Desembre (I): Desordre i sacrificis

Al·legoria del desembre al pòrtic del segle XII del monestir de Ripoll, al voltant de la llar de foc es reuneix la família

Per moltes cultures europees precristianes el mes de desembre era vist com el més fred i fosc de l’any, no solament per l’escassa llum i la ràpida arribada de la nit, també en l’àmbit intern, espiritual.

El desè mes, el temps del desordre

El seu nom significa «el desè mes» perquè el semi-llegendari Calendari Romà tenia deu mesos. Suposadament el seu cicle anual començava pel març, quan acabava l’hivern i començava la primavera, i acabava el desembre quan començava l’hivern. Els romans tenien per costum no iniciar cap empresa important durant els mesos d’hivern, especialment durant aquest mes, perquè deien que les forces de la foscor guaitaven al darrere de qualsevol acció.

Tant era així que els durs dies d’hivern que venen després d’aquest «desè mes» no eren inclosos en cap mes. Eren dies sense mes, sense ordre. En l’hivern regnava el caos. Tenim documentat que els mesos de gener i febrer van començar a ser emprats en el primer calendari de la República –segles V a I aC–, però fonts posteriors diuen que van ser inclosos pel segon monarca romà Numa Pompili, en el segle VII aC.

Tot això no ho sabem del cert. Al rei Numa, com tots els «herois culturals» del passat remot, se’l recorda envoltat de llegendes i se li atribueixen moltes reformes religioses i institucionals. I el calendari romà arcaic, com ja he dit, és semi-llegendari i es desconeix la seva existència real. Malgrat tot, els sacerdots i sacerdotesses de la religió tradicional romana van seguir tractant el gener i el febrer com a últims mesos de l’any abans del març, no com els primers mesos.

La terra dormida

Els vells catalans i catalanes de fa unes generacions deien que els mesos de desembre i gener eren mesos «dormidors», perquè a la terra, recentment llaurada, ja no s’hi podia sembrar, ni hi creixia res. Més al sud, però, a Alacant, part de València i a Mallorca i Eivissa, sí que s’hi sembrava encara, especialment les primeres setmanes de desembre, abans de la primera lluna minvant.

A Mallorca s’hi feia una gran bunyolada per celebrar les últimes sembrades, al voltant del foc es menjaven bunyols, s’explicaven rondalles, sobretot per fer la por –de fantasmes i apareguts–, també es feien córrer endevinalles i cançons, danses i festejos. Aquesta tradició d’explicar-se històries de fantasmes durant l’arribada de l’hivern, com veurem en següents articles, la trobarem en altres llocs de la nostra terra i també arreu d’Europa.

Pardal, amb els seus ulls les remeieres feien ungüents per guarir el mal de la vista

Dies de caça

L’esperit dels homes i dones antics es preparava col·lectivament per passar l’hivern i una de les tasques en les quals es mostraven més actius en aquest temps era la caça, com a mínims fins als anys 50 i 60 del segle passat. La llebre i el colom salvatge –el tudó– eren caçats per la mainada en gran nombre, que feien llaços amb pèls de porc o de cua de cavall blanc. Després els nens i nenes els posaven sota les rouredes, amagant els llaços sota el boscatge. S’apartaven les branques i les fulles caigudes tot fent corriols que menaven cap a les trampes.

El fetge de la llebre era recomanat menjar-lo cru, perquè es creia que donava energia i velocitat. Les remeieres del passat, que utilitzaven tota mena d’elements d’origen animal per a les seves confeccions per guarir, aprofitaven que els ocells s’arreceraven a les cases dels homes cercant calor. Hi havia tota classe d’enginys i paranys per capturar-los vius o morts. Una de les trampes més emprades, sobretot per la canalla, era entrar als corrals amb teies verdes de faig i vern, on els moixos feien el seu niu. Quan els ocells quedaven estabornits per l’acció del dens fum era molt fàcil caçar-los, fins i tot per part de la mainada més petita. Dels ulls del pardal en feien ungüents per guarir el mal de vista, perquè segons la medicina popular es creia que aquests ocells tenien molt bona visió. Eren altres temps, on la mort d’animals i humans hi era molt més present.

Com ja he parlat durant el novembre, entre finals d’aquest mes i inicis de desembre el camp celebrava el sacrifici del porc, l’anomenada «matança». Joan Amades ens explica que la mort del porc era una de les tres grans alegries de l’home i la dona de generacions passades, convertint-se en una festa familiar, una autèntica reunió social, cabdal per a la supervivència en els durs mesos hivernals. La paremiologia ha conservat moltes dites relatives al sacrifici del porc: «Ditxós mes, que entra amb llardons i surt amb torrons».

Solstici d’hivern a Newgrange

El solstici d’hivern i la mort

Desembre és quan succeeix el solstici d’hivern a l’Hemisferi Nord i el d’estiu a l’Hemisferi Sud. D’aquesta data i de les seves celebracions associades en parlaré més en detall en un article dedicat al Nadal i les seves tradicions, però ara us en faré cinc cèntims.

L’inici de l’hivern tradicionalment s’ha dit que era el 21 de desembre però, si precisem, el solstici és el dia més curt i la nit més llarga de l’any, quan l’Hemisferi Nord es troba més lluny del sol. Enguany serà el 21 de desembre, però hi ha anys que és el 22. El solstici d’hivern és important d’ençà de temps prehistòrics, els megàlits de Newgrange –3200 aC–, un gran sepulcre de corredor a Irlanda, i el famós complex megalític de Stonehenge, són alineats a l’albada del solstici d’hivern, el primer, i a l’horabaixa del solstici, en el cas de Stonehenge. A casa nostra també ho trobem. El dolmen de Llanera, a la Segarra, és orientat a la sortida del sol el dia del solstici d’hivern. És aquest un dels dòlmens més grans i ben conservats de Catalunya, construït al voltant del 3500 aC i utilitzat durant més de 2000 anys.

Dolmen de Llanera, a Torà, a la Segarra

Tot això no és casual. Aquestes construccions megalítiques estaven relacionades amb la mort com a tombes comunitàries. Els pobles del neolític mitjà i final van ser dels primers a dominar l’agricultura, la ramaderia i la sedentarització, per tant coneixien i depenien molt dels cicles de la terra. Podem veure que cistes amb túmul i dòlmens simples catalans estan orientats al sud-est, amb una etapa mitjana de sepulcres de corredor amb cambres trapezoidals que s’orienten entre el sud-est i el sud-oest, per tornar després al sud-est.

L’arqueòleg i professor d’història antiga i prehistòria, Josep Tarrús i Galter, dedueix que dòlmens com el de l’Albera, de la Serra de Rodes i de la Creu Cobertella, entre molts d’altres, s’orientaven a l’albada i al crepuscle del sol durant l’hivern. Per això, conclou, l’època escollida per la construcció d’aquests megàlits funeraris era l’hivern, sent el solstici el moment on el sol entrava dins la cambra, com a visió de la mort i promesa d’un renaixement futur, convertint-se el sol el que s’emportava les ànimes fins a l’Inframón, dins la terra, o les tornava a pujar amb ell, renovades.

L’Ermità, amb el seu bastó i el seu fanal, a la baralla Rider-Waite-Smith

Dies de fam i sacrificis

Per aquelles comunitats neolítiques, i fins fa no gaire temps, els dies anteriors a l’arribada de l’hivern eren aquells on se sacrificaven els animals de granja –ja he parlat molt breument de la matança del porc–, s’encorralaven els altres, com ovelles i cabres, es feien brossats i altres formatges i es guardava tot el que quedés dels cereals i verdures que s’havien collit. La carn es preparava amb sal o fum, de les verdures i fruites se’n feien conserves. En resum, és temps de fer rebost.

Davant del solstici quedaven els dies més durs i difícils de l’any, aquells que s’emportaven més persones a tomba. A Anglaterra, tradicionalment, als mesos d’hivern se’ls anomenava «famine days», els dies de la fam. Al pòrtic del segle XII del monestir de Ripoll, on podem veure tot el cicle anual de la terra en diverses al·legories, el desembre està caracteritzat per un home i una dona reunits al voltat de la llar de foc.

Els romans podien representar al desembre, entre altres motius, com un ancià carregat amb un feix de llenya i un fanal lluminós a la mà. Aquesta representació s’ha reproduït al llarg del temps en calendaris tradicionals i la podem trobar reformulada i amb un context i amb un significat semiòtic diferent en elements pop com les cartes del Tarot, a l’Ermità o el deu de bastos dins la baralla clàssica Rider-Waite-Smith, o a la portada del disc de rock Led Zeppelin IV.

Aquest ancià de desembre, carregat de llenya i amb un fanal ens parla, en un primer nivell superficial, de dos fets propis de l’hivern: La manca de llum i la necessitat de fer un bon foc pel fred. El tornem a trobar en el llunari de Granollachs, escrit i il·lustrat a finals del segle XV, al voltant del 1484, pel metge i savi català Bernat de Granollachs. En el llunari medieval de Granollachs trobem que el desembre és il·lustrat com un bosquerol que talla llenya, preparant-se per la duresa del fred.

Veurem en següents articles la seva relació amb Saturn, el Tió, el Pare Nadal i altres figures de la tradició popular de diferents pobles europeus.

El mes de desembre segons el llunari de Granollachs

En un segon nivell també podem veure en aquestes al·legories la funció saturniana i sacrificial de desembre. El bosquerol que branda la seva destral podria ser el mateix desembre i la llenya podríem ser nosaltres, la comunitat. Cop a cop ens fa caure i se’ns emporta amb ell. El mateix amb l’ancià carregat de llenya, un ancià o una anciana és habitualment la representació del final de la vida, del final del camí, la llenya carregada són tots els anys que porta a sobre i que s’acaben dins el foc; també podríem ser nosaltres, on el Rei Saturn de nou se’ns emporta amb ell. La medicina moderna ha comprovat com, també avui, l’hivern és on més persones traspassen. I el fanal, pampalluguejant dèbil, davant la frondosa foscor, densa i freda, pot apagar-se en qualsevol moment. Però també és promesa d’una nova llum. Saturn desfà i destrueix per refer, per tornar a sorgir completament nou.

Totes aquestes relacions són hipòtesis. I encara hauríem de parlar d’un tercer nivell, que és l’anàlisi en si mateix del tronc o bastó, del fanal i la destral, que deixaré per l’article del solstici.

No és casual que, alhora que el solstici d’hivern és la nit més llarga de l’any també és quan el dia comença a allargar-se. Perquè en la més densa foscor el sol negre, el sol intern, segueix bategant.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada