Desembre (II): Les tradicions cristianes del Nadal

L'adoració dels pastors, d'El Greco, 1605

Durant els propers tres articles faré un breu recorregut per tradicions destacades que hem celebrat a la nostra terra el dia de Nadal, per anar veient d’on venim i cap a on anem. Rastrejar el fil de les tradicions i les seves evolucions també és fer-ho de la nostra cultura, perquè neixen, canvien o moren amb nosaltres. No hi seran totes les que són. Algunes, com les nadales o els Pastorets, les reservo per un article propi. I d’altres per l’any vinent.

En aquest primer article parlaré de la litúrgia catòlica i de tradicions cristianes tan arrelades al país com el Cant de la Sibil·la, la missa del gall o el pessebre vivent. La nostra terra va ser durant segles un país cristià, de denominació catòlica. La importància del ritu llatí i de l’Església de Roma es cabdal per comprendre la formació del caràcter i la cultura catalanes, de la mateixa manera que totes les altres cultures que ens rodegen i que van aixecar-se sobre les cendres de l’Imperi Romà d’Occident. Com veurem més endavant, el catolicisme va superposar-se a molts corrents més o menys cristians i gnòstics que existien entre els segles I i V dC, al cristianisme primitiu i, mitjançant edicte imperial el 380, a les diferents religions precristianes.

En el segon article de la sèrie parlaré de les Saturnals i d’altres tradicions nadalenques precristianes que, potser, van celebrar-se al nostre territori. En el tercer i últim tornaré al present i parlaré del Nadal que celebrem nosaltres, avui, de l’homogeneïtzació de les celebracions, dels significats nous i d’aquells que s’han perdut.

Els Pastorets d’Esplugues de Llobregat. Font

L’Advent

El Nadal, per la tradició cristiana, ve precedida per l’Advent, que és l’inici del seu any litúrgic. L’Advent són una sèrie de dies, entre 22 i 28, on el cristià es prepara per al naixement de Jesús. Preparació consistent en la pregària, la reflexió, el penediment, el perdó i l’alegria, acompanyant-ho amb l’abstinència de certs aliments i begudes. Era per tant un temps de meditació i dejuni, de «purificació». A les Esglésies catòliques es col·loca una corona de branques de pi que és beneïda pel sacerdot, la «corona d’Advent», acompanyada de quatre espelmes, una per cada diumenge.

El pi, com a arbre perenne, simbolitzava entre altres coses la vida eterna, en aquest cas l’amor etern de Déu. A les quatre espelmes és comú pregar, demanant per quatre desitjos cristians, com la pau. Aquest dedicar oracions al foc també ho vam veure en els articles del tió de Nadal, on antigament era comú, per part de la mainada, elevar oracions mentre els pares preparaven els regals o, fins i tot, resar-li al mateix tió. Pel que fa al temps de preparació, mitjançant l’abstinència i la meditació, és comú en pràctiques religioses, místiques o màgiques arreu del món. En aquest cas, va entrelligada amb la preparació per l’arribada «del temps nou», del nou cicle.

També, per Nadal, es guarnien les esglésies, Joan Amades ens diu que: «L’altar major de les esglésies es guarnia de manera molt típica i especial. De banda a banda del presbiteri hom penjava grans garlandes, formades per enfilalls d’hòsties de colors: verdes, vermelles, grogues i blanques, alternades amb fulles d’heura. Hom les disposava de manera que fossin ben visibles des de l’entrada. Hom feia penjolls d’hòsties de formes diverses i gracioses, els aplicava a diferents relleus de l’altar, i els penjava als salamons i a les llànties. Amb la combinació dels colors de les hòsties i de les formes que hom donava a les garlandes podien obtenir-se conjunts vistosos i harmònics».

Aquestes decoracions de les esglésies, amb motius florals, amb preferència per les heures i les falgueres, amb l’entrada d’arbres al temple –com vam veure als articles del tió–, i guarnits que prioritzaven els colors vermell, verd i blanc, els tenim documentats a Catalunya com a mínim d’ençà del segle XIV. Els seus orígens, probablement, són molt més antics, de temps precristians.

Pessebre vivent de Lavern. Font

La Nativitat

Nadal –«Natalis», naixement–, fa referència al naixement del nen Jesús i, com veurem a l’article de l’antiguitat, al del Sol, el «Dies Natalis Solis Invicti» –El dia del naixement del Sol invencible–. Solament hi ha una festa més important que aquesta per a la tradició cristiana, la de la Pasqua, la mort i resurrecció de Crist. L’elecció del 25 de desembre com a data de la Nativitat de Jesús és simbòlica i van participar-hi diferents pensadors i teòlegs destacats de l’època. Es desconeix l’any exacte, però la data de la Nativitat va ser fixada cap a mitjans del segle IV.

El 313 l’Edicte de Milà va establir la llibertat religiosa a l’Imperi romà, més tard l’emperador Constantí va atorgar al cristianisme amplis privilegis i el 380, sota l’emperador Teodosi, el cristianisme es convertí en la religió exclusiva de l’Imperi. Aquesta coincidència entre l’establiment de la Nativitat el 25 de desembre i l’oficialitat del cristianisme a l’Imperi no és casualitat. Amb l’establiment del cristianisme com a religió imperial es cercaren formes litúrgiques fixades, adequades a la seva pervivència dins de les estructures socials i polítiques de l’estat. Formes litúrgiques que facilitessin el seu proselitisme, és a dir, la seva popularització, per cohesionar un Imperi que s’estava desfent a les mans dels emperadors.

Però, més enllà del joc de la política, el 25 de desembre tenia diversos significats simbòlics molt importants, tan poderosos que el feien proper a qualsevol persona de l’occident europeu, fos cristià o fos pagà: Era la data del solstici d’hivern en el calendari romà, quan el sol torna a renéixer després de la nit més llarga de l’any i comença a tornar la seva llum, amb dies cada vegada més llargs. I es troba nou mesos després de l’equinocci de març, quan acabava l’hivern i començava la primavera, moment quan, en gran part de l’era romana, el calendari marcava l’inici de l’any. Aquesta data, el 25 de març, a l’antiguitat s’associava a la concepció de Jesús per part de l’Esperit Sant en el ventre de Maria, per la mateixa relació amb l’inici de la vida.

En aquella època va haver-hi una gran polèmica amb l’arrianisme, un altre corrent cristià, sobre quina festivitat era més important, si la Nativitat o l’Epifania –Reis–. Avui això ens pot semblar una curiositat sense importància, però té molt sentit. Entre altres motius, els dies que van de la Nativitat a l’Epifania formaven part fonamental de molts cultes precristians, decidir quina de les seves parts era més important tenia un significat litúrgic profund.

Papirs del segle III dC amb l’Evangeli de Lluc

La Nativitat als Evangelis i els seus símbols

Del naixement i els primers anys de Jesús, en realitat, en sabem ben poc. Dins dels evangelis canònics, els que finalment van passar a formar part del Nou Testament, trobem el relat de la Nativitat a l’Evangeli de Lluc i al de Mateu. Són relats molt breus, que el poble a través dels evangelitzadors va fer seus molt de pressa.

L’Evangeli de Mateu, considerat el més antic i despullat d’artificis d’entre tots els quatre evangelis canònics, presenta la narració més coneguda i senzilla: Maria, embarassada de l’Esperit Sant, és promesa amb Josep. Aquest, en veure que la seva promesa és embarassada, mira de separar-se d’ella amb discreció però un àngel se li apareix en somnis i li diu que prengui a Maria per muller i que anomeni al nen Jesús, perquè salvarà al poble dels pecats: «Yeshua», el nom jueu de Jesús, més o menys significa «deslliurar» o «rescatar», és a dir, Jesús significa «Salvador».

No trobem en Mateu el naixement a l’establia, però sí l’adoració dels Reis d’Orient que segueixen una estrella i l’avís de l’àngel a Josep, que li diu que fugin a Egipte perquè el rei Herodes pretén assassinar el seu fill, perquè tem que el destroni en el futur. Mateu és més llegit durant la missa de la vigília que durant la missa del gall.

L’Evangeli de Lluc és més extens i detallat en la seva descripció de la Nativitat. Normalment és el que es llegeix durant la missa del gall. En Lluc trobem els pastors que cuidaven dels ramats, que reben una visita d’un àngel que els parla del naixement del Nen Jesús, la Bonanova de l’arribada del Messies redemptor. L’àngel que anuncia a Maria que d’ella naixerà un nen, encara que és verge, és anomenat Gabriel i el poble on són, Natzaret de Galilea. Josep i Maria viatgen a Betlem perquè l’emperador August a ordenat un cens dels seus dominis i Josep, com a membre de la casa de David ha d’anar a l’antiga ciutat de David, antic i poderós rei dels jueus.

Tanmateix, en Lluc llegim que el Nen Jesús en néixer va ser col·locat en un pessebre, això és, una establia o menjadora per animals. Segons la traducció de l’editorial Claret: «Hi anaren (els pastors), doncs, de pressa i trobaren Maria i Josep, amb el nen posat a la menjadora». I és que pessebre el que significa és això: Una menjadora.

De les bèsties com l’ase i la mula o altres elements populars que no he citat aquí, no en trobem res, per això hauríem d’anar als evangelis apòcrifs, a les llegendes o a les tradicions antigues, que van suplementar el relat dels evangelis canònics amb elements manllevats de litúrgies i relats precristians. La iconografia, amb el pas dels segles, va anar codificant-se segons l’època, construint un relat i una imatgeria complexa que bevia de moltes i diverses fonts, sobre la base senzilla del relat dels evangelis i el conjunt del Nou Testament que tanmateix beu, com a mínim, de les cultures jueva, grega i egípcia.

El Pantocràtor de Sant Climent de Taüll, de 1123, és una de les imatges romàniques més conegudes a Catalunya. A la mà dreta del Crist podem veure l’Evangeli, amb el lema: “Jo sóc la llum del món”

La llum del món

Per la mentalitat del segle IV, encara fortament amarada de pensament precristià, era natural que el nou déu fos concebut amb l’inici de la vida –la primavera– i nasqués nou mesos després, quan el sol reneix d’entre les tenebres de la nit més llarga. Sant Agustí d’Hipona, fent referència a aquest valor simbòlic de la llum, va dir que: «Ell va néixer el dia més curt en la nostra concepció terrenal, des d’on els dies següents comencen a augmentar la seva durada. Ell, que va inclinar-se i va elevar-nos, va triar el dia més curt però aquell on la llum comença a créixer».

A Jesús, per tant, se’l relacionava íntimament amb el Sol, de qui el nou déu va agafar molts dels seus atributs simbòlics. Aquests atributs solars abans eren propis de molts altres déus, com el grec Apol·lo, l’egipci Horus o el mateix Emperador romà, en la seva «deïficació». El naixement del cristianisme com a estructura de pensament està molt relacionat amb el pensament alexandrí grec i egipci, territori que en aquell temps bullia de religions i pensaments sincrètics, com l’hermetisme o diversos corrents gnòstics. És normal que el cristianisme abans d’estar estructurat, quan s’estava formant en les ments i els cors dels primers fidels, manllevés atributs i elements litúrgics de déus i cultes que li eren propers, probablement perquè també compartia devots amb ells.

El cos doctrinal del cristianisme, amb el seu missatge de caritat, amor, pecat, perdó, redempció i renaixement, proposant a Jesús com a fill de Déu i a l’home com a algú que s’havia de convertir a imatge de Crist, en un primer moment va ser rebut com molt original i trencador, propagant-se entre les elits aristocràtiques i entre el poble. Més enllà d’imposicions polítiques i conversions forçoses violentes, aquest «èxit» no és aliè a les apropiacions litúrgiques, on Jesús es convertia en la continuació natural d’aquells déus solars la genealogia dels quals es remunta al «Dyeus pater» –el Déu pare– dels pobles preindoeuropeus, el déu del cel.

Un déu amb qui molts pobles que portaven generacions i generacions enrere creient en un déu solar, celestial, podien trobar punts en comú i veure reflectits els seus vells déus. Això van saber-ho veure amb astúcia molts evangelitzadors, que utilitzaren la litúrgia precristiana reconvertint-la amb els símbols del cristianisme. No és casualitat que una frase que acompanya freqüentment a Jesús, que podem veure en ermites romàniques i en tota mena d’elements del primer cristianisme medieval, és aquella –reformulada– que trobem a l’Evangeli de Joan, «Ego Sum Lux Mundi»: Jo sóc la llum del món.

El cant de la Sibil·la, a Mallorca. Font

La missa del gall i les representacions teatrals

La missa del gall és la primera de les tres misses principals que celebren els catòlics el dia de Nadal. Les altres dues són la «missa dels pastors» i la «missa de la gent». La missa del gall també era coneguda com «Matines» al País Valencià, i a altres terres de parla catalana «la missa de l’aurora» o «la missa del Sol». Aquestes misses seguien l’ordre dels que, segons la tradició, havien anat a adorar primer a Jesús: Els ocells, representats pel gall i el sol; els pastors i, finalment, la gent. Les misses del dia de Nadal se celebren amb molta alegria i normalment s’acompanyaven de cançons amb tot tipus d’instruments populars.

La missa del gall, concretament, se celebra a Mitjanit i es creia que tenia un poder purificador per sobre de tota la resta. Fins i tot gent que «com els bosquerols, els llenyataires, picadors i gents de muntanya que en tot l’any no anaven a missa, per res del món no deixaven d’assistir a la missa del gall», ens informa Joan Amades.

Del valor del gall com a animal associat al sol –la cresta vermella com la corona del sol, canta quant aquest surt– i de com forma part de l’àpat tradicional del Nadal, vaig parlar-ne als articles del tió. Era aquest animal, com animal solar, el que segons la faula tradicional va presenciar el naixement de Jesús i, per aquest motiu, el seu cant iniciava la missa. S’especula que en algunes esglésies, en temps antics, també s’alliberaven aus a l’interior de les esglésies: «Dies abans del d’avui, els caçadors de moixonets sortien a parar rams, bitxacs i d’altres paranys, per tal d’agafar ocells vius, a fi de poder-los deixar anar la nit d’avui, al moment de l’adoració». Menjar el gall tradicional durant l’àpat de Nadal remet, probablement, al sacrifici d‘aquest animal durant el solstici d’hivern.

També és un dia, com el vespre de Nadal, on sovintejaven representacions: El Cant de la Sibil·la a Mallorca, Ontinyent i l’Alguer es canta durant la missa del gall, durant el segle XIX i molt abans era molt popular, representant-se per tot el territori català. El Cant de la Sibil·la va tenir molta difusió durant l’edat mitjana, perquè tenia molt a veure amb la fe popular, però d’ençà la Contrareforma va anar apaivagant-se progressivament. La sibil·la, oracle de l’antiguitat, és representada per un nen o una dona disfressat, que espasa en mà presenta un cant fúnebre i solemne que tracta de la fi del món. És una litúrgia medieval que, com a mínim, podem rastrejar fins al segle X a Ripoll, des d’on s’escampà per tot el territori. D’ella en parlaré en un article propi.

Altres representacions popular d’aquest temps són El joc del rei Passero a la ciutat de València, que es portava a escena el vespre de Nadal; la Calenda, també escampada per les Balears; o La culpa d’Adam i la vinguda del Messies, al Rosselló. Entre moltes altres. Avui, la representació més popular a Catalunya durant les festes nadalenques són Els Pastorets, representació que es remunta, com a mínim, al segle XVI i a la qual també dedicaré un article propi.

Un pastor (un rabadà) adorant al nen Jesús en el pessebre del claustre de la catedral de Barcelona

El pessebre i els pastors

Joan Amades ho diu ben clar: «El Nadal és festa de pastors», s’entén que a la nostra terra. «Avui era la festa major dels pastors; els ramaders els rodejaven de tota mena de miraments i atencions; els asseien a la seva taula i els feien posar al lloc més distingit». Eren els pastors els que, després de l’albada, anaven porta per porta, trucant, fent gresca i música, anunciant el naixement de Jesús, el naixement de la nova llum o foc nou. Tot sovint eren tres, un majoral, que era un home gran, un de mitjana edat, el pastor, i un molt jove, el rabadà; representant les fases de la vida –del sol– i els oficis que tenien els pastors que, segons la tradició cristiana, van anar primer a l’Adoració.

Als pastors se’ls deixava passar fins a les primeres files de l’església, com ho feien a l’església del Pi, de Barcelona, on els pastors de la rodalia de la ciutat anaven cada any: «Havia estat corrent que els pastors es precipitessin i s’atropellessin entre ells, per poder ésser cadascú el primer a adorar. El qui ho assolia era felicitat pels seus companys i per l’altra gent. Ell acostumava a obsequiar-los amb coca i vi bo; de manera que, sovint, el goig i l’honor li costaven cars».

Els pastors també apareixen com a element destacat del pessebre, una representació del naixement del nen Jesús. El seu origen és didàctic i evangelitzador, el més antic que conservem és del segle II, del monestir alemany de Füsen. Al segle XI, a Bilsen, també Alemanya, trobem, representacions del naixement com «l‘ordo stellae», una missa medieval que incloïa escenes bíbliques de la Nativitat. Però encara no podem parlar de «pessebres», sinó de representacions d’escenes de la vida de Jesús, com la seva mort i resurrecció per Setmana Santa. En el marc de la lluita contra els protestants va potenciar-se la idea del pessebre de figures. El més antic que es conserva es de 1562, de Praga, però com a tradició familiar probablement sigui molt anterior.

No va ser fins al segle XIII, el 1223, quan Sant Francesc d’Assís va organitzar a Rieti, Itàlia, el que se suposa l’origen del pessebre. Aquests representacions dramatitzades van gaudir de molt d’èxit a l’Europa medieval, com les representacions del Misteri de la Resurrecció o de la Passió de Crist. A Andorra, a Engordany, va ser on va celebrar-se el primer pessebre vivent en català, el 1956. El 1959, a Castell d’Aro, va celebrar-se el primer a Catalunya. Però ambdues celebracions eren teatralitzades. El primer pessebre vivent com avui els coneixem, on el visitant pot passejar-se per entremig de les figures bíbliques, va celebrar-se el 1962 a Corbera de Llobregat, pessebre vivent de llarga tradició i que enguany és un dels més reconeguts.

A Catalunya, l’any 1300, ja tenim notícies d’un pessebre de figures, impulsat pels franciscans. Però hem de pensar que molts pessebres de figures antics eren d’estàtues de mida real, que imitaven les representacions dramàtiques i que sovint es posaven als claustres de les catedrals o a l’entrada de les esglésies, talment com avui podem veure a Barcelona o arreu d’Europa. Al segle XVIII, a la Fira de Santa Llúcia, ja podem trobar una gran extensió popular dels pessebres familiars de figures, tradició molt arrelada a Itàlia. Artistes valencians introduïren encara més l’ús popular del pessebre el mateix segle XVIII, havent portat la tradició de Nàpols.

La Fira de Santa Llúcia, davant el Sant Esperit, a Terrassa

Litúrgia i doctrina

L’Església romana, que a Europa occidental va acabar dominant a la resta de corrents cristians de l’època –convertits més tard en heretgies–, amb voluntat universalista va decidir que els dies que van de la Nativitat a l’Epifania formarien part d’un mateix cicle festiu unificat. Amb la mateixa voluntat cohesionadora i política que tingueren emperadors com Constantí o Teodosi, importants personatges medievals com l’emperador Carlemany o l’emperador Frederic Barba-roja del Sacre Imperi Romanogermànic, utilitzaren la litúrgia fixada que havien heretat per cohesionar els seus dominis i reivindicar una idea universal d’Imperi, en aquest cas l’Imperi romà o llatí, que els legitimés en les seves conquestes i en la seva política expansiva.

La diferència entre doctrina –el conjunt d’idees i postures de la religió, el que aquesta vol transmetre– i litúrgia –la manera que té de celebrar els seus ritus– esclataria segles després durant l’edat moderna, amb els enfrontaments entre el protestantisme i l’Església romana, els primers acusant de «pagans» als últims, acusació que va mantenir-se fins a temps ben recents i que, per exemple, era molt popular a l’Anglaterra anglicana, on tractaven de «heathens» –pagans– als catòlics romans.

Per descomptat, una cosa era la religió i la litúrgia de les elits i «l’ortodòxia» catòlica, una altra de ben diferent era la fe laica o popular que, com hem anat veient a Llegendàrium, era un altre món, sovint proper a idees i formes precristianes. Durant l’edat mitjana les postures ortodoxes van anar endurint-se però, va ser d’ençà del segle XVI, amb la Contrareforma que pretenia el rearmament de l’Església catòlica contra el protestantisme, que aquesta va fer un tomb cap a la duresa doctrinal i litúrgica.

En el món protestant els Puritans anglesos o els Peregrins als Estats Units van arribar a perseguir el Nadal durant el segle XVII, festivitat que ha estat prohibida en moltes ocasions al llarg de la història, especialment per les denominacions cristianes més bel·ligerants contra el catolicisme romà. El Nadal era vist per aquests practicants rigorosos d’un cristianisme completament despullat de litúrgia precristiana i popular com, cito literalment, una «imbecil·litat papal».

I també perquè hi ha hagut moltes maneres de celebrar el Nadal dins de l’àmbit cristià, catòlic o no. Celebracions nadalenques que avui ens sorprendrien molt, perquè estaven molt allunyades de l’actual festa entranyable, de caràcter familiar. D’elles, d’estranyes i curioses celebracions nadalenques i dels ritus del solstici d’hivern precristià en parlaré en el següent article.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada