Dimonis (I): L’estrany viatge a l’Infern d’en Pere Botero

Detall de la il·lustració de l'Infern a l'Hortus deliciarum d'Herrad de Landsberg. 1180. L'infern medieval i la seva imatgeria va influenciar molt a l'Infern barroc dels països catòlics i la seva imatge és la que es manté al Viatge a l'Infern d'en Pere Porter

El dimoni, el diable, l’Àngel Caigut, Satanàs, Llucifer, el Boc de Biterna, Barsebuc, Barrabam, Berit, simplement Boc, l’Home Negre, Esperit Pervers, el Maleït, La Part Dolenta, l’Enemic, la Gran Ombra, l’Adversari… molts són els noms que la llengua catalana i, per tant, el poble, ha donat al Mestre al llarg de la història o als seus dimonis i seguidors. Molts són els matisos, moltes són les vestidures. Sigui com a ase dels cops, com a figura del gran entabanador que finalment triomfa amb astúcia, com a professor i il·luminador o com a rebel i llibertari, al llarg de la història ha anat representant diferents aspectes humans i inhumans. Però la seva essència, el gran enigma pels inquisidors que volien conèixer el seu rostre costés el que costés, segueix sent un gran misteri per a la majoria de persones. Qui sap per què, oi?

Dels famosos Pastorets, d’en Serafí Pitarra, passant pel Tibidabo o centenars de rondalles i fets populars com els Correfocs, fins a les mateixes Homilies d’Organyà, el Diable ha estat i està present arreu de la cultura catalana. I de quina no? És per això que inicio «Dimonis», una secció de rondalles, històries i llocs relacionats amb la seva presència a les nostres terres, començant amb un dels viatges més famosos del llegendari català, el que va fer en Pere Porter a l’Infern, al segle XVII.

Ens acompanyeu allà a baix?

Estany de Sils

Un oceà de dimonis

Pere Porter no és un personatge literari, sinó una persona real, nascuda a l’Alt Maresme, en el lloc de Gasolves –avui Sant Daniel–, a Tordera, entre mitjans i finals del segle XVI. I aquesta és la seva història, segons la va recollir un anònim d’inicis segle XVII, que us presento resumida i adaptada.

Nascut a mas Porter, en Pere era un pagès que havia passat per dificultats en les collites, això va portar-lo a patir greus deutes. Per comprar blat el seu difunt pare va endeutar-se en unes 600 lliures. Així que el matí del 23 d’agost de 1608 els oficials armats de la cort del vescomtat de Cabrera, a Hostalric, arribaren a mas Porter per embargar-li tots els béns davant la dona i la mainada. Pere sabia que l’execució havia sigut cancel·lada feia anys pel seu pare, perquè havia pagat el deute, però el notari que tenia l’escriptura, Gelmar Bonsoms, era mort i els papers que ho acreditaven eren perduts, mai van arribar a la cort. Així que els oficials volien emportar-se tot el que tenia i a en Pere a la presó. En Pere va jurar que a Maçanet de la Selva hi havia qui li devia bons quartos i així podria eixugar tot el deute. I davant de les súpliques de la seva dona i els plors de la canalla, van decidir donar-li un dia de marge.

El bon pagès sortí cames ajudeu-me cap a Maçanet, lligant-se els llargs cabells en una xarxa que l’oprimia com el cor. Però pel camí es trobà, ja us ho podíeu imaginar, amb un jove d’ulls blaus i cabell castany, molt ben plantat i vestit com un noble, que feia el seu mateix camí muntat en un poderós destrer roig. El jove, molt amable, s’acaricià la barba i li preguntà que què li passava i en Pere, confiant estranyament en ell, li explicà sense pensar-s’ho: «...mon pare, abans de morir, pagà dita quantitat i li cancel·laren el debitori, i d’això han passat més de vint anys, i com que el notari Gelmar Bonsoms és mort no es pot trobar el debitori…» Mentre ho deia no acabava d’entendre com estava confiant en aquell estrany, però li semblà que tenia cara de bon jan, així que no li donà voltes.

El noble va somriure i va dir-li que ell podia ajudar-lo. Simplement, digué, en Pere havia de pujar al seu cavall. En Pere s’hi negà, tement alguna cosa estranya. Però en arribar a l’estany de Sils, en veure que el camí es feia molt dur, el pagès acceptà el tracte. Muntat a cavall amb el jove, aquest li prometé que ell parlaria amb el notari i esbrinaria on és l’escriptura. «Però… com, si és mort!» Exclamà Porter. El jove va donar un cop d’esperons al destrer, tot parlant sense moure els llavis: “Teniu-vos bé, que jo sóc el Diable“. El cavall renillà amb força i, menat pel Mestre, s’enfonsà dins l’estany de Sils, que és una de les Portes de l’Infern de les terres catalanes.

Van passar per profundes coves on regnava el misteri del Silenci, muntanyes i valls impossibles que es desfeien quan es tocaven i que ni tan sols els morts havien trepitjat, fins que van travessar un gran oceà fet amb les ombres sense nom que deixa el Temps al seu pas. Aleshores, al fons del camí, arribaren a un pla vermell i inacabable, cobert de flames i furiosos rius de sang, on enmig de la foscor legions de dimonis turmentaven a una multitud que cridava i es lamentava. Veient aquell cruel espectacle en Pere, en veu molt baixa, mormolà: “Jesús, salveu-me. Verge Santa Maria, siau en mi“. El Mestre preguntà a un dels seus sicaris si tenien allí a un tal Gelmar Bonsoms, notari, i el dimoni va picar d’urpes, cofoi, assenyalant entre els milions de persones.

Mestre de Soriguerola. Detall del frontal de Sant Miquel de Soriguerola, Fontanals
de Cerdanya. Finals del segle XIII. Actualment al MNAC

El jove i el pagès s’endinsaren entre els torturats i els dimonis, com si un espeternegar de llums vermelles i negres els cobrissin per dins. Tot era i no era. El cap el sentia mort i alhora tens com un cable. I entre la multitud en Pere va veure molta gent que coneixia. Esfereït, va seguir mormolant, sense que el Mestre l’escoltés: “Jesús, Maria i Josep, no em desempareu“. A una ordre del Diable, els dimonis enfurismats van començar a maltractar el desgraciat notari perquè parlés. Gelmar Bonsoms digué que a la seva casa d’Hostalric hi trobaria un armari i davant, a set rajoles de la paret alcés des de la set fins a la dotze. Allí trobaria un llibret de firmes d’actes i a les vint-i-set fulles trobaria la seva. En acabat es llençà als peus del pagès, dient que era a l’Infern per la seva corrupció i amagar debitoris com aquell, en benefici propi. Però els diables el punxaren amb forques i urpes, retornant-lo a l’anònima i oblidada massa de carn udolant i cridanera de la que provenia.

Va ser aleshores quan el Mestre es girà cap al pagès i li demanà la contrapartida del pacte que, com podeu endevinar, no era cap altra cosa que la seva ànima. Què, sinó? Els seus ulls blaus passaren de ser nobles i serens, a convertir-se en els d’un gat a punt de saltar sobre la seva pressa. En Pere, ara sí, veient-se perdut enmig de l’Infern i rodejat de dimonis que el miraven amb boques famolenques, començà a cridar els noms de Jesús i Maria, esgargamellant-se. Entremig de la foscor va aparèixer una dona vestida de blanc i amb una capelina blava que, allargant-li un bordó daurat, li digué a en Pere que l’agafés de pressa. Els diables se li llençaren al damunt, però no pogueren encalçar-lo. El pagès s’agafà de la corda i va veure’s arrossega’t per un huracà invisible.

Despertant com d’un somni es trobà en una terra desconeguda. Preguntà a la gent i, creient-lo boig, ningú volia dir-li res, tot i que parlaven català. Finalment, una dona que anava a mercat li digué que era a Sagunt, a Morvedre, el Regne de València. I que havien passat moltíssims dies. I bé, en Pere Porter encara passà per alguna aventura més però la seva història acaba aquí. Pogué recuperar els seus documents i demostrar que l’execució de béns era cancel·lada.

En Pere Porter… de la llegenda, és ben clar. La història real d’en Pere és diferent.

Obra de Jordi Gispert per a l’exposició d’en Pere Porter

L’urpa que bressola la història

D’estudis sobre la vida i la història d’en Porter, possiblement el més complet és l’edició que va realitzar Josep M. Pons Guri el 1999 a «Viatge a l’Infern d’en Pere Porter. Entre la realitat i la ficció». El treball de Pons Guri és un minuciós treball de microhistòria i alhora una lúcida interpretació literària, que identifica el context i els personatges, tornant-los a la vida d’una manera que sembla gairebé impossible. La història d’en Pere Porter va arribar a ser tan famosa que va travessar les fronteres de les terres catalanes i va perviure fins a inicis del segle XX. Però, com explica Pons Guri, la primera edició impresa va ser feta el 1874 a Girona.

A causa de les dificultats que ha patit el català i la cultura catalana al llarg de la història, i per contindre violents elements de denúncia social de la corrupció imperant a la societat de l’època, abans de 1874 la història del davallament als inferns d’aquest pagès va ser transmesa per dues vies, la oral i la de les còpies manuscrites. És normal que no s’imprimís fins 1874, quan començava la Renaixença. La història d’aquestes còpies, del seu origen i de com s’anaren transmetent, és tant o més apassionant que la del mateix viatge. Un trencaclosques històric i antropològic que, sens dubte, és bressolat per la mà del Diable.

D’en Porter sabem que va ser paborde –administrador– de l’Hospital de Pobres i membre del Consell de la vila de Tordera, és a dir, que va ocupar una mena de càrrec similar a un regidor d’un ajuntament d’enguany. De la seva existència en tenim constància per diversos documents, com el Llibre de Batejos de l’arxiu de la parròquia de Sant Esteve de Tordera, on trobem: «A XIX dies del mes de febrer de 1553, fou batejat Pere Porter, fill d’altro Pere Porter, pagès del veynat de Gasolves y Eulalia, muller sua. Foren padrins, Pere Tió, pagès de dit veynat y Sebastiana Giberta, del dit veynat de dita Parròquia de Tordera». També sabem que va ser jutjat per la Inquisició i excomunicat. Quan era al llit de mort es va retractar dels seus actes i, quan morí el 1618, l’excomunió li va ser aixecada, tal com consta al Llibre d’Òbits de l’arxiu parroquial: «A 7 de jener de 1618, morí lo vell Porter, excomunicat-retractio-Ilmo. Castanyer. Sepultura simple, dia exèquies 8». Desconeixem els motius pels quals Porter va ser jutjat i excomunicat per la Inquisició. Era una qüestió monetària? De bruixeria o nigromància?

Segons Pons Guri, la primera de totes les còpies estaria datada l’any 1608, així que probablement va ser feta en vida del mateix Porter, cosa que per si sola és força remarcable. Aquesta primera còpia es conserva a la Biblioteca Universitària de Barcelona i també és en mans de particulars. La història, tal com ens ha arribat, conté una estructura i unes formes purament literàries i cultes, però és interessant saber que va néixer d’un fet popular que va convertir-la en folklore. El gènere al qual pertany és informe i realment incategoritzable, encara que la seva estructura sigui la de la katàbasi: El davallament als inferns clàssic de tantes obres, sobretot barroques, quan es convertí en un tema estrella, estimat per la visió totalitària d’una església catòlica hispànica embarcada en els horrors de la Contrarreforma, que utilitzà el viatge a l’Infern com a vehicle per fer por i moralitzar sobre un món que, segons ells, solament era pols i fang, subjecte a la corrupció.

L’infern romànic, a la façana de la Catedral de Lincoln, Anglaterra

El frare caputxí Francesc de Canet, impressionat per la transcripció de l’inquisidor Joan Teixidor, va visitar el pagès en companyia de fra Climent de Tordera, per assegurar-se que tot allò que havia llegit del document de l’inquisidor era real. No sabem què va passar en aquella trobada, però el caputxí, el 1621, transcriu ell mateix la còpia cedida per l’inquisidor Joan Teixidor. D’aquesta transcripció es conserven versions a la Biblioteca de Catalunya i a una biblioteca privada de Ripoll. Per afegir més misteri a les calderes, encara hi ha una còpia més intrigant, que suposadament és una declaració del mateix Porter, en primera persona, i que podria ser el document que va llegir el caputxí Francesc de Canet. D’aquesta versió solament es conserven alguns fragments a la Biblioteca de Catalunya. Després d’aquestes còpies se n’ha trobat alguna més, van apareixent amb comptagotes, principalment del segle XVIII; però seria molt interessant que algú les rastregés i les unís, despullant la història moral i cercant la verdadera història d’en Porter, per trobar el rostre del Diable que hi ha al darrere. Us recorda a alguna cosa aquesta trama? A una novel·la o una pel·lícula?

La primera de totes les versions, la del 1608, com no podia ser d’una altra manera per l’època, és una versió moral, que molt probablement feia referència a una història oral que s’explicarien la gent dels pobles del Maresme, potser propagada pel mateix Porter en ser jutjat per la Inquisició. La popularitat del personatge i d’allò que va fer es veu en la quantitat de còpies manuscrites que va haver-hi en l’època i molt posteriorment. L’autor d’aquesta primera versió, que serveix de base per moltes de les posteriors, és un coneixedor de la tradició literària del moment, tant la barroca com la medieval.

El que en deia el poble, ho desconeixem, però podem fer-ne conjectures. La primera és que si va haver-hi un autor eclesiàstic que va fer córrer la seva història, potser és perquè la història d’en Pere Porter era massa subversiva i calia corregir-la com més aviat millor, en veure que cada vegada era més i més famosa. Utilitzant nombrosos recursos literaris cultes propis de la seva època, va utilitzar-la per satiritzar ferotgement la societat del moment. Com ens explica Pons Guri, molts dels personatges que apareixen turmentats a l’infern, com el notari Gelmar Bonsoms, són persones reals que van existir, en una mena de Divina Comèdia a la catalana. Però més que de la Divina Comèdia del Dant, del que hauríem de parlar és dels exempla medievals, aquelles històries morals, normalment utilitzades en els sermons, fetes per castigar i satiritzar. Els exempla, moltes vegades, utilitzaven materials més antics, fins i tot anteriors al cristianisme en una transmissió de fets que a vegades eren fantàstics i propis de les rondalles populars. No és casual que aquests exempla siguin considerats com uns avantpassats de la literatura de terror.

En tot cas, la història eclesiàstica ha acabat sobreposant-se a la popular gràcies al fet que van utilitzar una estructura famosa arreu d’Europa, que tenia profunds ressons en l’inconscient col·lectiu. Hi ha una segona opció, més senzilla, que no és contradictòria amb la primera: En veure l’èxit popular de la història d’en Porter, algú va voler recollir-la i utilitzar al mateix Porter com a viatger a l’Infern, per satiritzar la societat corrupta. Això, que és bastant probable, ens indicaria que el que va fer Pere Porter estava relacionat amb l’Infern i els dimonis, per què, qui millor per visitar l’Infern que algú que ha tingut tractes amb el Diable, ha sigut excomunicat per la Inquisició, i això és conegut per tot el poble? En aquest sentit, Porter no jugaria el paper de l’heroi, sinó d’un protagonista accidental, circumstancial a la mateixa història moralitzant que ens estan explicant.

L’autor eclesiàstic va pensar que, per satiritzar la societat del moment, ningú millor que ell. Al cap i a la fi, tothom sabia que en Pere Porter havia conegut el Mestre.

Claude Noury, 1506, El Torment de les Calderes

Les calderes d’en Pere Boter

Per anar al fons de la qüestió, hem de separar la història moral de la llavor que l’originà. El que ens interessa ara és que la història d’en Porter va gaudir d’un èxit impressionant. La gent se l’explicava i les còpies manuscrites, en un temps on gairebé ningú sabia llegir i escriure, van passar-se de mà en mà. Aquestes còpies eren fetes per ser llegides en comunitat, com a forma de sermonejar, però també d’entretenir, com qui va al cinema o al teatre, per això molts dels recursos literaris que apareixen en les successives versions són molt teatrals: Anticipacions, creació de suspens, crits, ganyotes i molta imatgeria visual que remet a un Infern, ja no barroc, sinó romànic, medieval.

Com eren manuscrites, de còpia en còpia els escribes aficionats afegien i canviaven coses al seu gust, així que no hi ha dues iguals, com passa amb la cultura oral. Les dates canvien, així com els seus oficis i les condicions i anècdotes del viatge a l’Infern. Però el que jo us he escrit més amunt és l’esquelet comú a totes elles. Per exemple, que l’estany de Sils és una de les Portes de l’Infern catalanes es manté en totes, doncs hi ha una tradició popular, anterior i contemporània al mateix relat, que ho explica. La rondalla, que podem trobar arreu d’Europa i en diversos segles, explica que va haver-hi una juguesca entre el Diable i Sant Martí per veure qui feia el salt més llarg del Montseny estant. El Diable va caure a l’estany de Sils. Sant Martí va caure a l’altra banda i deixà la seva petja marcada a la roca. L’autor del viatge probablement coneixia aquesta rondalla, que no és l’única que rodeja l’estany de Sils i la seva contrada. Al segle XVII l’estany gaudia de la seva màxima extensió i, malgrat que s’intentà dessecar diverses vegades d’ençà de l’Edat Mitjana, sempre sense èxit, en aquells moments era una font de problemes i malalties constants.

El viatge a l’Infern va gaudir d’un èxit tan espaterrant en la societat catalana que durant més d’un segle van fer-se aquestes còpies manuscrites. Una d’elles és la que es conserva a l’arxiu històric d’Arenys de Mar, escrita per Josep Rusiñol el 1734, amb el títol «Història de Pera Purtés quant anà al l’infern». Aquesta còpia té el valor afegit que va fer-se després de la desfeta de 1714, quan el català i la cultura catalana van ser durament reprimits i censurats. D’ella i alguna altra va sorgir-ne una confusió habitual, que és anomenar Portés en Pere Porter.

Sabem que la fama del viatge a l’Infern d’en Porter va seguir durant els segles XVIII i XIX, i va ser en aquest últim segle, amb l’apogeu del romanticisme, el gènere gòtic i el decadentisme, però sobretot amb la recuperació de la cultura catalana, que va tornar a gaudir d’èxit, convertint-se en un petit best-seller de la literatura popular. Van fer-se còpies d’impremta, però com eren fulletons de baixa qualitat, la majoria no han sobreviscut al pas del temps. La més coneguda és el «Viatge a l’infern de Pere Porter», publicat per la Biblioteca Popular de L’Avenç, a Barcelona, el 1906. En aquesta edició l’autor Gaietà Vidal de Valenciano, conegut per ser un dels primers fundadors de l’Ateneu Barcelonès i un dels primers novel·listes de la revista La Renaixença, fa un recull de les diverses copies manuscrites que havia aconseguit i en fa una estudi comparatiu. Anteriorment, Vidal de Valenciano havia publicat el seu estudi a La Renaixença el 1876, dins d’«El món invisible en la literatura catalana», un autèntic assaig del gènere fantàstic, molt avançat al seu temps.

Fins fa ben poc, tota la mainada catalana havia escoltat el nom d’en Pere Boter o Botero. Encara enguany alguns pares i avis el transmeten, tot i que s’està perdent. Això és un romanent del gran èxit popular de la seva història. En «Pere Boter», que és un dels altres noms del Mestre per la cultura popular catalana, ve d’una confusió d’un dels nostres escriptors romàntics més importants, Víctor Balaguer. Balaguer, en la seva obra «Las calles de Barcelona», de 1866, va parlar del Carrer de l’Infern, on fa una versió lliure de la història d’en Porter, molt del gust romàntic. Avui enderrocat, el carrer de l’Infern, com ens explica Sylvia Lagarda-Mata a «El Diable és català», era situat davant de la Catedral, on hi havia tota la concentració de la cúria eclesiàstica i bisbal. Era un carrer de prostíbuls i tavernes, el que a altres llocs d’Europa anomenen «Barri Roig». Aquesta tradició de situar els barris de prostitució al costat dels barris eclesiàstics és habitual al llarg de la història i els països. Enguany, sense anar més lluny, el prostíbul masculí més gran de Roma és a la frontera amb la Ciutat del Vaticà.

Comptat i debatut, com Balaguer era un autor de gran èxit el nom de Pere Boter o Botero va acabar substituint a l’original. El seu nom i les anècdotes amb que sembrà la seva narració Balaguer, especialment les calderes, van passar a formar part de la veu popular i com a espantacriatures: Si no et portes bé, en Pere Botero et farà bullir a les seves calderes. El Diable seguia fent de les seves.

Portada de l’edició de 1906

Katàbasi: Raptus in spiritu

El viatge d’en Pere Porter no és l’únic exemple europeu d’un rapte per part d’una entitat metafísica o espiritual a una persona «real», que el porta als inferns. El medievalista Jacques LeGoff ens cita diversos, algun sorprenentment similar al d’en Porter. I el lingüista i historiador francès, Claude Lecouteux, és un dels autors que més ens parla d’aquests viatges de l’esperit. En els seus llibres en cita per desenes. Per citar-ne un parell, hi ha el del sacerdot Walchelin per part de la Mesnie Hellequin –la Cacera Salvatge, de qui ja he parlat en un altre article–, tal com és narrat pel monjo Orderic Vitalis; o el de la «Crònica» dels comtes de Zimmern, que el 1550 ens narra la història del vigilant Hans Dröscher, segrestat per l’Exèrcit Furiós.

I una de les meves preferides, perquè si les altres tenen components de llegenda, ara parlem de l’abducció d’una persona que va existir realment, com en Pere Porter: En Hans Buchmann, vilatà de Römerschwyl, a Rothenburg. La història de Buchmann, com si fos una de les que explica Jacques Vallée a «Passaport a Magònia», ens explica com el 1572 el mercader emprenia un petit viatge de negocis a la ciutat de Sempach. De tornada a casa seva se li va fer tard pel camí, quan va ser sorprès per un soroll estrany, en paraules seves: «Vaig escoltar com un gran tumult en el cel, com de moltes abelles brunzint alhora». Buchmann aleshores, esfereït, va començar a córrer cap a la fosca i va escoltar darrere seu com el soroll creixia. El pobre home va treure l’espasa, però de res li va servir. «Aleshores una gran força em va empènyer aire amunt, cap a unes estranyes llums, a una terra estrangera que no recordo».

Segons ens diu Lecouteux, Buchmann no explica que visités l’Infern. Simplement diu que no recorda res dels dies que va estar desaparegut. El mercader va aparèixer prop de la ciutat de Milà, despullat i aterrit pel fred. Els seus fills i amics, mentrestant, el buscaven desesperats a la seva terra alemanya. D’ell solament van trobar-ne els objectes personals, escampats a diversos metres a la rodona d’on va ser abduït. A Milà va ser ajudat per un soldat alemany, que va donar-li menjar, llit i alguns diners. Buchmann, creient que la seva abducció era cosa de Déu, va fer una peregrinació a Roma. Allà va trobar-se amb un guàrdia suís que era amic seu i, encara que van interrogar-lo una vegada i una altra, mai es va retractar del que va viure i sempre va dir el mateix. Va retornar a la seva terra on va retrobar-se amb la seva família i, que sapiguem, va viure en pau la resta de la seva vida.

Dels descensos a l’Infern s’han escrit multitud d’assajos i novel·les. Nigredo de l’ànima, desvetllament dels Misteris Menors o de la Terra, dissolució de l’ego per tornar-se a reconstruir, Pacte Infernal, segrest de la luxúria i la destrucció interior… s’ha explicat de moltes i diverses maneres, algunes més psicologistes, d’altres més esotèriques, algunes més cristianitzades, d’altres provinents de mites de l’Antiguitat. El viatge a l’Infern d’en Pere Porter no és aliè a aquesta tradició. Segons Pons Guri, i Pep Valsalobre i Narcís Figueras, en un magnífic article-assaig que us deixo al final: «Potser hem d’admetre un text de base procedent de fonts orals, que devia circular tan aviat com Porter va començar a pregonar arreu la seva peripècia, les seves al·lucinacions, potser amb algun element provinent de la declaració escrita mateix de Porter al tribunal del Sant Ofici barceloní, com fa pensar algun passatge del text. Algú, amb un objectiu de denúncia evident, va incorporar, com a mínim, tots els elements curialescos que poblen aquell infern tan local. Finalment, aquest darrer autor o algú altre, hi van incorporar altres materials amb una intenció pietosa. En tot aquest procés de constitució del relat, conflueixen en el text motius i estratègies manifestament literàries, alhora que la seva forja és paral·lela al naixement d’un gènere narratiu culte amb el qual mostra connexions evidentíssimes. No pas per casualitat».

Un famós davallament als inferns, que ha influenciat molt a la narrativa europea, és el de l’heroi grec Orfeu, que baixa a l’Hades a la cerca d’Eurídice. Sense ella la terra és erma i l’interior d’Orfeu, buit. L’estructura dramàtica del viatge d’Orfeu és la mateixa que la d’en Pere Porter. Segons LeGoff, Lecouteux o Eliade, el viatge d’Orfeu és una representació del músic i bruixot arcaic, els homes i dones savis de les comunitats antigues, que separaven l’esperit del cos per viatjar al món dels morts per trobar l’Elixir que revitalitzés la terra. En el cas de Porter, aquest Elixir es troba en l’essència d’allò català. Si recordem el primer article del Comte Arnau, que com citen Lecouteux i Josep Romeu i Figueres, té l’originalitat que la seva damnació eterna és pel pacte trencat, aquí tenim que el motiu de condemna d’en Gelmar Bonsoms i del mateix Porter també és la ruptura d’un pacte. El retorn dels Inferns amb l’Elixir, com ens explica Joseph Campbell a l’Heroi de les Mil Cares, és la història més universal de la humanitat. Fins i tot podem trobar-la en el Martiri, Mort i Resurrecció de Crist.

Una de les versions esotèriques de davallament als Inferns més sistematitzades, i que ha influenciat el pensament simbòlic d’Europa, també a Catalunya, és la del viatge a Sitra Ahra. Segurament, molts de vosaltres sabreu que la Qabalah Hermètica i la Kabbalah jueva estructuren la realitat en un arbre conegut per les seves «potències divines», els Sefirot, que poden ascendir-se per arribar a la llum divina. El revers «tenebrós i paròdic» dels Sefirot són els Qliphoth o Kelipot, i el món «maligne» on habiten és anomenat Sitra Ahra. Per Von Rosenroth, un dels autors més clàssics que va escriure sobre la Qabalah, és el món del desequilibri i, per resumir-ho molt, el món dels dimonis. L’Infern. El viatge a Sitra Ahra, emprès per viatgers d’arreu, encara és un motiu literari, filosòfic i personal.

Dit tot això, veiem que el viatge d’en Pere Porter no és un fenomen aïllat en el temps. La seva narrativa troba equivalències en altres històries, més o menys llegendàries i mítiques, d’arreu d’Europa, relacionades amb la Cacera Salvatge o amb altres entitats i criatures.

Portada de l’edició il·lustrada de 2007

El davallament a l’interior

A inicis del segle XXI, en ple apogeu i decadència de l’esgotada post-modernitat, que xiscla en un espectacular Cant del Cigne propi d’una diva de tragèdia italiana, creiem que el regne absolutista de la subjectivitat és, paradoxalment, una idea moderna. L’art de les avantguardes ha esquarterat, analitzat i observat sota el microscopi fred del científic totes les possibilitats d’expressió –el color, la forma, la llum, el mateix artista– fins a endinsar-se, literalment, en l’absurd i una aparent bogeria lúcida. Però ja els pobres sofistes de l’Antiga Grècia negaven l’essencialisme de l’existència, quan eren esbatussats pels conservadors i rígids platonistes. Hi ha coses que s’han citat fins a la sacietat per demostrar aquesta visió retallada, encotillada i carcerària del que creiem que «és»; per dir-ne solament un exemple, que solament veiem un minúscul fragment de l’espectre de colors possible.

També, per la influència dels estudis acadèmics en lingüística, psicologia i psiquiatria –entre altres motius, com la visió dels horrors de les guerres modernes, com reflexiona Bergman a Persona, o els existencialistes francesos–, s’ha proclamat la impossibilitat de quadrar la visió de la realitat entre una persona i una altra o, simplement, de copsar l’existència. Recordant a allò que escrivia Lovecraft –gran ateu, racionalista i admirador de la ciència a ultrança– quan parlava de la bogeria com a única via per escapar de l’horror de contemplar la realitat en tota la seva glòria per una ment, la nostra, incapaç de fer-ho. O com va dir d’una altra manera: «Ningú dansa sobri, solament els bojos.»

S’han fet tot tipus d’experiments al llarg del segle XX, mèdics, màgics, psicològics, científics o lingüístics, per demostrar que la realitat és un constructe totalment subjectiu i irreal, amb tot el corol·lari de decoracions que la creen: La identitat, les paraules, el nom, els cinc sentits físics, els guanys i les pèrdues. La famosa frase dels assassins d’Alamut, extreta d’una novel·la històrica de Vladimir Bartol, ha acabat convertida en la frase publicitària d’un videojoc d’èxit internacional. I també en el lema d’una disciplina «atea i racionalista» de màgica, fundada per Peter J. Carroll i Ray Sherwyn en el context de les cases okupa i el punk anglès, entre els anys 70 i 80, fins arribar a un naufragi espectacular i lamentable a finals dels 90, amb ridícules guerres internes. Aquesta frase, «res és real, tot és possible», exemplifica el viatge a la cerca de la fragmentació post-estructuralista i post-marxista de la realitat, és el viatge del segle XX als seus propis Inferns. I el XXI?

En aquest sentit, un dels exercicis bàsics que va emprendre aquest paradigma de màgica proposat per Carroll, Hine, P. Orridge, Burroughs i d’altres autors, era canviar a voluntat la identitat en successives personalitats, el més radicalment divergents les unes de les altres, especialment en les coses que més fàstic et podien causar o més detestaves per escatològiques o contràries al teu pensament. Així, segons ells, assolir l’objectiu final –entre altres coses– d’adonar-te de l’atzar i la incongruència de la mateixa identitat. Que res –nació, idioma, el que estimes i el que odies– és real i que tot és possible. Segons aquest paradigma, influenciat pels corrents de pensament de l’època, neixes en un lloc per atzar, el teu idioma és atzar, el que t’agrada i el que no, és atzar. Però un atzar ple de sentit, encara que no el puguis copsar amb els… sentits. Així podries «ser» el que volguessis ser. Ser el canvi, assolir el domini d’aquest caos o la claredat en la foscor. En aquesta reducció a l’absurd es dialoga amb l’atzar extrem. Però va passar una cosa curiosa.

Alguns practicants d’aquest paradigma van arribar a la conclusió justament inversa, van fer la volta al cercle, i es van trobar amb allò que cita l’escriptor austríac Robert Musil: «Allò terrible de la realitat no és que res tingui sentit, el que és veritablement terrible és que tot té sentit».

Cap avall

El viatge a l’Infern d’en Pere Porter ha fascinat a autors i a poble, a poetes i a músics, a pintors i escultors d’ençà del segle XVII. El perquè d’aquesta fascinació és natural. El que sovint s’anomena «realitat» no és res més que una versió pobra i retallada del que hi ha més enllà. Quan ens trobem amb un relat suposadament fantàstic, és ben fàcil dir, tot asseguts al sofà: «Això és una rondalla, un conte per nens i analfabets. El folklore explica coses que no es podien explicar.» I fer una ganyota de supèrbia. També, quan ens trobem amb un fet «documentat», és fàcil dir: «Això és un fet real, subjecte al materialisme objectiu de la història». I assentir, cofois. Però, un moment, i quan ens trobem amb una persona «real» que protagonitza un viatge «irreal»? Aleshores què? Correu, correu a cercar les explicacions. Alguna tindrà, no? O no? I en l’entremig? I més enllà?

Aquí, en aquest desafiament d’allò que s’anomena actualment «realitat», en la destrucció de les fronteres entre el que ens dóna seguretat i estabilitat mental, la forma, i allò que ens deixa caure en el corrent imparable dels udols cruents de la imaginació, el caos cavalcat pels bruixots, rau l’essència de la fascinació que ha exercit el viatge a l’Infern d’en Pere Porter.

Mentrestant les calderes segueixen bullint, bullint, bullint…

Segons la cosmologia budista, Avici és el nivell més inferior del Naraka, l’Infern. Allà les calderes bullen permanentment, doncs Avici significa “interminable”. Il·lustració recollida en un dels “pergamins infernals xinesos”. Font

PONS I GURI, Josep Maria. Viatge a l’Infern d’en Pere Porter: Entre la realitat i la ficció. Curial. 1999 Enguany, aquesta és la millor edició del Viatge.

PUJOL, David (adaptació). ESTEVE, Ignasi (il·lustracions). El cas estrany d’en Pere Porter. Edició il·lustrada. Bàlec Llibres. 2007

VILA, Pep. Dos nous manuscrits del “Viatge a l’Infern d’en Pere Porter”. PDF

MAHIQUES I CLIMENT, Joan. Ressenya del llibre de Pons i Guri. PDF

MAHIQUES I CLIMENT, Joan. El viatge de Pere Porter a l’infern: tradició literària i context barroc. Actes del Tretzè Col·loqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes. Volum I, Abadia de Montserrat, 2006

Pàgina a Xtec, conté algunes dades sense contrastar.

Entrada al bloc de Mitologia catalana d’en Daniel Rangil

Entrada al bloc de l’editorial Males Herbes

Entrada al bloc de la SCCFF

VALSALOBRE, Pep. FIGUERAS, Narcís. Ressenya del llibre de Pons i Guri. Excel·lent article

Projecte a Viquipèdia, amb el text complet, editat per la Biblioteca Popular de l’Avenç

Exposició literària i d’arts plàstiques a la biblioteca de Tordera, realitzada el 2011

Més llocs on s’exposà

Notícia de l’exposició i dels artistes que hi participaren

Notícia al diari Avui, on podeu veure un parell de les obres

Entrada a Pedres de Girona, amb més obres

Ruta per l’estany de Sils, guiada per en Pere Porter

Carrer Pere Porter, a Sils

Parc infantil de l’era de Can Ros, en relació a la llegenda

“Advocats i procuradors, a l’infern de dos en dos”, frase feta que sorgí de la llegenda

Amics d’en Pere Botero, entitat cultural de Tordera