Llibres de bruixeria (VII): Bruixes a la Catalunya interior

Sobre bruixeria llegeixo tot el que cau a les meves mans. Sobretot els llibres que parlen de la bruixeria a les terres de parla catalana, i he vist que un dels defectes més grans de la nostra bibliografia bruixada és que uns llibres beuen dels altres i, al final, no et diuen res de nou. Però quan vaig llegir «Bruixes a la Catalunya interior» m’anava engrescant a mesura que avançava, trobant-me més sorprès amb cada pàgina girada. I crec que, sense exagerar, puc dir-vos que és un dels llibres més interessants sobre el tema que he llegit aquest any. Com sempre amb els llibres de l’editorial Farell, ens trobem amb un recull que tant pot agradar a la persona que vol gaudir de llegendes i d’història, com de qui cerqui un caire més antropològic i rigorós.

L’assaig se centra en informacions recuperades durant dècades, en l’últim moment abans que desapareguessin per sempre amb qui les recordava, gràcies a l’esforç «heroic» d’en Jordi Torres, que tingué una paciència i una minuciositat lloables. Solament com a document d’una manera de pensar, de sentir i veure el territori, més enllà de la bruixeria, és un document extraordinari. Però si el que us interessa és la bruixeria, hi trobareu tot el que vulgueu.

Els fets dels quals ens parla giren al voltant del Lluçanès, un dels territoris de bruixes i bruixots per excel·lència de Catalunya, amb algunes de les caceres més nombroses i brutals, amb una memòria dels successos sorprenentment viva i, el més important, recent. En el llibre hi ha un seguici de persones, masos, places, camins i llocs concrets, que Torres desvetlla amb una mirada que fa que admirem al paisatge d’una manera nova, més enllà de les ruïnes i les tombes. També parla de la Plana de Vic, el Bages, el Moianès i fins i tot el Berguedà. Desplegant, viarany a viarany, bosc a bosc, un quadre on el cor de Catalunya, el seu centre geogràfic, se’ns mostra plenament arrelat amb els costums i les tradicions d’una bruixeria, la catalana, que és molt més desconeguda del que ens pensem.

Balma de la Font del Bou. Un dels llocs citats a l’assaig, on es trobaven bruixes i bruixots del Lluçanès

I no solament és un recull d’informacions molt valuoses, joies del folklore i l’antropologia, sinó que a més a més està organitzat d’una manera molt intel·ligent. Tot el llibre té el rerefons, a diferència de molts altres que podeu trobar, estiguin més o menys ben escrits, en què copsem que la persona que està escrivint «sap» del tema que parla, que ha caminat molts camins i escoltat a moltes persones que l’hi han parlat, entrellucant el que hi ha al darrere. Això es deixa entreveure en com tracta certs aspectes de la fetilleria catalana, començant per l’ús concret d’algunes paraules –«màgica», «fetill», «bruixat»– i acabant per les coses que no diu però que deixa veure entre línies i que les persones que coneguin realment el tema sabran apreciar.

La primera gran part del llibre parla de bruixes i bruixots amb noms i cognoms: La bruixa de la Guàrdia de Sagàs, les bruixes Badia i Graciana de Sant Feliu Sasserra, la Berengueras, la de casa Ponsa, la de cal Llangardaix… La majoria són persones que van viure realment, algunes no fa massa temps, entrats els anys 50 i 60. Però alhora han traspassat la porta de la «realitat» per convertir-se, també, en un «estat de l’esperit», bressolades per la llegenda i acaronades per les urpes de la imaginació. Cavalquen les tempestes de la veu popular i van molt més enllà.

Sabeu què és «sorrejar»? I fer un «encortament»? I el «mal bocí»? Sabeu com s’embruixa una diadema o una camisa? Tot això i molt més ocupa la segona part del llibre, on a través de diversos capítols veiem què és el que feien les bruixes del centre de Catalunya. Aquí no ens trobem amb un recull de rondalles més o menys folkloritzades o amb un catàleg de fets, vistos des d’un punt de vista racionalista, com pot fer Gomis a «La bruixa catalana». Torres desgrana les pràctiques d’aquelles dones i homes amb les informacions que ha anat rebent, sense jutjar i interpretant-les d’una manera molt mesurada. Informants que, per cert, són curosament anotats al final del llibre.

Masia de cal Badia, a Sant Feliu Sasserra. Una de les cases pairals més importants del Lluçanès, avui abandonada. Aquí van viure-hi persones que apareixen a l’assaig

L’última part és la resposta a aquestes accions de les bruixes per part del poble. La seva defensa. Curiós és que, moltes vegades, es confonen les pràctiques màgiques, o el sincretisme cristià-popular. Qui fa màgica, les bruixes o qui es defensa d’elles? En aquest llibre –i en ben pocs d’altres– podem copsar el mateix, exactament el mateix, fenomen que va donar-se a altres llocs d’Europa, tal com ens descriuen Ginzburg, Briggs o Hutton: L’enfrontament entre la «gent sàvia», «the cunning folk» com els anomenaven els anglesos, o els «remeiers», tal com s’anomenaven aquí i les bruixes i bruixots. Aquesta visió dualista, lògicament, té més a veure amb el folklore que amb el fet bruixat despullat i real. Però el que és interessant, com ens demostren els documents que podem trobar en assajos com «The Triumph of the Moon», és que efectivament van haver-hi moltes línies de remeiers i remeieres, de bruixes i bruixots. On començava una i acabaven les altres, això ja és més ambigu. I, probablement, en realitat no té gaire sentit diferenciar-los.

Aquí no estem davant d’un llibre «introductori», malgrat podeu gaudir-ne igual si no coneixeu gaire el tema. Però si ho feu, encara en gaudireu més. Clar que és necessari diferenciar entre el fet màgic, el folklòric-antropològic i el merament remeier o el que s’interpreta posteriorment. Però més enllà dels lògics ponts entre uns i altres, que van obrint camins en el laberint intrigant que és la bruixeria per qui hi ha fora de les seves portes, aquest és un compendi ric i interessant per a tots aquells que vulgueu conèixer una part molt desconeguda de la nostra història i, encara més, en aquelles terres del cor de Catalunya que no han sigut, de lluny, tan estudiades com les pirinenques.