Bruixeria catalana (X): Coses dolentes, una llegenda de Palamós

La llegenda d’avui és una d’aquelles de la vora del foc o com deien els nostres avis: Per fer la Por. La que jo he recollit va ser coneguda a Palamós a inicis del segle XX, però podem trobar narracions similars per tot el territori català i en diferents moments del segle XIX i XX, especialment en pobles de costa. En ella es mesclen elements de la Pesanta amb un conte clàssic de bruixes. Amb la particularitat que aquest no l’ha escrit cap narrador, sinó que va córrer de boca a orella i molta gent creia fermament en ell.

Jo l’he anomenat Coses dolentes, vosaltres podeu posar-li el nom que vulgueu.

*

Hotel Trias, Palamós

Si enguany ser ancià, pobre i viure sol pot resultar dur, a principis del segle XX, sense llum elèctrica ni calefacció, amb els estris justos per anar tirant i, en els millors dels casos, una sanitat i higiene precàries, us podeu imaginar com seria? No sé si us ho podeu imaginar, però la protagonista d’aquesta història complia els tres punts. D’anys no sabria dir-vos quants en tindria. Ella tampoc ho sabia, perquè desconeixia quan havia nascut. De diners, quatre quartos mal comptats i gràcies. I d’amistats, bé, diguem-ne que la seva amistat era el sol i el mar que mirava per la finestra per passar l’estona. Era el seu moment de felicitat, quan la brisa li acariciava les galtes caigudes, sense pensar en res més que no fos l’aroma salat del mar i el cant de les gavines, que en les seves oïdes gastades repicava llunyà.

Tothom la defugia, perquè deien que la mort li pesava a sobre de les encorbades espatlles i que, si t’hi fixaves bé, podies veure-la agafada amb negres urpes sobre les seves cervicals, torçades com un arbre somort. Alguns nanos, fins i tot, xalaven perseguint-la amb rocs a la mà i cridant-li una alegre cantarella: «La vella torta! La vella torta i la seva amiga morta!» No arribaven a llençar-li cap roc, era per espantar-la i gaudir de la seva por, però l’anciana arribava a casa amb el cor trencat, plorant per la crueltat de la quitxalla.

La llavor de la seva mala fama havia arrelat de ser forastera, perquè es va casar amb un prometedor pescador del poble sent una noia molt atractiva, de llargs cabells foscos i immensos ulls castanys. Allò va despertar no poques enveges, especialment entre les pretendentes del seu marit i els homes que ella mateixa va rebutjar, que se li van llençar als peus amb més o menys promeses d’amor boig, que després del rebuig es tornà verí. Res nou, ja sabeu com va. L’enveja covada es tornà odi quan van descobrir que no podia tindre fills o, com deien en aquell temps, «era borda», «tenia el ventre sec». Perquè la culpa sempre havia de ser d’ella, de la dona, és clar.

Ser borda va provocar fortes topades amb el seu marit, que sempre se’l veia amargat per les tavernes, agafat del got de vi com si fos una barca en temporal. Amb les discussions i la tristesa, amb els durs treballs que tenia que fer al camp per pagar el vi i els jocs de cartes del seu marit, la seva bellesa se’n anà com havia vingut. I quan el seu marit s’ofegà a alta mar, perdut per l’excés d’ampolles i l’edat, ja podeu imaginar què van dir-ne: «La vella torta porta malastrugança», «el pobret s’hi va llençar, per no haver d’aguantar-la», «tan maca que era i que altiva, que no saludava a ningú! Mira-la ara, està per donar de menjar als cucs!». I reien. Reien molt. Sempre és el mateix.

Carrer major de Palamós a principis de segle

Per apaivagar la soledat, l’àvia solia visitar la parròquia del poble. No era gaire creient, però era una dona sola, no podia freqüentar tavernes ni cap altre lloc. No tenia diners per anar al teatre. No s’ho esperava, però amb el temps va acabar per fer-se molt amiga del mossèn, que com ella també era foraster i un home molt llegit i viatjat, que acabava d’arribar a Palamós per suplir la defunció de l’anterior sacerdot. Al principi anava a missa per anar-hi, però després va començar a netejar l’església i fer tot tipus d’ajudes a la parròquia, sense rebre res a canvi. La gent deia que era molt missaire i beata, perquè ja se sap que sempre s’ha de convertir la virtut en maldat si algú no et cau bé. És així i així serà sempre. Però en realitat no era res més que una vella vídua sense fills, ni quartos, que cercava una mica de caliu humà en un món que no comprenia i se li feia buit.

Com estava delicada de salut, mirava el mar pel balcó fins que el sol es ponia, després s’allitava i dormia plàcidament. En el somni tornava a ser una nena i jugava amb la seva mare, allà al seu poble del Montseny que ara semblava llunyà, tan llunyà com el mateix regne de la fantasia. «Potser la meva feliç infància no havia sigut res més que un somni?», es preguntava. I així passava els dies i les nits… Fins que una nit va despertar per un fort cop de la finestra que donava a mar. S’aixecà i va veure que era tancada. Al juliol sempre la deixava un xic oberta per sentir la brisa. La tornà a obrir, pensant que s’hauria oblidat, i mirà al mar foscant com si fos una porta oberta de bat a bat. El mar nocturn és curiós, sempre et retorna el que ets.

Aquella nit de lluna nova va tindre un malson ben estrany. Algú, una ombra o una figura, no va saber veure-la bé, l’observava als peus del llit i li esgarrapava lleugerament les cames amb uns dits flonjos i llargs com serps tèbies o entranyes obertes. L’endemà gairebé no podia caminar, malgrat que no tenia cap marca sentia unes fortes enrampades als malucs i els bessons. Estava segura que havia sigut un malson i havia tingut mal a les cames i a l’esquena tot sovint. Però així?

Quan li explicà al seu únic amic, el mossèn, aquest digué que segurament era un malson, que no patís. Intentà animar-la i li regalà un rosari amb una imatge de Maria. «Coses de gent gran», va semblar-li que deia el sacerdot. Però aquella nit sentí de nou, molt clarament, com algú s’asseia al seu costat. En aquell llit de matrimoni que feia olor a arnes i soledat, on feia quinze llargs anys que solament hi dormia ella. L’àvia es llevà i començà a resar el rosari. No va veure a ningú però sabia, notava, que allà hi havia algú assegut. Mentre resava amb els ulls esbatanats va sentir que, si estirava la mà, podria tocar a qui fos que era allí, esguardant-la en la foscor de l’habitació. Fins i tot podia veure en la minsa llum el buit que fa algú en asseure’s sobre els llençols.

No digué res a ningú per por que la prenguessin per boja. «Prous coses dolentes em dobleguen amb el seu pes!», es digué. Així que va posar una creu sobre el llit. Va tancar totes les portes i finestres, malgrat la canícula de juliol, i va resar fins a quedar-se adormida. Allò va espantar la visita nocturna. Aquella tercera nit no va patir res estrany. Potser sí, que havien sigut tot coses de la seva imaginació. «Potser tinc malenconia o un mal dolent?», va pensar.

Antic teatre Carmen, Palamós

Quan arribà el dissabte va patir el primer atac. Al principi tot estava tranquil i bé, rarament tranquil. Com cada dia. Aclucà els ulls i no trigà a adormir-se. Quan la despertà un estremidor xiulet del vent, que s’escolava per la llar de foc i corria per la casa com una fera engabiada. Abans que es pogués aixecar i encendre la llàntia d’oli, sentí com alguna cosa la retenia al llit, agafant-la dels peus i els braços. I, el que fos, va seure sobre el seu pit sense deixar-la gairebé ni respirar. No va durar gaire l’opressió però va ser ferotge i gèlida.

L’endemà tenia tot de blaus i estava més espantada que mai. No havia sentit mai aquell fred, era un fred que no era fred, que era més aviat la buidor de les sensacions, ni fred ni calor, ni vida ni somni. Es debatia entre dir-ho al mossèn o no. Era l’única persona amb qui podia parlar, però no volia perdre un sol amic que tenia. «Un home llegit i culte se’n riuria de tot allò», pensava. Tampoc podia marxar de la casa, no tenia diners, i era massa gran per aguantar desperta. Què fer? Què hauríeu fet vosaltres? Ella va tornar al llit, desesperada com un xaiet que va a l’escorxador, les cametes li feien figa i va deixar l’oli de la llàntia encès, com si allò pogués aturar el que fos que la perseguia.

El pitjor va ser l’espera. Sempre és el pitjor. El moment abans de veure el monstre. La tensió de què vindrà, què passarà. Aquí no va haver-hi cap avís. La buidor i el pes va ser immens, gairebé la deixà amb un peu a l’altre barri. Hi havia alguna cosa d’humà, de molt humà, en la ràbia d’aquella mala cosa. D’humà o més que humà. D’una cosa que no havia vist mai en tots els seus anys. De cua d’ull, en la fosca il·luminada per la llàntia, va veure clarament una ombra de vagues formes femenines sobre seu, esclafant el seu pit. Gairebé podia sentir els seus llargs cabells sobre la cara. Se’n va anar de sobre seu quan estava a punt d’exhalar l’últim batec. El seu cor va estar a un pas d’aturar-se sota la pressió d’aquell odi fet ombra, que la consumia.

Aleshores, solament aleshores, va dir-ho. Sabia que no hi hauria una nit més. Que aquella cosa, fos el que fos, fos qui fos, volia desfer-se’n d’ella. El mossèn l’escoltà amb atenció. Quan va acabar de parlar la portà a la sagristia i li donà a beure una mica d’Aigua del Carme. S’assegué davant d’ella i es netejà les grans ulleres amb un mocador. La seva resposta la sorprengué molt. Lluny d’enriure-se’n, li digué que allò ho havia escoltat abans, quan era destinat a la parròquia d’Altafulla. Anà al reliquiari i agafà una petita i antiga creu de plata amb un Crist. Una creu estranya, decorada amb un cercle i uns símbols que no comprenia. Li digué a l’àvia que si patia un nou atac apliqués la creu sobre l’ombra, però que ho fes de pressa. Un dubte podria ser fatal.

Barques de Palamós, inicis del segle XX

Tornà a casa i esperà. Esperà. Esperà… Asseguda en una cadira del menjador, quan l’horror començà va saber que no hi havia volta enrere. Era l’atac més violent de tots. El més violent i el més estrany. L’àvia va saber que aquella cosa volia acabar el seu joc. Els calaixos i les portes començaren a obrir-se i tancar-se. Primer a poc a poc. Quan ella obria una porta, una altra es tancava al costat seu, a voltes d’un fort cop. Quan volia obrir-ne una, no podia fer-ho. No era una dona àgil i la seva casa era una casa de pescadors, de dues plantes, que ara s’havia convertit en un autèntic laberint, una gàbia endimoniada. La violència dels cops anà en augment, tot al seu voltant semblava voler-la agafar i, alhora, jugar amb ella amb ànim malèvol, dirigint-la cap al dormitori.

En un moment de claredat, amb el cor bategant desbocat i nerviosa com si fos una nena, va sentir que estava tenint molta energia i no se’n sabia avenir. És sentí viva. Agafà la petita creu i s’arraconà al llit, esperant. Convidant la mort a vindre i devorar-la. Potser els nanos tenien raó. Potser era allò que vivia agafada a ella com un paràsit el que ara la perseguia per matar-la. Potser era el que s’havia buscat sempre, sent covarda, prenent males decisions. L’ombra caminava per sobre dels llençols. Mil i una possibilitats li passaren pel cap en aquells segons: Què podria haver fet amb la seva vida, quins altres viaranys podria haver pres. En quant sentí aquella pressió, abans de quedar-se immòbil, pensà: «Seria tan fàcil acabar-ho ara tot». Era com si l’ombra estigués jugant també amb el seu cap, amb el seu interior. Tot semblava dolç, fàcil: «Rendeix-te, tot serà millor». Era el que li deia aquella cosa. L’escoltà un segon, vacil·là… aleshores sentí la brisa del mar que s’escolava per la finestra que sempre deixava entreoberta. I aplicà la creu amb força contra l’ombra que, de cop i volta, semblà explotar i desaparèixer. Va desaparèixer en silenci, com si mai hagués passat res, com si mai hagués estat allí.

Aquella nit l’àvia no dormí, però va estar molt tranquil·la. I van passar els dies i mai més tornà a patir cap atac, ni cap cosa dolenta. Potser era que encara volia viure, malgrat tot. Qui sap.

Pocs dies després el mossèn la féu cridar. Havia passat un fet molt estrany. Una dona del poble, que pel que va descobrir el mossèn va estar amistançada molts anys amb el seu difunt marit, va morir sobtadament. En anar-la a enterrar van veure que tenia una cremada en el pit en forma de creu, amb un cercle al seu voltant. El mossèn decidí no enterrar-la al cementiri. L’àvia ni tan sols sabia qui era. Però aquell dia, quan va sortir de la parròquia i els nens la van començar a perseguir amb rocs a la mà, es girà i els assenyalà amb el dit, tot maleint-los com si fos la més negra de les bruixes.

La canalla sortí esperitada i ella tornà a casa amb un somriure als llavis, desitjant asseure’s com feia sempre per veure el sol pondre’s, escoltar el cant de les gavines i sentir la brisa cara al mar.

Palamós, la Fosca. 1910