Bruixeria catalana (IV): El Boc de Biterna

Imatge promocional de la pel·lícula The Witch (2015), d'en Robert Eggers

Què? Ja coneixeu al vostre esperit animal? Ja sabeu els secrets de la ruda i el jusquiam negre? Ja parleu amb la lluna com si fos la vostra mare? Recordeu que la lluna us mira quan la nit delira i l’aigua i el vi es vessen sobre el vostre front quan balleu amb les ombres. Com ja haureu notat, la bruixeria catalana és el tema més estimat a Llegendàrium i, com sé que us agrada, he decidit unificar els articles d’aquesta temàtica perquè els podeu anar consultant i, si proveu l’ungüent del vol, feu-ho quan els llibres us cantin velles cançons i el foc sigui el vostre amic.

Aquelarre. Pintura de Santiago Caruso

Aquí us deixo els primers articles dedicats:

Bruixeria catalana (I): Les bruixes es pentinen. Joan Soler i Roser Pubill

Bruixeria catalana (II): Oracions, eixarms i sortilegis. Esteve Busquets

Bruixeria catalana (III): Entrevista amb el Gremi de l’Art

Bruixeria catalana (IV): La sardana i la religió de les bruixes

Bruixeria catalana (V): Astruga ça Gainarda: Retrat d’una bruixa catalana

Bruixeria catalana (VI): L’obra sobre bruixeria de Pau Castell i Ramon Coll

Bruixeria catalana (VII): La bruixa catalana, d’en Cels Gomis i Mestre

Una iniciada munta sobre una cabra, xilografia de 1626

Altres articles relacionats:

El Montcabrer i el Turó de l’Infern (I): En companyia de l’arboç i la foscúria

El Montcabrer i el Turó de l’Infern (II i final): Una trobada amb la lluna creixent

Festes de maig (I): Dins el foc, el batec de la tempesta

Festes de maig (II i final): La riallada del Déu Cornut

Avui viatjarem als mateixos orígens de la bruixeria catalana, on coneixerem un vell company a qui també li agrada ballar al ritme de tambors encesos per la tempesta, el Boc. O ja el coneixeu? Veniu, veniu amb mi, avui anirem a Biterna.

Les bruixes volen al Sàbat (1878), pintura de Luis Ricardo Falero

Allà on tot es possible

On és Biterna? No la busqueu al mapa. Biterna és a la terra dels somnis, la cova on s’atura el temps a l’aixopluc de la flama i la forca. A Biterna hi habiten poetes oblidats i artistes maleïts, firaires i titellaires, els proscrits i els exiliats, músics i anarquistes, aquells que han caigut per les esquerdes de la societat, el suïcida i el rebel, l’home solitari i les dones ferides. És allà on volen les bruixes i bruixots despullats de les robes de la tristesa, on el miol del gat i la imaginació fan camí sota els estels, on res és impossible i tot el somiat desafia els fonaments de la realitat, mostrant una veritat que rau a les arrels de la terra, on dorm el drac. Ja sentiu la música? Ja noteu el rau rau als peus i les ganes de ballar amb la lluna?

Els professors Ramon Violant i Pau Castell són a qui hem d’escoltar ara. Ells ens parlen de les bruixes del Pallars, quan el violent i cobdiciós comte Arnau Roger de Pallars promulgà a les Valls d’Àneu el 1424 les primeres lleis de persecució sistemàtica contra la bruixeria. En elles trobem deliris del Poder com aquest: «en la dita vayll se agen comessos crims molt innormes de envés Déu e la dita vayll, ço és, que van de nit ab les bruxes al Boch de Biterna e aquell prenen per senyor, fahent-li homenatge, renegant lo nom de Déu, anans de nit, levant los infants petits dels costats de lurs mares e aqels maten, donen gatirmons o buxols, donen metzines en diverses maneres, segom de tots aquets crims se apar per processos confsions pr6pries deis dellats». Com va arribar el nom del Boc de Biterna a mans dels poderosos? Ramon Violant ens explica al seu imprescindible «Etnologia pallaresa» que «Biterna volia dir la cova o altre lloc on es reunien les bruixes, segons creença medieval, per renegar de Déu i adorar al dimoni que hi apareixia en forma de boc». Ramon Violant ho limita a creença medieval però, com veurem, Biterna és i serà, abans de l’època medieval i molt temps després… fins als nostres dies. Però si Biterna persisteix, el que sí que va variant amb el temps és allò que bruixes i bruixots feien en el seu interior, sempre segons la veu popular. Què creieu vosaltres que hi fan avui? Jo no us en diré res, feu volar la imaginació.

Però una cosa sí que us puc dir. És un lloc que el Poder i els homes poderosos odien. Escolteu això que deixà escrit el comte Arnau Roger i que ens cita el professor Pau Castell: «Primerament stablim e ordonam si d’aquí avant serà trobat que hom o fembra de la dita vall vaga ab les bruxes de nit al boch de Biterna e aquel farà homenatge, prenentlo per senyor, renegant lo nom de Déu, e no res meyns que pomarà o matarà inffants petits de nit o de dia e darà gatirnons o buxols e axí mateyx darà metzines, que tal hom o fembra qui semblants delictes cometrà perda lo cors, e tots sos béns, axí setis com mobles, sien confiscats al senyor… Item més, stablim e ordonam que si ere cars que lo delat no confesàs sino de anar al boch de Biterna per fer lo dit homenatge e renegar lo nom de Déu e pendre per senyor lo dit boch, que aytal cometent semblant cars perde cors e béns segons en lo capítol primer se contén…» Si llegiu entre línies trobareu el que realment volen dir.

Bruixa i mascle cabró (1980). Lorenzo Goñi

Territori rebel

Què és Biterna? Escoltem què en deia el metge valencià Jaume Roig, en aquell tractat de misogínia medieval que és «L’Espill o el Llibre de les dones»?

Amb cert greix fus,

com diu la gent,

se fan ungüent

e bruixes tornen,

en la nit bornen

moltes s’apleguen

del Déu reneguen,

un boc adoren

totes honoren

la lur caverna

qui’s diu Biterna,

mengen e beuen,

aprés se leven,

per I’aire volen,

entren on volen

sens obrir portes.

Les bruixes no us ho diran encara que els hi pregunteu, però és clar que poden entrar per les portes sense obrir-les. No us servirà de res tindre un modern i precís detector de lladres. Gomis i Rangil recullen diverses enraonies que precisament ens parlen de què les bruixes poden entrar per un forat de pany o l’ull d’una agulla. El que, si veieu com ho fan, us emportareu una bona decepció perquè no crec que us trobeu amb res més que a algú que sembla dormir…

L’Espill és un llibre on es vomita tot l’odi medieval –i atemporal, universal– contra les dones, caracteritzant-les com éssers malvats per naturalesa i sense ànima, seguint la tradició cristiana de Pau de Tars i Sant Agustí d’Hipona. Roig exagera aquesta misogínia i obliga al lector a emmirallar-se amb la misogínia contra les dones, en una pirueta dialèctica que acaba per satiritzar als mateixos misògins, però sense posar en perill el seu propi cap com a autor. Recordem que era un temps on l’Església podia portar-te a la foguera, prendre tot el que era teu, torturar-te o condemnar-te com li va passar a Galileu, que no va morir a la foguera com es creu, però va ser perseguit. Hem de recordar que l’Església no es retractà de la condemna a Galileu fins al 1992, però encara després el papa Joseph Ratzinger –que va ser cap de la nova Inquisició– va dir, literalment, que «Galileu va obrir la caixa de Pandora». És normal que qui té el poder a les seves mans no el vulgui deixar anar, costi el que costi.

Aquelarre, 1798. Francisco de Goya

El llarg assaig que acompanyava l’exposició «Per bruixa i metzinera» ens explica ben clar que aquestes trobades a Biterna molestaven al Poder perquè creien que volien subvertir l’ordre social: «Remarquem que hi ha un lloc màgic concret en què es tenen les reunions, Biterna, i un temps sospitós, la nit. Queda ben clar que en aquestes reunions es volien trencar les bases de la societat fent homenatge al boc, quan l’homenatge s’havia de retre només al senyor feudal i a Déu. El primer que es prohibeix són aquestes reunions amb dones que conspiraven contra l’ordre establert. Pel sol fet de participar-hi, fer homenatge al boc i renegar de Déu, podien perdre el cos i els béns, ser arrossegades, arrossegats dins d’un sac tirat per animals i després ser cremades, cremats; tot seguit s’escampava la cendra».

Biterna és, doncs, on viatgen les dones rebels –entre moltes altres coses–. No us equivoqueu. Si coneixeu a una bruixa que us diu que Biterna no és això, o té un problema o us està enganyant. Els lingüistes i historiadors s’han esberlat el cap intentant trobar Biterna. Dubtoses etimologies s’han atribuït a Biterna, com que era la ciutat occitana de Besiers, la italiana Viterbo, llocs ignots del Pirineu occità i català, fins i tot diverses ciutats musulmanes… Però l’etimologia no ens dirà res de Biterna, és més enllà. Normalment l’acadèmic científic, el folklorista vuitcentista de gabinet burgès de curiositats, el suposat «iniciat» saberut i llegit, especialment els acadèmics d’estil antic i clàssic, s’obsessionen amb els fets i les condicions materials, oblidant-se de l’empatia i l’assertivitat necessàries per enfrontar fenòmens antropològics, màgics i populars.

El diccionari Alcover Moll Català-Valencià-Balear ens dóna una pista molt més esclaridora que tots aquests estudis erms i egòlatres: «La prova que es deia realment Biterna, es troba en el passatge que més amunt hem citat del Spill d’En Jaume Roig, on Biterna consona amb caverna.» Biterna és això. La cova, la cova que és totes les coves, la cova original que hi ha dins de tots nosaltres i on podem viatjar si escoltem la música secreta. O no? Potser Biterna és una cova real. Potser és totes les coves. Potser és allà on hi ha un oprimit que no es deixa esclafar per l’esdevenir, potser és als ulls d’algú que vol anar més enllà del que és permès, potser Biterna és bategant al cor d’algú que no s’atura ni es rendeix quan no pot més…

Il·lustració de Santiago Caruso que podeu trobar en el disc Prologus Magicus, d’Stonegriff

Cançons nocturnes

Qui anava a Biterna? Una feina que tinc aquí és convocar a aquells oblidats perquè pugueu parlar amb ells i elles i, així, que els porteu amb vosaltres en el record per sempre més. D’Astruga ça Gainarda ja us en vaig parlar, i us en puc parlar de moltes altres. Totes elles coneixien el camí a Biterna, on acudien volant, quasi sempre després d’usar certs ungüents. Ara us en parlaré d’algunes breument, però les tornarem a trobar en altres articles. Amb la seva companyia farem un recorregut per totes les que han sigut acusades d’anar a Biterna i veurem l’evolució d’aquesta idea, en la geografia i en el temps.

De la primera que us parlaré és de Joana Call, d’Engordany, Andorra. Va ser executada el 1471 per anar a Biterna. L’obsessió per aquest lloc roig de llibertat per part dels membres de la justícia aristocràtica i eclesiàstica era exaltada, embogida, així la van comminar a «que confirmi que ha anat amb el Boc de Biterna», per ells el mer fet de volar a la cova de Biterna era motiu d’execució.

Valentina Guarner, del Pont de Suert, el 1485 va ser penjada a Lleida per, suposadament, bruixa, metzinera i homicida, sempre sota tortures cruels. Guarner va ser iniciada en la bruixeria per dos bruixots que li donaren un ungüent amb el qual podia volar i travessar xemeneies, portes i parets. El vol la portava a Biterna, on retia homenatge al Boc. Tot i que sempre hi ha hagut bruixots, la bruixeria s’ha caracteritzat des dels poders fàctics com femenina, Jaume Roig ens ho diu així: «Moltes n’han mortes, en foc cremades, sentenciades amb bons processos per tals excessos en Catalunya. Mes les damnades son inclinades naturalment i més follament a ser fetilleres e sortilleres, conjuradores, invocadores e adivines».

El 1498 Biterna torna a aparèixer en la persona de Narbona D’Arcal i les famoses bruixes de Villanúa, a la població aragonesa de Cenabre, avui abandonat. També les bruixes de Fago, el 1657, tornaren a declarar haver viatjat a les Landes del Boc, amb la mateixa formula que les seves germanes de dos segles enrere: «Sobre harto y sobre espina a Lanna de Boch siamos ayna». És ben dubtós que el 1498 les bruixes d’un petit poblet d’Osca parlessin castellà i no aragonès. El castellà l’utilitzaven els notaris, inquisidors i la justícia civil, que va ser la que va registrar el procés. Tot sovint aquests processos de bruixeria s’utilitzaven per trinxar comunitats que culturalment i socialment no eren afectes als nous poders, cosa que podria tindre molt a veure amb el que va ocórrer a Villanúa. Però el nom «Biterna» és una característica, principalment, pròpia de les bruixes catalanes i, en menor mesura, occitanes. El nom de la «líder» del gremi de bruixes de Villanúa ens indica un probable origen occità, així com la seva situació al costat de la Gascunya, lloc de l’Occitània on també es troba el nom del Boc, però no de Biterna.

Bacchanal. Martin Wittfooth

A Occitània i Aragó, Biterna apareix més anomenada com a «Landes du Bouc», és a dir, el Prat del Boc, eliminant la idea de la cova, més propera a Catalunya. Confondre les dues coses ens pot fer perdre matisos crucials, en el nostre afany de «crear un relat» que ens pugui anar bé a nosaltres pels motius que sigui. Si analitzem i llegim detingudament els documents que hem conservat, sense ànims de crear un relat postís, veurem que Biterna per les bruixes catalanes sempre va relacionat amb una cova, no amb un prat. Però quan, en alguns escassos documents occitans i aragonesos apareix el nom de Biterna, també va associat a una cova o barrejat amb la tradició occitana de les landes, com en el judici del capellà Jimeno de Vío, «el cura de Broto», a qui també s’acusà de viatjar a Biterna, els inquisidors situen aquest lloc a la Gascunya, Occitània.

Ángel Gari, un dels acadèmics espanyols més seriosos sobre el fet de la bruixeria pirinenca, ens diu molt encertadament que: «Les primeres mencions a les Landes du Boc, el Boc de Biterna, i les Eres de Tolosa, sorgeixen en l’Edat Mitjana i posteriorment apareixen relacionades entre si, adquirint un gran prestigi que es difon en un ampli territori i perdura en la memòria col·lectiva durant segles. L’àrea d’influència d’aquests tres llocs s’aproxima a la delimitació del Pirineu Central, des d’Andorra, per l’est, fins a Amou i Fago per l’oest. Aquestes circumstàncies els proporcionen un significat sense precedents en la serralada pirinenca». Amb excepcions, els estudis espanyols sobre bruixeria solen ignorar –més o menys conscientment, per motius polítics i de manipulació històrica– el fet lingüístic i etnològic aragonès, català i occità, així com que el Pirineu més proper a Catalunya parla una llengua de transició –per no parlar de la Franja, culturalment catalana–. En algun estudiós català on en els seus assajos hi brilla l’autoodi cultural, també podem trobar la negació d’aquest fet.

El 1550, en el conjunt de masies i llogarrets ribagorçans catalanoparlants de Cornudella de Valira –avui a Osca–, es diu que Joana la Molinera i Margarida de la Plana inicien en la bruixeria a Antònia Balaguera. Les tres amigues acudien al Prat de Mosquera i allà: «Van partir una nit i els va sortir un galant muntat en un gran cabró. Joana dibuixa una creu a terra i li diu a Antònia que la trepitgi i renegui de Déu. El galant és cridat per la Molinera “Boch de Biterna” i després de tenir contacte carnal amb les tres dones, els va fer anar al Prat de Mosquera on hi havia unes fogueres amb gent cantant i ballant al so de cornamuses i panderos i allí se sotmetien a la disbauxa diabòlica. Després d’aquesta reunió el galant els diu “que poden fer mal”» Aquesta transcripció forma part dels deliris de la justícia aristocràtica i dels eclesiàstics, que han conformat aquesta imatge de pel·lícula que avui tenim de les trobades del sàbat. Però no tot el que hi ha és mentida.

Bruixes fent els seus encantaments. 1646. Salvator Rosa. El Boc aquí es mostra com un esquelet

El 1547, una dona anomenada Cebriana Polvorera, d’Erinyà, al Pirineu, va cridar al Mestre així: «Boc de Biterna!, Boc de Biterna!», el qual es va presentar en la seva forma tradicional de mascle cabró negre: «se li aparegué el dimoni en forma de crestó, això és, d’un boc casuat, de color negre o roig, d’on li vé el sobrenom de Boc de Biterna, em preguntà si volia jo ser sa vasalla y jo li respongui que sí, y ell me dix que mix que jo li prometés de fer tot lo mal que pogués, y ayxi jo lo y prometí y li doni la ma squerra».

Andreua Beltraneta, de Malmercat, a Lleida, és acusada per la Inquisició el 1574 de participar en trobades dirigides pel Boc de Biterna, que en aquell moment de finals del segle XVI ja s’havia convertit en un lloc comú dels processos inquisitorials i de la justícia civil contra bruixes i bruixots, afegint-lo a vegades simplement per crear el seu propi relat fictici i delirant.

Aviat us parlaré en detall de Francina Redorta i Pere Torrent, tots dos executats per ser bruixa i fer pactes amb el Mestre. De Redorta també es va dir que viatjava a Biterna en companyia d’amics i amigues. Va ser executada el 1616 a Lleida.

En aquests moments del segle XVII el Boc de Biterna s’havia convertit pels inquisidors en una figura que s’havia d’afegir sí o sí als processos, com els suposats infanticidis, les ubiques metzines o les clàssiques pedregades: Un lloc comú inventat, amb un fons real que eren incapaços de comprendre, i que en les seves ments els inquisidors retorçaven afegint-hi detalls escabrosos. Inquisidors i justícies no podien comprendre que a Biterna no hi havia jerarquies i ells, en el seu afany de demostrar que bruixes i bruixots eren individus perillosos per l’status quo de la societat, aplicaven, com diu en Caro Baroja, la jerarquia aristocràtica i medieval al sàbat d’una manera inversa i pervertida, on el Boc ocuparia el lloc del rei o el papa. Però els catalans, com els valencians i els mallorquins, no tenim rei d’ençà de l’any 1410, quan mor Martí l’Humà. Casualitats, poc després Biterna apareix documentada per primera vegada. Casualitats.

Pan Looking On, il·lustració de Rosaleen Norton

L’origen del Boc

Com va néixer la idea del Boc? No va néixer. Era allí abans que nosaltres i hi serà després. Com ja he dit, el primer text que hem conservat on se cita Biterna és a les ordinacions de les Valls d’Àneu de 1424. Ramon Violant ens diu que aquestes trobades potser tenen un origen basc i molt antic, a la prehistòria. Però, malgrat que Violant és un dels més importants estudiosos de l’etnologia pallaresa i els seus assajos són imprescindibles, en aquest sentit es remunta al corrent propi de la seva època i cal fer-hi una lectura crítica. Aquest corrent «iberobasc» va ser promoguda pels estudis –no sempre acurats– de Coromines i altres estudiosos romàntics de finals del segle XIX, i el corrent de pensament espanyol que identificava basc a primitiu, que trobà una gran força en els acadèmics a sou de la dictadura i encara reviscola de tant en tant. Atribuir a un poble basc imaginari tots els fets, mites i tradicions del Pirineu és un lloc comú, solament una hipòtesi del segle XIX i inicis del XX, sense fonaments, un sac on tot cap i que mostra un gran desconeixement de la cultura i tradicions basques reals.

Sí que podem pensar, pel nombre de documents sempre situats al Pirineu o als seus encontorns, que el Boc de Biterna té el seu epicentre als Pirineus catalans i que ve d’una sèrie de pobles arcaics que habitaren la serralada. Per algun motiu que se m’escapa –probable autoodi soterrat– des de Catalunya també s’ha atribuït, d’una manera excessiva, tot allò que és antic dels nostres Pirineus i muntanyes al poble basc. Si bé és probable que, segons ens indica l’etimologia –no és segur–, en temps molt antics a les muntanyes pirinenques catalanes hi habités un poble que desconeixem. No basc, sinó tan «proto-basc» com iber i celta, com ens indica l’arqueologia i els estudis acadèmics seriosos. De bascos, poca cosa o res. Tot sovint els acadèmics polititzats i algun escriptor amateur han convertit aquests «bascos mítics» en els nous «moros mítics». Com vaig dir a l’article de la víbria, els moros eren els que rebien les enraonies de tot allò que era de temps tan antics que no se sabia d’on venia. Una cosa similar passa amb aquests suposats «bascos». I també va passar al segle XIX i fins ben entrat el segle XX amb els «celtes» als qui s’atribuïa la construcció de dòlmens i menhirs.

Però una idea molt important que sí que hem de tindre en compte, com he dit en altres articles, és que les fronteres dels estats nació actuals no tenen res a veure amb com es mou l’esperit, els somnis, les tradicions i la cultura oral. Hem d’oblidar les categoritzacions i allò que creiem cert.

Ensayos. Francisco de Goya

És molt més probable –i també és una hipòtesi, però explorada per l’antropologia, la lingüística i l’arqueologia– que al Pirineu català hi habités, no un poble, sinó una sèrie de pobles amb lligams comuns entre ells i a banda i banda dels Pirineus –que mai foren frontera, al contrari–, i també amb l’interior i la costa catalana. Lligams, influència i moviments humans que s’exerciren en ambdues direccions, de nord a sud i d’est a oest. Per altra banda, la influència i moviments humans al Pirineu del vessant atlàntic són marcadament diferents. De la mateixa manera que no podem pensar en estats nació moderns, també pot dur a engany generar falses unitats geogràfiques en la forma de serres, planes o valls, perquè el territori mai va estar encotillat, ben al contrari. El territori té la seva pròpia lògica i actua com una entitat activa, mai passiva. En la lògica il·lògica del territori i els seus pobles hem de buscar el Boc de Biterna, si és que el volem trobar…

L’antiguitat és un lloc complex. Molt més complex del que puguem pensar. I els detalls i matisos, així com el context, és crucial. La influència d’aquests pobles antics sense nom s’estengué arreu del nostre territori, ells mateixos estigueren influenciats per celtes, protoceltes i altres cultures més antigues, i influenciaren a bascos i ibers, però no a l’inrevés com deien els acadèmics romàntics. La seva influència sobre les tradicions posteriors que trobem a l’edat mitjana i moderna, ja és més probable però, com podem imaginar, molt modificada pel caràcter de cada moment. Probablement foren ells els primers a tindre una figura animal amb la qual compartien danses i foc, així com ho feien els grecs durant les dionisíaques o els celtes amb el Déu Banyut que en algun moment van anomenar Cernunnos. El sincretisme del culte al Boc pirinenc amb altres déus i esperits, d’altres cultures, trobà a Catalunya l’entrada a Biterna. A altres llocs dels Pirineus, a banda i banda, trobà altres expressions i formules, com convé a cada territori. El Boc cavalca la lògica humana, perquè és de la terra dels somnis.

Violant té una intuïció brillant quan diu que, malgrat que les ordinacions d’Àneu són medievals, és probable que les juntes de bruixes a Biterna són molt més antigues. El Boc és una criatura antiga, molt antiga, tot al seu voltant canvia, però ell segueix presidint Biterna.

El Calder de la Cabra Monstruosa. Pintura de Denis Forkas Kostromitin

El somriure del Boc

Qui és el Boc? Per influència de l’Església medieval i els poders burgesos i aristocràtics que brandaren les seves lleis a cop d’espasa i fusell fins avui mateix, creiem que el Boc i el sàbat és una trobada fosca i terrible, on es cometen actes horribles i contranatura –si existeix això tan peculiar de dir que alguna cosa és «contranatura», és clar–, un lloc silenciós, amb tambors fúnebres i solemnes i flautes fantasmagòriques, ple d’ombres terrorífiques i lletjos dimoniots. Fins i tot alguns suposats «bruixots moderns», que gaudeixen d’una infantil estètica nazi, han adoptat aquesta visió macabra i fosca en les seves trobades teòricament «satàniques», pròpies d’una pel·lícula de terror caspós de sèrie Z. Però, si ho penseu bé, no hi ha res més rebel i, per què no, diabòlic, que riure i ser feliç.

El judici contra Cebriana Polvorera, Isabel Monic i Margarida Thomasa ens mostra una d’aquestes innumerables imatges de l’inici d’una junta de bruixes tradicional, que solien començar amb la iniciació de noves bruixes i bruixots: «aleshores se li presentà el dimoni i aquesta digué, senyor, veus assí una vasalla. Y ell la rebé per vasalla dient-li: “Volau ser ma vasalla?” y ella dix que si. Y aquí mateyx li dona dita Joana la mas sqerra, prometent-li de ser sa vasalla y de fir tot lo que li diria; ella mateixa informa que lo dit dimoni se fa tractar de senyor, dient-los que és senyor de moltes vasalles. La propia Isabel ha declarat abans que dit dimoni, en forma de crestó com tinc dit, me digué a mi deposant que si jo volia fir lo que ell volia, que may me desampararia en ninguna necessitat ni cosa que hagués menester. Y així li doni la ma, y li prometi que jo era contenta, y me ferea renunciar a les coses de Déu». Com ja he dit abans, aquesta escena és una paròdia del jurament de vassallatge medieval, amb elements simbòlics diversos com la mà esquerra. Sobre els aquelarres o juntes de bruixes en parlaré més en propers articles. Avui ens val aquest fragment.

Aquelarre. Alfredo Pickman

Ben pocs quadres o imatges religioses monoteistes abrahàmiques trobareu plenes d’alegria. Els Sants Crists manen sang per desenes de ferides i les Verges ploren desconsolades; la història del poble d’Israel és una història de calamitats; i l’Islam s’estengué per tot el món, en temps rècord, a cops d’espasa. El gòtic català és sever, silenciós, carlí. La redempció abrahàmica és fruit del dolor personal i l’heroi que se sacrifica, és l’egoisme subvertit i reconcentrat. Aquesta teleologia religiosa i la seva escatologia apocalíptica, que troba el seu exemple més palmari en la mortificació de la carn, la negació dels sentits i l’ascetisme, s’han d’entendre, entre moltes altres coses, en la seva construcció al llarg del temps contra la religiositat dels pobles anteriors a l’establiment a sang i foc de les religions abrahàmiques. Els nostres avantpassats de l’antiguitat tenien com a pilar central de la seva visió del món les festivitats, les celebracions –fins i tot de coses doloroses com la mort– i un ventall immens de totes les expressions i emocions humanes: La tristesa i el dolor, sí, però també l’alegria i la jovialitat, el gaudi dels sentits i el poder de la fantasia i la imaginació desbocada.

Després de la iniciació dels neòfits, les trobades a Biterna solien seguir una orgia on hi havia ball, beguda, sexe, metzines i, en definitiva, tot el que hi ha avui dia a qualsevol festa adolescent. No us posaré cap descripció d’aquestes trobades perquè ja les coneixeu i us en podeu fer una idea. Més enllà d’acudits, els aquelarres, tal com els descriuen els inquisidors després de torturar a les bruixes, ens parlen de la mateixa psicologia dels inquisidors, més que de les bruixes. Doncs estem parlant de gent que, en general, estaven durament reprimida en els seus instints naturals i això portava que vessessin sobre les juntes de bruixes tot allò que ells veien com a més aberrant segons la societat del moment i els seus propis desitjos soterrats. Paradoxalment, en odiar les bruixes, aquestes assolien poder sobre els inquisidors. O no és tan paradoxal?

Pintura negra sense nom. Dita “Aquelarre”, 1823. Francisco de Goya

El que ens ha d’interessar és que, a més a més de descriure les seves pròpies mancances i desitjos reprimits, els inquisidors i la justícia civil també estan descrivint, d’una manera deformada i grotesca, ritus i festivitats que remunten el seu origen a l’antiguitat. Això és el que ens interessa. Però compte, perquè tot sovint s’ha associat d’una manera massa alegre el Déu Banyut al Boc de Biterna i altres figures diabòliques medievals. Els déus i els esperits no són figures fixes, immutables, ben al contrari, s’adapten i varien amb el territori i les seves gents. El que perdura són les seves funcions, els seus trets, allò que hi ha més enllà de les portes del somni. Així, el mateix Cernunnos adoptà trets de déus anteriors a ell i també el Boc ho va fer en el seu temps.

Solament una vegada trobem el nom Cernunnos, en el gal·loromà Pilar dels Nautes del segle I dC. El Boc no és aquest déu celta, però podria estar-hi influenciat. El Déu Banyut apareix per tota la Gàl·lia i la península Ibèrica. Era un déu de la fertilitat, la vida, els animals, les dones, la riquesa i, sobretot, això és molt important: L’inframón. El món subterrani, on s’accedia a través de coves. En el seu aspecte de déu del món subterrani Cernunnos adoptà característiques de déus anteriors, molt més antics. Com vaig parlar al segon article de l’home llop, quan vaig parlar dels arcaics Germans del Llop –els Hirpi Sorani sabins–, aquest déu o parella de déus són dels més antics de la història de la humanitat. Aquí, en aquests orígens veritablement antics, és on podem començar a rastrejar el somriure del Boc i les festes que s’hi celebraven en la seva companyia –no en el seu honor, no us equivoqueu–. El Boc és com un gran marc conceptual mental, com un esperit d’esperits del territori, sota el que la resta acudeixen al ball, és… el Mestre.

Totes les religions actuals, d’Orient a Occident, s’aboquen a l’esdevenir de després de la mort. Totes branden com una guillotina el que serà i no el que és –com si hi hagués alguna diferència entre avui i demà o entre el que som i el que serem–: Has de ser perfecte per diluir-te en el Nirvana, has de dominar l’or de la Pedra Filosofal per ser etern, has de matar infidels per arribar al costat de Déu, has de creure amb les lleis de Déu, has de ser perfecte i pur, has de ser l’expressió de l’Ordre, has de renunciar als desitjos que són verí i no lligar-te a la terra, has de renunciar a la vida per anar al Cel. Parlar de vida amb orgull, senzillament viure en si mateix, és lluita, és rebel·lia. Aquest concepte de vida és el que hi ha bategant en el cor del sàbat i en el somriure del Boc.

El dimoni, en forma d’una cabra voladora, portant una bruixa al sàbat, 1608. De Francesco Maria Guazzo, Compendium Maleficarum, un treball sobre bruixeria. (Milà, 1608)

 

The Devil Rides Out. Joseph Smith

Degut als inquisidors, la figura del Boc va passar pel Déu Banyuit i seguí mutant més enllà del segle XVII, sincretitzant-se amb elements de grups ocultistes, que l’utilitzaren juntament amb altres figures, símbols i esperits, per donar llocs a personatges com el famós Baphomet hermafrodita de l’ocultista francès Eliphas Levi. Un llarg viatge des dels orígens de la humanitat, quan els nostres avantpassats dansaven amb els déus de l’inframón, fins a la pretesa sofisticació alquímica del segle XIX. Fer un anàlisi i seguiment de les diferents transformacions d’aquest esperit és massa llarg i complex per fer-ho aquí, però ho deixo per un següent article. El Boc segueix a la caverna, observant el vaivé dels homes i les dones, i els canvis de temps i societats, amb certa picardia.

En un món ple de desastres i dolor com el nostre, on tot sovint sembla que res tingui sentit i sigui fruit de l’atzar més cínic i nihilista, l’alegria és la resposta més contundent. Observeu les divertides celebracions mexicanes dels morts. Coneixeu les explosives danses africanes. Especialment rebel és l’alegria delirant i absurda, la que no és motivada per res més que ella mateixa, quan s’agafa l’horitzó amb les mans i, encara que es tinguin els ulls cansats, tinguis la pell ardent, quan balles i tot al teu voltant s’està enfonsant, quan lluites amb un somriure als llavis. Tot això també és Biterna. Bé, i també és una entitat de població d’Esplugues de Llobregat. Què no? Busqueu-ho. Potser ja hem trobat on està realment Biterna.

Tornada

Biterna és un lloc que et canvia. El laberint a la cova oculta camins que oculten altres camins. Seguir les passes del Boc poden portar a trampes i errors. Quan sortiu de la cova i torneu de la dansa i la festa, sentireu esgotament i aquella sensació espurnejant indefinible, quan el sol surti per l’horitzó i sentiu la malenconia per tot allò que acaba, Biterna seguirà ballant i cantant dins vostre. Ja no sereu els mateixos que éreu abans de viatjar a la cova. Haureu viscut. Sereu vosaltres. Aquest és el seu regal. Us ho heu passat bé?


Joan PRAT, La mitologia malèfica de les bruixes, Estudis Altafullencs

Vicenç CARBONELL, El món de les bruixes, els diables i els inferns, Revista d’estudis penedesencs, 2011

VV.AA., Per bruixa i metzinera, La cacera de bruixes a Catalunya, Museu d’Història de Catalunya, 2007

Pau CASTELL, Bruixes a la Vall d’Àneu, Sapiens

Pau CASTELL i Teresa VINYOLES, Llevadores, guaridores i fetilleres. Exemples de sabers i pràctiques femenines a la Catalunya medieval, Etudes Roussillonnaises

Ramon VIOLANT I SIMORRA, Tradicions del Pallars i de la Ribagorça, Garsineu

Ramon VIOLANT I SIMORRA, Etnologia pallaresa, Autoedició, La Pobla de Segur