Daniel Rangil, nascut a Calella el 1956, és una d’aquelles persones que s’han passat tota la vida lluitant pel territori, sigui en l’àmbit nacional, com el lligat a la natura. Membre actiu de l’antifranquisme i del PSAN, va deixar la seva ciutat i la seva feina per arrelar a una masia enrunada enmig del Montnegre, can Claric, que va rehabilitar amb persistència i molt d’esforç.
Entre d’altres feines, de les quals en parlem en detall a l’entrevista, és l’autor d’un calendari de criatures de la nostra mitologia i l’escriptor d’un bloc sobre mitologia catalana que, per molts anys, va ser un dels pocs en català sobre la nostra tradició que podíem trobar a Internet. Hores i hores he passat llegint-lo i trobant inspiració en les seves pàgines. També és l’autor d’un extraordinari recull de tres llibres, que va anar confeccionant amb persistència i amor durant 18 anys, on recull en primera persona i a través de 130 informants tot el folklore, vida, i relacions dels fills i filles del Montnegre. Un d’ells, Històries i llegendes de l’any vuit, el vaig ressenyar a Llegendàrium, els altres ben aviat aniran apareixent per aquí doncs són autèntiques joies de la tradició oral, que mostren un temps i unes formes avui perdudes.
Aquesta entrevista és un àlbum obert a la memòria, el folklore i el territori català, a les nostres arrels i el nostre present. Les seves pàgines les passa la mà d’algú que ha viscut en primera persona tots els canvis que ha patit Catalunya d’ençà del franquisme, passant per la Transició, fins avui. En ell podreu veure fotografies d’un passat llunyà però també d’un present que segueix ben viu i combatiu, fotografies de les quals, sobretot, escoltant atentament és pot aprendre molt.
Can Claric i el Montnegre
Durant 18 anys, del 1990 al 2008, vas treballar en els tres volums que recopilen la història oral, les tradicions, anècdotes, oficis i vivències del Montnegre. Com va sorgir la idea de començar a recollir tota aquesta saviesa d’altres temps i com va ser tot el procés?
Jo no m’hi vaig criar al Montnegre, vaig créixer en un poble a la plana entre el mar i les muntanyes del Montnegre, però m’era molt desconegut. Un cop allà, tot era nou per a mi, durant els primers anys vaig cometre errors a cabassos i així vaig anar aprenent, i a mesura que m’anava integrant amb aquell entorn feréstec veia coses que em cridaven l’atenció, però que no acabava d’entendre, feixes ermes, masies enrunades, estranyes construccions dins del bosc… Me’n vaig adonar que tot allò era part d’una civilització desapareguda. Entre finals dels anys 60 i el meu aterratge al Montnegre no havien passat més de 15 anys, però hi havia un buit en el temps. Si volia entendre el meu entorn, la resposta l’havia de trobar en la gent que hi havia viscut fins l’èxode dels 60. Ells eren els darrers protagonistes d’aquella civilització bosquerola desapareguda, calia que el seu testimoni no es perdés. En definitiva, el que vaig fer va ser cercar respostes a les meves preguntes i publicar-ho per compartir-ho amb qui li pogués interessar.
Quan vas mudar-te a viure al Montnegre el 1982, a can Claric, què et va fer prendre aquella decisió? Com va ser «la crida del bosc»?
Al principi, va ser una fugida, la fugida d’un estat i d’un món que no m’agradava. De ben jove ja havia lluitat contra el franquisme en un partit independentista i la Transició no va satisfer les meves expectatives, no va ser un trencament, van canviar la façana però l’edifici per dins seguia igual, i ens van encolomar un estatut que eren engrunes. I al mateix temps, al món la Guerra Freda tenia un punt àlgid amb la presidència de Reagan i l’amenaça d’un conflicte nuclear es veia com una possibilitat molt real. Em semblava que el món podia enfonsar-se en qualsevol moment i preferia que, si això arribava, m’enganxés envoltat de natura i practicant una vida més autèntica.
Tanmateix, viure enmig del bosc era un somni que ja tenia des dels 12 anys, i la masia on vaig anar a parar estava penjada ben bé enmig d’un alzinar.
Com van ser els inicis a can Claric i com t’ho vas fer per tirar endavant?
Hi ha una creença popular que diu que quan arribes a una vella masia, els seus esperits et posen a prova o, directament, et rebutgen per envair les seves possessions. Potser per això els nostres rebesavis ibers feien ofrenes quan ocupaven un nou lloc, però llavors jo no ho sabia i a la inexperiència s’hi va afegir la mala sort o la fatalitat. Amb un any i mig ens vam fondre tots els estalvis, econòmicament vam tocar fons i com que més avall ja no podíem anar, doncs vam remuntar.
D’ençà d’aleshores, fins al 2004, has treballat en la venda de productes naturals. Com va influenciar la teva feina, en la teva recerca i escriptura?
Fora del Montnegre la feina no m’hi va fer viatjar gaire, perquè la parada la fèiem (i la segueixen fent) en els mercats propers. Alguns racons del Montnegre sí que els vaig regirar força a la recerca d’herbes medicinals i aromàtiques. Les que podia les collia jo mateix i la resta les comprava.
Què ens pots explicar d’aquella serra, com a persona que ha viscut tants anys en aquella terra, que ha lluitat per ella i que la coneix bé?
Diuen que el Montnegre és la gran desconeguda, comparada amb l’allau de visitants del Montseny, i això és una sort. És una serra molt emboscada i feréstega, més feréstega ara que fa 60 anys, sobretot a la vessant vallesana. Llavors moltes masies que ara són a terra tenien gent, i bona part del que ara és només bosc, llavors eren terres treballades. Quan coneixes el Montnegre, t’atrapa i sents que l’has de preservar, tot allò que té i tot allò que ha tingut.
Què et va donar el Montnegre? Com et va canviar viure enmig del bosc?
Quan vius en un entorn urbà, hi predomina la vida humana, gairebé en exclusiva, enmig de totxo i ciment. En una masia envoltada de bosc, el que t’envolta és la vida en les seves múltiples manifestacions. Els humans poden fer companyia, però sense humans —tret de la família, es clar— també et sents acompanyat, sents la companyia dels arbres i notes que allà dins hi ha un món molt divers que batega. Notar tota aquesta vida et canvia, si no ets impermeable.
Hi ha un parell d’anècdotes en el primer llibre, que no vull desvetllar del tot, però que em van sorprendre molt, sobre les que et volia preguntar. En una expliques la teva vivència amb un «habitant» de can Claric que hi era allà molt a desgrat seu, com va anar? Què ens podries explicar d’això? I sobre la Pesanta?
Home, a desgrat seu, no del tot, perquè aquell senyor difunt no volia marxar-ne, era on havia viscut en vida i nosaltres ocupàvem la seva casa, a la seva manera de veure-ho. No entraré en detalls, però amb l’ajut d’un parell de vidents, vam haver d’admetre que allà, a més de la meva dona i jo, s’hi estava algú més, algú que havia mort jove i sobtadament. Naturalment, l’havien enterrat al cementiri, però en esperit seguia a casa seva. Parlant la gent s’entén i finalment es va resoldre el conflicte.
No era una vivència que, d’entrada, tingués previst reflectir-la al llibre, però després vaig pensar que no era honest guardar-me-la per a mi per por del “què diran”, quan tanta gent m’havia explicat vivències molt íntimes sabent que es podien publicar.
La Pesanta forma part de la mitologia dels catalans, però de fet, també de les mitologies d’arreu del món, amb noms diversos, i no és estrany perquè molta gent ha sentit la seva presència en aquell estat intermedi entre el dormir i l’estar despert. Jo també vaig rebre la seva visita un parell o tres de vegades. Ara se’ls coneix més com a íncubes o súcubes, i li ha passat a tanta gent que des del camp de la psicologia ho diagnostiquen com a un trastorn anomenat paràlisi del son. Ho explico en el meu blog de mitologia catalana.
Has tingut més trobades especials, amb éssers o personatges, mentre vivies al Montnegre o en algun dels teus viatges?
Algun fenomen paranormal fa molts anys, però res gaire rellevant.
Hi ha alguna anècdota o història que hagis viscut al Montnegre i que no hagis recollit en els llibres?
Segurament, però ara no me’n ve present cap d’especial o que valgui la pena recordar.
Pels documents i rondalles que ens han pervingut, trobem que el Montnegre és una serra lligada amb el Diable i amb moltes llegendes de criatures fantàstiques. Per què creus que és així?
No crec que el Montnegre sigui diferent d’altres muntanyes, en aquest sentit. El que passa és que en algunes hi ha gent que hem recollit aquestes històries que la gent abans explicava, i en altres no. Són històries i creences que ens venen de molt més antic del que ens imaginem.
Els informants
Els primers informants amb els quals vas parlar, com hi vas contactar?, va sortir d’un contacte natural, per casualitat, o va ser quelcom cercat per tu?
Jo em vaig proposar anar-los a trobar i suposo que hi va influir molt el primer testimoni que vaig gravar, el marit d’una tia meva meu nascut en una petita masia d’Hortsavinyà, que tenia molt bona memòria i era un excel·lent narrador. Allò em va encoratjar a seguir.
Has trobat alguna dificultat a l’hora de contactar amb els teus informants o tot va anar més aviat rodat? Alguna anècdota que ens puguis explicar respecte a això?
Com que cada setmana feia mercats a dos pobles de la rodalia, per la parada hi passava alguna de la gent que havia viscut al Montnegre, i com que sabien que nosaltres ens hi estàvem, ens ho deien. El mercat va facilitar molt els primers contactes, i la resta era qüestió d’anar estirant el fil, l’un et portava l’altre. Si la memòria no em falla, només 3 o 4 persones no van voler que les visités, els altres 140 no hi van posar cap pega.
No sé si estaràs d’acord, però penso que la terra i la gent són el mateix, enllaçats en un cicle on les persones són filles de la terra i, alhora, aquestes la modifiquen i ella els modifica a ells. Quina relació té la gent que viu al Montnegre amb el seu territori?
Potser caldria diferenciar la gent que hi viu ara i la que hi vivia abans. La majoria dels que hi ha ara viuen allà però no viuen d’allà. La gent d’abans no només hi vivia, sinó que en vivia. Del bestiar, de l’agricultura, de les feines de bosc sobretot i, per tant, si la seva subsistència depenia dels recursos naturals, el vincle era molt més intens, formaven part d’una manera molt directa d’aquell ecosistema. Els neorurals que hi vam anar els anys 80 o després, ens ho podem estimar tant o més que alguns d’aquells vells bosquerols, i podem arribar a defensar aquell medi més i tot, però difícilment tindrem un vincle tan intens i directe com aquella gent. Nosaltres ho hem hagut d’aprendre i ells ho van mamar.
Quan parles de fets més propers en el temps, amb gent que va viure’ls en primera persona, suposo que l’apropament és diferent de quan t’explicaven coses que van passar fa generacions enrere?
Sí, sens dubte, el temps fa que els records es desdibuixin, i quan es transmeten d’una generació a l’altra, la imaginació ocupa els buits que deixa la memòria. En la transmissió oral, les històries familiars rarament van més enllà de cent anys enrere del naixement de cadascú. Pensa en quin any vas néixer i què en saps de la teva família de cent anys abans: poca cosa o res, la majoria.
De fet, tret d’algun cas, només superen els cent anys els fets o històries excepcionals, de bandolers i crims o coses per l’estil. Un altre tema són les llegendes, que juguen en una altra lliga i algunes s’han perpetuat durant segles i mil·lennis.
Quins dels informants que van col·laborar amb tu guardes més en el record? Hi ha alguna anècdota que ens puguis explicar d’ells?
Amb 140 persones gravades, n’hi ha una bona colla d’entranyables, per això m’estimo més no dir-te’n cap, la llista seria molt llarga. D’alguns d’aquests informants en parlo en els Perfils de la terra, petits subcapítols que vaig introduir en el segon i tercer volum.
En el llibre parles també de bruixes i bruixots. N’has conegut algun o alguna, real, en persona? Creus que encara pot haver-hi bruixes pel Montnegre o per les nostres serres?
Abans caldria definir qui és bruixa o bruixot, ¿aquell a qui li diuen els altres o qui s’ho diu ell mateix? Bruixes o bruixots mai ho era un mateix, sempre ho eren altres. Dones a qui altres titllaven de bruixa, elles mateixes creien que les bruixes eren altres i no pas elles.
Fora del Montnegre n’he conegut alguna que se’n deia, però no puc saber si era una autodefinició sincera o hi havia un interès comercial.
Per a la gent de muntanya, una bruixa era una persona que sabia secrets de les arts màgiques, podia ser-ho perfectament un capellà, o fins a cert punt un saurí que no es conformés amb buscar aigua i també cerqués tresors ocults. O una llevadora que coneixia remeis casolans o una vella rampelluda. Al segle XIX, i més tard també, corrien llibres amb encanteris per fer bé o mal, i qualsevol que els fes servir podia entrar en la categoria de bruixa.
Toques moltíssims temes en els teus llibres, de llops fins a vells oficis, alguns ben planers i d’altres màgics o sobrenaturals, de rieres i estanys, d’objectes que es feien servir per als nostres avis. En el tercer volum parles de la mateixa gent de la serra, de les seves festes i costums, de com vivien la vellesa, el sexe o els naixements i les morts. Com vas organitzar i enfocar tots aquests temes? O anaven sorgint mentre parlaves i coneixies més persones?
En començar no hi havia res predeterminat ni cap qüestionari. Sí que abans m’interessava saber on havia viscut la persona que anava a veure i a què s’havia dedicat, per enfocar més cap a un tema o un altre. Però no eren entrevistes, eren converses, la majoria d’entre una i tres hores, algunes més i tot. Després transcrivia tot allò que havia gravat, exactament com m’ho havien explicat, i ho dividia en temes o etiquetes. Els primers anys, tot això amb paper i bolígraf; per sort, a partir del 1995 ja ho vaig poder fer amb ordinador i va ser molt més fàcil anar guardant i classificant. Vaig anar aprenent sobre la marxa. De fet, no va ser fins que vaig decidir donar-li ja forma de llibre, que no me’n vaig adonar de la gran quantitat d’informació que tenia. D’entrada, pensava fer-ne un sol llibre; fent el primer, vaig veure que caldria fer-ne un segon, i fent el segon, un tercer, i cada llibre té més pàgines que l’anterior, i amb tres volums que sumen unes 950 pàgines, encara em va quedar material per un altre volum, però les vendes disminuïen a cada nou volum, i vaig pensar que si treia el quart, encara hi perdria quartos, i no estava en situació de permetre’m un mecenatge, podia dedicar-hi temps però no em podia permetre perdre-hi diners.
La consciència nacional i la Terra
A més a més de la teva tasca etnològica, també t’has implicat activament en la defensa de la terra, tant a un nivell ecològic amb «Salvem la Vall de la Riera», «Associació de Masies, com a un nivell nacional amb l’Assemblea Nacional Catalana, amb el teu llibre sobre «Joan Barangó i els màrtirs de la llibertat»… Creus que aquestes lluites –ecològica, etnològica, nacional– van lligades?
Sempre ho he vist així. El meu amor pel país no és abstracte, són els seus paisatges, els seus pobles, les seves muntanyes, i allò que estimo m’agrada que estigui sa i faci goig. El país també és la seva gent, i en bona part som com som perquè tenim un passat que ens marca, de fets històrics, de creences i de cultura popular; conèixer el passat fa més fàcil entendre el present.
Parla’ns d’aquestes lluites en les quals t’has implicat en la defensa del territori i de la natura. Quines són les que vas emprendre i què estàs fent ara? I en l’àmbit nacional?
La primera va ser a finals dels 70, quan encara vivia a Calella. En aquell temps el Maresme es va omplir de ports esportius i a Calella en volien fer un al paratge de les Roques, sota el Far. Vam aixecar un moviment popular d’oposició al projecte, amb el lema “Salvem les Roques”. El primer ajuntament democràtic va arribar a fer un referèndum i el vam guanyar clarament. Gràcies a això, les Roques i les seves cales segueixen sent un paratge natural.
La Plataforma “Salvem la Vall de la Riera de Pineda” la vam fundar uns quants el 2000, motivats pel geògraf David Pavón, en uns anys que l’especulació urbanística amenaçava d’engolir més i més territori. Déu n’hi do la feina que hi vam fer i la gent que hi va passar, fins i tot un jovenet que ara és vicepresident de la Generalitat. No només vam denunciar les amenaces, també vam presentar una alternativa d’usos de la vall de la Riera, un projecte que va guanyar un important premi a Madrid, el contingut del qual encara és vigent i es pot consultar a la web de la Plataforma. És vigent perquè res del que proposàvem es va fer, però tampoc es va urbanitzar la vall, vam assolir un empat.
De fet, sí que es va fer alguna cosa, les que vam fer directament nosaltres sense implicació de l’Administració. Amb els diners del premi del projecte, l’ajut d’alguna subvenció del Servei de Parcs Naturals de la Diputació de Barcelona i la mà d’obra d’una colla de voluntaris durant molts caps de setmana de molts mesos, vam recuperar una font, restaurar un molí fariner i un forn de calç que estaven enrunats.
Però de la lluita de la que n’estic més orgullós, és la que ens va portar a recuperar l’escola pública d’Hortsavinyà, l’any 1999, després de 30 d’haver-se tancat. Va costar Déu i ajut i els astres els devíem tenir tots ben alineats i els esperits del Montnegre hi devien intercedir de valent, perquè ningú no hagués apostat ni un cèntim que ho aconseguiríem i allò va ser un miracle. El primer curs hi havia 7 alumnes i ara, al cap de 19 anys, en són més de 40. És una escola rural modèlica que ha incentivat el repoblament de la muntanya amb parelles joves, gent que s’estima el Montnegre, el defensa i el manté viu.
Com veus l’estat actual de la natura? Sense dubte l’ésser humà l’està fent malbé com mai abans, malgrat que cada vegada hi ha més gent conscienciada.
Sí, hi ha més consciència, i en 30 anys s’ha fet molt, però és que caldria haver fet molt més. Als anys 90, al meu entorn, cada municipi tenia el seu propi abocador, allunyat tant com podien del nucli urbà, on anaven a parar i es cremaven totes les escombraries, muntanyes de residus a camp obert fumejant dia i nit durant anys i panys. Ara som molt lluny d’aquell panorama dantesc, tot i que quedi molt per fer en la recollida selectiva i en generar menys residus.
Recordo també el riu Tordera, que als anys 80 s’hi abocaven residus de les indústries químiques sense cap depuració i n’havien desaparegut tots els peixos. S’hi va posar remei i ara a la Tordera, quan hi ha aigua hi tornen a haver peixos, i t’hi podries banyar sense por de sortir-ne escaldat.
O les plaques solars fotovoltaiques. Quan en vam posar a la masia el 1990, sense les subvencions ens hagués estat impossible, eren caríssimes. Ara són molt més assequibles i ja no és prohibitiu posar-ne.
Anem avançant, però la població mundial també va creixent i paral·lelament el nostre impacte sobre el planeta també. L’efecte global més greu és el canvi climàtic i ja veurem com ens en sortirem, sobretot a les zones on aquest canvi pot tenir més impacte, com a la conca mediterrània. Fa por quan llegeixes estudis que diuen que el Sàhara va passar de selva tropical al desert que ara coneixem en només cent anys. Aquí ens pot passar el mateix.
I, pel que fa a Catalunya i els Països Catalans, després de l’1 d’octubre fins avui… com veus la situació actual i com creus que acabarà tot plegat?
Veiam, amb 16 anys estava al grupet d’estudiants que vam promoure la primera vaga a l’institut on estudiava. L’any següent, el 1973, estava ficat amb el grup clandestí antifranquista del poble, i el 74 ja militava al PSAN. Sóc independentista gairebé des que tinc ús de raó i mai m’hauria pensat d’arribar on ja hem arribat. Mai, fins al 13 de setembre del 2009. Aquella nit, a Arenys de Munt, vaig sentir que havíem enderrocat un mur, va ser allà on va començar allò que en diem Procés, no amb la sentència del Constitucional del 2010. Després, l’estat espanyol no ha fet res més que anar posant llenya al foc.
L’1 i el 3 d’octubre vam arribar més lluny que mai i era aquella setmana quan s’havia d’haver proclamat la República, quan l’estat espanyol estava grogui, però li vam donar temps per refer-se de la patacada.
Tampoc vull carregar tota la culpa en els polítics, havien de prendre decisions que podien fer perdre la vida a moltes persones, no només la seva. I els ciutadans també hi tenim la nostra part de culpa, cadascú la seva quota. Els polítics espanyols tenen un estat al darrere, un estat deficient en moltes coses però excel·lent en maquinària repressiva, que els garanteix la imposició de les seves decisions. Els polítics de la Generalitat no tenen un estat al darrere, ells no poden implementar res sense la força del poble, i són els qui més car han pagat pel desafiament a l’estat opressor.
El poble, els republicans, hem d’estar organitzats i anar units, com ho vam fer l’1-O, però no n’hi ha prou amb estar-ho per a un dia determinat, hem d’estar mobilitzats i ben organitzats permanentment. Tothom s’hi veu en cor de criticar els nostres polítics, és molt més còmode que pensar què podem fer cadascú, pensar-ho i fer-ho, perquè només pensant-ho no n’hi ha prou. Si de debò volem assolir la República catalana, a cada poble i a cada barri hem de formar part activa d’una organització unitària, sigui l’ANC o sigui un CDR. Hem de preparar-nos i estar a punt per quan convingui segar les cadenes, i preveure les mesures per minimitzar tant com puguem l’acció repressiva de l’estat. Ens en sortirem en la mesura de la quantitat de gent implicada i de fins on arriba el seu compromís, no en la mesura de les decisions dels polítics republicans.
La llengua catalana, malgrat que les estadístiques diuen que la coneix més gent, enguany ha perdut centenars de milers de parlants naturals. I nosaltres sembla que no ens posem d’acord: Hi ha els apocalíptics que diuen que està tot perdut i aquells que diuen que el català mai havia estat tan bé. Què en penses tu, com a escriptor en llengua catalana, de la seva salut?
A mi em sembla que ni una cosa ni l’altra, però som més a prop de perdre-ho tot que d’estar tan bé. A més de les amenaces que tots ja sabem, n’hi ha una de més subtil que, en major o menor mesura, tots en som víctimes i no ens n’adonem. Ens pensem que estem parlant en català, però estem emprant construccions de frases pròpies de l’espanyol i desapareixen els pronoms febles de l’ús quotidià, que fan tan genuïna la nostra llengua. Cada vegada es parla més catanyol, parlar en espanyol però amb mots catalans. Això ens portarà a convertir el català en un dialecte, com li està passant al gallec.
Mitologia catalana
A més a més dels teus llibres també has fet una tasca increïble, de molts anys, amb el teu blog –del que em considero un fan–, mantenint gairebé en solitari la flama de la mitologia catalana a internet. Com et vas sentir interessat per aquest tema?
És un interès que em ve de molt enrere. Un oncle meu em va regalar els 5 volums del Costumari català, de Joan Amades. Aquella obra em va canviar la vida, em va obrir un món nou, i entre moltes altres coses, hi vaig descobrir que els catalans també tenim una mitologia pròpia. L’any 1990 vaig començar a fer fitxes de cada personatge que hi trobava, 58 fitxes fetes a mà que apleguen un centenar de personatges i que encara guardo i consulto. Vaig estar dos anys passant un munt d’hores cada dijous a la Biblioteca de Catalunya, cercant-ne informació en altres folkloristes, a l’Arxiu de Tradicions Populars i als bestiaris medievals catalans. I a partir d’aquesta recerca vaig editar el 1993 el pòster Éssers mitològics dels Països Catalans, amb 24 personatges i una breu explicació de cadascun. Un parell d’anys després, un germà meu es va posar a fer figuretes dels personatges i a vendre-les en fires d’artesania i medievals, encara s’hi dedica.
Després la mitologia em va quedar aparcada perquè estava ficat de ple en el Montnegre, en el recull de cultura oral, la lluita per l’escola, per la vall de la Riera… El 2011 vaig donar per acabada la publicació dels llibres del Montnegre; al cap d’un temps em van demanar unes col·laboracions de 10 minuts en un parell de ràdios locals i va ser l’empenta que em calia per reprendre la mitologia. Les col·laboracions radiofòniques es van acabar, però la recerca mitològica i el blog van seguir, i se’m va acudir que una manera eficaç de divulgar-ho era fent-ne calendaris. Vaig trobar una il·lustradora que vam fer un bon tàndem i així van sortir els de 2016 i 2017. Hi havia personatges prou significatius com per fer-ne un tercer, però com ja m’havia passat amb l’edició dels llibres, el tema econòmic m’ho va impedir.
Les criatures, les llegendes, els esperits que han nascut i que són propis de la nostra mitologia, també parlen de nosaltres, de la nostra psicologia com a poble. Hi estàs d’acord?
Sí, i tant, s’hi reflecteixen les nostres creences, les nostres pors, la nostra manera d’entendre la vida i el món en èpoques passades. Si malgrat l’abassegadora hegemonia d’una religió oficial des de fa 1.500 anys, la nostra mitologia no va desaparèixer, només es va camuflar, és perquè estava molt arrelada.
També tens un canal a Youtube, on he vist que penges breus fragments on parles de les criatures i esperits de la terra que també apareixen al teu blog, i dos blogs més, Capaspre, on parles dels qui van morir en defensa de la terra i dels qui recuperes la seva memòria, i un altre dedicat a la Serra del Montnegre. –Us deixo els enllaços a sota per si els voleu consultar– Què ens pots explicar d’ells?
Aquells vídeos de 2 o 3 minuts els feia per penjar al facebook, per fer publicitat dels calendaris. Si no tens quartos per pagar publicitat, t’has d’espavilar com pots, i si no aconsegueixes una massa mínima de gent que conegui el producte, per més bo que sigui no en vendràs prous perquè et surtin els números. De fet, en això no me’n vaig acabar de sortir i per això no hi va haver tercer any.
Ara tot això de les xarxes, els tres blogs, els dos canals de facebook, la web, ho tinc aparcat. Cada cosa va acompanyar l’edició d’un producte, fossin els calendaris o els llibres abans. Per això hi ha un blog i un facebook de mitologia catalana, un blog i un facebook del Montnegre, i un blog sobre Joan Barangó i la seva generació, la dels que van néixer fa un segle i van haver d’arriscar la vida per aturar el feixisme. Com ell i el seu germà, molts hi van morir, van ser derrotats i encara ho paguem. M’interessava explicar el període que va d’inicis de segle fins a la postguerra a través d’una persona normal, un obrer del tèxtil aficionat a la fotografia i a l’excursionisme, sense grans implicacions polítiques fins a l’alçament feixista. Llavors no va dubtar i es va apuntar voluntari. Estem en deute amb aquella generació i els hem de treure de les cunetes.
A quines criatures o personatges de la nostra mitologia els hi tens més estima i per què?
Per una banda, n’hi ha alguns que per a mi són especials perquè crec que vaig ser el primer en rescatar-los de l’oblit, quan els vaig incloure en el pòster, com el Gos Nonell, que no sortia en cap llibre d’Amades, però sí en una revista especialitzada editada el 1958 a Madrid, on es transcrivia una conferència que Amades havia fet a Salamanca, crec, parlant de personatges pirinencs de la neu. Ho vaig trobar al seu arxiu personal, que també vaig anar a consultar unes quantes vegades.
També li tinc un afecte especial a l’Home de la Mar, en qui veig una connexió directa amb la mitologia sumèria, o la Molsosa, que té connexió directa amb una deessa celta, o els nostres serpents —no dracs—, descendents directes dels serpents xinesos. Però vaja, no em facis triar perquè a tots me’ls estimo com fills, més encara quan investigo a fons els seus orígens i significats.
Quins consideres que són «clau» per comprendre el caràcter de la nostra terra?
El folklorista Josep Romeu Figueras, autor de l’estudi més complet sobre el comte Arnau, explica que la gran singularitat d’aquest mite és que el personatge és condemnat a l’infern per no pagar als obrers el sou que havien pactat, i que això mostra la importància que atorguem els catalans a la paraula donada. Pere Botero també troba a l’infern el notari que li havia ocultat un document sense el qual li embargaven la casa, i és per aquest motiu que el notari és allà, per no haver complit amb el seu deure. L’un del Ripollès i l’altre entre el Maresme i la Selva, tots dos són personatges molt nostres que recalquen la importància de la paraula donada, del compliment dels pactes, de l’honradesa.
Hi ha una pregunta que tots els que ens dediquem a investigar i divulgar sobre aquests temes ens fem, que és el del «folklore viu». Hi ha moltes criatures, esperits i llegendes que s’estan creant constantment, també avui, però són molt diferents de les que ens ha llegat el temps –o potser, algunes, són les mateixes amb noves vestidures–. Què en penses d’això?
Que el món de les creences i els mites és una cosa viva. Potser hi ha éssers que els inventem ara, i potser si es conegués més la nostra mitologia no caldria inventar-me, perquè n’hi ha prous i prou potents. Però vaja, jo tinc la sensació que molt del nou bestiari de carrer s’inspira en personatges ja existents, alguns del país i altres de forasters.
De tots els racons i territoris de les nostres contrades, a més a més del Montnegre, del que ja hem parlat, quin consideres personalment més «màgic» o especial?
Fas bé de dir “personalment” perquè la tria és molt personal. Som afortunats, al nostre país hi ha molts indrets especials, un dels més evidents és Montserrat, i un dels més màgics el Pedraforca. Te’n afegeixo un de paisatge marítim, la península del cap de Creus, i un d’alta muntanya, les valls d’Àneu.
Per finalitzar
Per anar acabant, si es poden dir, quins són els teus propers projectes com a escriptor?
Abans que res, acabar allò que tinc a mitges. No he acabat la investigació sobre els personatges de la nostra mitologia. Passa que també tenim a mitges això de la independència i una cosa no em deixa centrar-me en l’altra.
I com a darrera qüestió, pels joves que vulguin emprendre una tasca com la que tu vas fer al Montnegre, en altres llocs de Catalunya o al seu poble, què els hi aconsellaries a l’hora d’apropar-se i parlar amb els informants?
Has de mirar que et vegin com una persona propera, que coneix el seu territori i que se l’estima. Quan n’has visitat uns quants, tu mateix ja comences a tenir força informació i a partir de llavors tu també pots explicar coses als qui visites, la informació circula en els dos sentits i et senten més com un dels seus. Òbviament, has de procurar parlar l’indispensable per facilitar que parlin ells i no pas tu. Sovint m’he trobat parents dels meus informants que han llegit els llibres i em comenten que a mi m’han explicat coses que ni la família les sabia. Si pot ser, millor anar al territori del teu informant, a casa seva, al tros de terra que treballa, i deixar-te dur pels seus records i el seu món.
Blog de la Serra del Montnegre
Capaspre XXI, blog dedicat als màrtirs de la llibertat
Calendari de mitologia catalana 2017
