Bufarell i els que volien ser dimonis», dirigida per Sebastià Jordà, en el Festival Internacional de Teatre de Teresetes, a Mallorca. En ella un grup de ratapinyades emprenen un viatge, capitanejades per un vell ratpenat que va ser estrella de rock i la seva néta, per conèixer el dimoni Cucarell i poder convertir-se en dimonis. Ens demostra, de nou, l’adaptabilitat de la figura del Cucarell, convertida ja no en el protagonista, sinó en una figura que la mainada mallorquina coneix bé i per tant és l’objectiu dels protagonistes.

No és casualitat que sigui el Dimonió la mascota del RCD Mallorca, el club de futbol de Ciutat.

El filòleg i pedagog de Llucmajor, Manel Sbert, especialista en tradició oral, en la seva conferència «Les males llengües del dimoni», ens parla del Cucarell que posava en perill la santedat de santa Caterina Tomàs, en la rondalla popular:

Escurava plats fins

a dins es seu rentador

i el dimoni polissó

tots els hi feia bocins.

La relació popular dels dimonis amb Mallorca i, per extensió, amb la societat moderna, Manel Sbart l’explicà així: «La figura del dimoni és un dels elements arrelats a la nostra cultura tradicional que millor ha connectat amb la societat actual. Aquesta devoció –molt especialment entre els més infants– constitueix un aval de la seva continuïtat i ofereix un excel·lent punt de connexió des del qual treballar per reforçar la fixació i promoció d’altres pràctiques d’arrel tradicional».

El secret del Dimoni

Com heu vist, la seva construcció ha anat de ser un mer adjectiu que definia una tipologia de dimoni abans dels anys 50 del segle XX, quan era un més dels dimonis principals de l’infern popular segons ens el citaven Antoni Maria Alcover o Joan Amades, fins a adquirir personalitat pròpia d’ençà de la segona meitat del segle XX.

Protagonista de cançons, obres de teatre, novel·les i relats, ha acabat convertint-se en una figura molt estimada, probablement perquè durant la dictadura espanyola i abans d’aquesta, quan una religió catòlica oligàrquica i allunyada del poble dominava amb mà ferma la moral, l’existència de figures com aquesta era difícil que prosperessin més enllà d’aquells diables coixos i llastimosos que eren la riota, l’ase dels cops. A cavall de l’evolució sociològica, el despertar d’aquesta nova figura popular conté molts elements interessants que hem conegut en aquest article.

Per què com podia ser que un dimoni fos una figura entranyable, propera a la mainada? Aquest és el seu secret.

Titelles de dit de Les banyes d’en Cucarell

Lectures

La font principal són els diferents volums de les «Rondaies mallorquines d’en Jordi des Recó». En elles trobareu diferents rondalles on apareixen diversos dimonis cucarells, com a diables principals de l’infern.

També molt important és el conte del dimoni Cucarell, de Guillem d’Efak, publicada a Cavall Fort. En aquest mateix article podeu escoltar la versió narrada i la cançó que Efak va fer-ne.

L’obra de teatre que també va escriure Guillem d’Efak es pot trobar en diferents edicions, l’original de 1977-78 d’EDB, i també en el llibre «Teatre de Guillem d’Efak», d’edicions El Gall, de l’any 2000. A l’enregistrament «Guillem d’Efak. Discografia completa», de Blau, 1997, hi ha les cançons de l’obra de teatre, i un enregistrament de música sola per utilitzar en playback.

Seguint aquest enllaç de Festes.org podeu llegir diverses gloses de Sant Antoni.

Més proper en el temps, Caterina Valriu va escriure’n una novel·la per a infants de la que he parlat: «Les banyes del dimoni Cucarell», publicada el 2007 en el Vaixell de Vapor.

Altres enllaços

Enllaç de Facebook de Caterina Contacontes

El dimoni Cucarell a Mitologia catalana, d’en Daniel Rangil

Recull de dimonis de Mallorca

Enregistrament d’àudio de 1959 de la rondalla d’Es Jai de la Barraqueta

Bibliografia

Darrere la Carota del Dimoni Gros. Una aproximació a les representacions i a les pràctiques al voltant del dimoni en les festes de Sant Antoni a la vila de Manacor. Treball final del Màster d’Antropologia i Etnografia. Francesc Alemany Sureda. Tutoritzat per Gerard Horta Calleja. Departament d’Antropologia Social. Universitat de Barcelona. Curs 2015/106

BOVER, Jaume. Per a una bibliografia de la literatura infantil a les illes Balears

CARVAJAL MESQUIDA, Albert. GOMILA GRIMALT, Antoni. El Ball dels Dimonis: D’entremès a Gresca. Mediateca Festes.org

GINARD i BAUÇÀ, Rafel. Sant Antoni Abat. Universitat de les Illes Balears. Departament de Filologia catalana i lingüística general. Publicacions de l’Abadia de Montserrat. 2003

LECOUTEUX, Claude. The Return of the Dead: Ghosts, Ancestors, and the Transparent Veil of the Pagan Mind. Inner Traditions. 2009

MAS i VIVES, Joan (Dir.) Diccionari del teatre a les illes Balears. Vol. 1. Coord. Francesc Perelló Felani. Govern de les Illes Balears. 2003

SOLER i AMIGÓ, Joan. Enciclopèdia de la fantasia popular catalana. Editorial Barcanova. 1998

TERRASSA, Josep. El dimoni a les rondalles (II). Cap Vermell. Febrer 1996. Obra Cultural Balear. Capdepera. Cala Ratjada.

VALRIU LLINÀS, Caterina. Imaginari compartit. Estudis sobre literatura infantil i juvenil. Biblioteca Miquel dels Sants Oliver / 37. Edicions UIB. Institut d’estudis baleàrics. Publicacions de l’Abadia de Montserrat. 2010

VALRIU LLINÀS, Caterina.  Paraula viva. Articles sobre literatura oral. Biblioteca Miquel dels Sants Oliver / 31. Edicions UIB. Institut d’estudis baleàrics. Publicacions de l’Abadia de Montserrat. 2008

VIDAL ALCOVER, Jaume. Estudis de literatura catalana contemporània. Universitat de Barcelona i Universitat Rovira i Virgili. 1993