Caterina Floreta, una bruixa del segle XVII: El procés i les pràctiques d’una fetillera vigatana a Ciutat de Mallorca

El segon llibre que porto a Llegendàrium del professor de filosofia i antropòleg mallorquí, Bartomeu Prohens, és aquest «Caterina Floreta, una bruixa del segle XVII». Llegir la història de Caterina, tan real com qualsevol de nosaltres, és entrar en un territori d’alta estranyesa i que pot gaudir qualsevol lector, però un que conegui bé Ciutat de Mallorca ho farà encara més. Els carrers, les cases, els llocs pels quals transiten Caterina i la resta de protagonistes encara són reconeixibles o, si més no, poden rastrejar-se i, fent anar la imaginació, reconstruir-los: La Rambla, el Convent del Carme, el Carrer dels Oms, la Plaça Major, la sinistra Casa Negra, casa principal del Sant Ofici a Mallorca… Però no us penseu que estem davant d’una novel·la, encara que pugui semblar-ho, és un assaig que Prohens va publicar el 1995 i amb el qual, en paraules seves «aquest llibre, lector, et proposa un viatge en el temps».

Prohens, ja en el seu pròleg, ens parla de la incidència de la bruixeria a Mallorca, en paraules de Vicenç Mut, jurista mallorquí que parla de la «importància política de la bruixeria», on el jurista sorprèn amb una visió molt moderna de l’acte bruixat com a acte subversiu i d’autèntica rebel·lia. «La paraula que sedueix és en principi un perill per a l’Estat. El príncep ha d’intervenir, perquè la pau de l’Església és paral·lela a la pau de l’Estat». Mallorca sempre ha estat habitada per personatges fascinants, com el ferrer llibertí Pere Antoni Forteza, també citat per Prohens. Forteza era un esclau alliberat, caracteritzant un tret molt propi de l’illa pel que fa a la relació amb la bruixeria: El trànsit de gent vinguda d’arreu, alguns portats a desgrat –esclaus–, d’altres escapant del continent, per després quedar-s’hi o desaparèixer. Detingut el 1624 per la Inquisició, Forteza era un personatge límit, entre la follia i l’heretgia, que Prohens enquadra dins les tesis límit de Foucault: «Des del moment en què senyalen els límits, obren l’espai a una transgressió sempre possible».

La primera part del llibre explica la història del «negret» encantat, Lluís, i de com Caterina, bruixa catalana nascuda a Vic i de gran fama arreu de Catalunya, fou cridada per part de la família Ballester, que pensaren que aquell «negret» –una criatura mitològica, no un nen africà– que trobaren al seu hort era un esperit que guardava un tresor, en l’estil de moltes rondalles tradicionals de l’illa relacionades amb aquests negrets emparentats amb minairons i dimonis boiets. Floreta, fent-se servir de les seves arts, determinà que el gendre de la família havia venut l’esperit de l’amo i la seva filla petita al dimoni Lluís.

Enmig d’una trama entre el vodevil, la crònica negre, la violència i l’humor, el Sant Ofici s’adonà del seguit de cerimònies, d’atacs i contraatacs del dimoni i de Floreta, que suposadament lluitava contra aquest i la fenomenologia estranya que rodejava la casa i l’hort dels Ballester, que haurien fet la delícia del científic francès Jacques Vallée. Però la Inquisició va processar-la, precisament, per estar ella mateixa «posseïda». I encara hem d’afegir que en aquestes cerimònies secretes, pròpies de la màgia negra més llibresca, van intervenir-hi membres destacats de l’Església, com el frare Esteve Riera, prior del convent del Carme, i Jaume Gili, parent d’un familiar –espia i delator– del Sant Ofici. En les tortures que seguiren sobre Floreta, encara sorgiren més elements estranys.

«Era tot mentida?, era una farsant?», es pregunta Prohens. «No, o com a mínim no del tot» Es respon l’antropòleg, per seguir: «És impossible de saber què pensava realment Floreta, això és clar, però podem fer una suposició versemblant: no sabia si tenia mal d’esperits, no sabia si estava endimoniada, ni tampoc si tan sols era una malalta. Dins la cel·la Floreta recordà probablement el primer dia a Mallorca. Els Ballester semblaven convençuts de la realitat del negret, i que quelcom havia succeït a l’hort de la casa era segur. Molts testimonis confirmaven la presència d’ombres, de figures que apareixien de nit…»

Plaça major de Palma, 1953

El quadre que ens pinta l’autor, sempre acurat a la història i l’antropologia, amb una escriptura molt precisa i empàtica, es llegeix d’una manera gairebé addictiva. En ell sorgeixen, sorprenentment detallades, moltes de les pràctiques de Floreta, que Prohens recull en una segona part dedicada a la fetilleria en un diccionari d’encanteris, filtres i fórmules màgiques. Com el «brocal»: «Fermar un esperit, lligar-lo i tancar-lo dins un vidre. (…) Els personatges que enrevoltaven Floreta insistien per aconseguir altres beneficis. Jaume Gili, com altres, volia tenir un esperit lligat, és a dir, volia un esperit familiar que l’obeís», a això ho segueix tot el procés pas a pas d’aconseguir lligar aquest esperit dins el brocal de vidre. Altres pràctiques de Floreta, que he trobat que són pràcticament les mateixes que altres que he llegit de fetilleres de la seva mateixa època, anteriors i posteriors són, per exemple, l’ús dels cabells per enamorar, l’ús dels caps dels forcats o de cranis de difunts per deslliurar-se de les incursions corsàries o curar el mal de cor, trobar tresors mitjançant el sacrifici d’un cabró i un gall blanc, l’ús de diverses herbes i animals, com caragols o gripaus…

La història de Floreta és la història d’una fetillera embolicada en el seu propi èxit –o, si ho voleu d’una altra manera, en la seva capacitat de seducció– i en les ambicions que l’envoltaven. Però no us penseu que estem davant d’una «pitonisa» o «venedora de locions per calmacalbs», de Floreta sabem que «Esteban Sierra demanà a Joan de la Torre, amic seu, que quan anàs a Barcelona contactàs amb un altre frare d’aquella ciutat. Esteve coneixia l’existència d’una dona extraordinària, amb poders únics. Es deia que estava endimoniada, però també que tenia el mal d’esperit o mal d’esperits. Qui sap si tenia allò que els antics anomenaven malaltia sagrada». Més tard, sota tortura, Caterina negà del tot tindre «el mal d’esperits», poder viatjar amb l’ànima i d’usar del veneficium, la metzineria, dient que tot ho fingia per poder apropar-se al religiós que va «treure-li la virginitat». Això resulta del tot contradictori si comparem la fetilleria de Floreta amb la d’altres dones, que presenten la mateixa fenomenologia pràctica i conclusions.

És la seva història una d’aquelles que desafia qualsevol intent de sistematització, que ens capgira la idea que es pot tindre habitualment sobre la Inquisició, l’Església del segle XVII, la «bruixeria tradicional», el caràcter de fetillers i fetilleres –tot sovint se’ls veu massa solemnes, com si no fossin humans– i, en general, la relació d’aquesta fetilleria –i, també, bruixeria– amb la societat. Relació que era, realment, molt més orgànica i comuna del que ens puguem imaginar. Una història que està esperant retornar-nos a tots la memòria i la vida d’aquesta fetillera tan peculiar. Sens dubte el magnífic treball de Prohens és una porta oberta al seu esperit, que ens observa ben acompanyada de tantes altres com ella.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada