Calendari de l’Ermità 2018: Retrobant-nos amb la tradició

Calendari de l'Ermità 2018
Calendari de l'Ermità, 2018

En una època on la reproducció mecànica i digital ha arribat al paroxisme, on tot allò que es podia copiar, reproduir, vendre i reflectir en aquell que ho viu com a experiència falsament única, la supervivència d’almanacs com el «Calendari de l’Ermità dels Pirineus» és tota una declaració d’intencions. Nascut el 1875, s’edita de manera ininterrompuda des d’aleshores, formant en les seves pàgines un salvavides d’allò més útil en la tradició i la reconnexió amb la terra i les maneres de fer, més pausades, més atentes a tot allò que els rodeja, dels nostres avantpassats: Els cicles naturals, les estrelles, els llunaris, les receptes que podem fer nosaltres mateixos visitant els camps i les muntanyes a la recerca d’herbes amb les quals establir un diàleg i ens deixin prendre part d’elles per passar a ser part de nosaltres. Fa poc us parlava en general de la història dels almanacs i avui us porto una ressenya d’un d’ells, el Calendari de l’Ermità per l’any que ve, el 2018.

Walter Benjamin va escriure fa gairebé un segle que: «La tècnica de reproducció separa l’objecte reproduït del domini de la tradició. En fer moltes reproduccions, substitueix la pluralitat de còpies d’una existència única. I al permetre que la reproducció es trobi amb l’espectador o l’oient, en la seva situació única i particular, reactiva l’objecte reproduït. Aquests dos processos donen lloc a un trencament de la tradició, que és la cara de la crisi contemporània i la renovació de la humanitat». Però quan Benjamin va escriure això a principis del segle XX, poc podia imaginar el frenètic món digital actual, on tot el que és manual, artesanal i arrelat sobreviu mercè a aventurers i iniciatives valentes com aquesta de l’Ermità. Però l’home segueix essent l’home, per molts gadgets de què disposi i no tregui la vista del mòbil per mirar més enllà. I la lluna segueix essent la lluna, per molt que l’hàgim trepitjat.

Deixant-nos de «filosofies», el Calendari de l’Ermità és un útil manual per a tots aquells que vulguin treballar el camp, també a un nivell urbà, amb la proliferació dels «horts urbans», o si gaudiu d’un espai on poder plantar i collir fruits. La seva primera part té a veure amb l’astronomia, eclipsis, visibilitat dels planetes; seguit d’una sèrie de receptes, cada una amb la seva història, de l’aigua del Carme, el vi felló i la ratafia, de la qual existeix una de gran qualitat que porta el nom de l’ermità i que ha guanyat diverses medalles arreu: La Ratafia de l’Ermità. Seguim amb una petita biografia de l’important folklorista català Aureli Capmany, un gran impulsor de la cultura catalana a tots els nivells, gran pedagog, que va emprendre dues de les seves grans iniciatives, la revista En Patufet i el Cançoner Popular de Catalunya, gairebé en solitari.

Però la part central, el gruix de l’almanac, té a veure amb l’horticultura, un calendari estacional de plantació i collita de jardineria, fruita i hortalisses, amb consells sobre què cal fer segons les llunes i els mesos, un calendari complet amb santoral, notes astrològiques i zodiacals, llunari i dites i poesies per a cada mes. A les pàgines centrals hi trobareu amb un calendari amb festes principals del Principat, consells per l’horticultor i dites populars, que agradarà molt a la mainada. Acabant amb un seguit de centenaris, efemèrides de l’any que deixem enrere, festes majors i mercats.

És el Calendari de l’Ermità un supervivent de diferents èpoques que gaudeix d’una vida renovada d’ençà que l’any 2015 va ser editat en català per Morera Edicions, els descendents del creador original de l’almanac, Antoni M. Morera i Colom, que amb el pseudònim de «Fray Ramón, ermitaño de los Pirineos» i gràcies als seus coneixements d’astronomia i cronologia, com a pèrit mercantil i mestre d’ensenyança primària que era, crea aquest almanac pensat per a la població rural. El 1896 ja se’n venien més de 50.000 exemplars, que per l’època era una fita ben considerable. Avui dia encara manté l’essència que Antoni Morera va imprimir en el calendari, adaptat als temps moderns, i comptant amb la col·laboració d’astrònoms i experts en els seus respectius camps, com en fra Valentí Serra de Manresa, sacerdot i frare caputxí que ha publicat nombroses obres sobre la història dels caputxins o sobre herbes remeieres, cuina i ungüents, com «Tornar als remeis de sempre. Pocions, ungüents i herbes medicinals» o «Hortalisses i flors remeieres. Les herbes santes dels caputxins».

Si en aquells temps podia ajudar a pagesos i bosquerols amb les seves feines diàries, en una època, la incipient «Revolució industrial» a casa nostra, en què començaven a perillar, avui torna a ser una gran eina tant per a la gent del camp, com per a tots aquells que volen tornar a establir un diàleg amb la volta nocturna del cel, les plantes i fruits que creixen salvatges de la terra o bé per unes mans que saben parlar-hi, que volen aprendre el seu llenguatge i tenir-ne cura.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada