Bruixeria catalana (V): Joana de Peguera, la bruixa de Mallorca

Castell de Bellver, Mallorca

Sempre em passa el mateix. Quan començo un article en què vull parlar de diverses llegendes començo a tirar del fil d’una d’elles i el que sol passar és que em quedo tan fascinat i atrapat pel que vaig trobant que, finalment, em centro solament amb una. Això és el que m’ha passat amb la bruixa Joana de Peguera. Volia fer un article sobre la Serra de Tramuntana i els seus mites i misteris però, en començar a investigar sobre aquest personatge, el seu esperit m’ha cridat i m’ha mostrat la profunditat de les seves arrels. Què hi farem.

Així que aquí teniu la fascinant història de Na Joana, la bruixa de Mallorca que cavalca literalment la realitat i el món dels somnis, confosa entre un i l’altre, com si mai hagués existit una frontera entre els dos mons.

Per què… existeix una frontera? Oi?

Serra de Tramuntana

La cova de sa Joana

La bruixa Joana és un personatge molt popular de les rondalles mallorquines. Com passa amb altres figures molt antigues ha anat assimilant dins d’ella tot un seguit de llegendes i fets que potser, en altres temps, pertanyien a altres personatges o criatures. Joana és una de «les bruixes mallorquines» per excel·lència, la seva representació arquetípica ha viscut durant segles dins de l’imaginari col·lectiu de l’illa. Però, com veurem, també hi ha una Joana real, històrica: Joana de Peguera. I ha sigut la veu popular la que ha fet que Joana visqués dins d’una balma real de la serra, que va ser temuda i evitada per la gent de la zona durant molt de temps.

D’aquest fet ens dóna testimoni Gaspar de Jovellanos, important escriptor i polític il·lustrat asturià, que mentre era pres per les seves idees al castell de Bellver, entre 1802 i 1808, deixà escrit que: «…i aquests són els únics edificis que queden sencers del recinte –el Castell de Bellver–, si no es compta com a tal la casa erma de la Joana, que és al costat del seu límit meridional. Es dóna aquest nom a una cova excavada al penya-segat, però tancada de parets, amb la seva porta i finestra i pou a l’exterior, la seva habitació alta i baixa, el seu forn, la seva cuina i altres peces endins; tot ruïnós, abandonat i encara detestat. La tradició vulgar diu que va habitar en ella no fa molt de temps la Joana, gran bruixa, que en vida solia convertir-se en gat i prendre altres formes a plaer. El populatxo diu que la seva ombra es complau de visitar la cova de tant en tant, movent-se per les parets com si fóra persona humana.

També es diu que hi ha dues figueres, que jo he vist plantades o casualment nascudes a prop de la porta de la cova, que poden haver confirmat aquesta vulgaritat, doncs el seu fruit, encara que de bona aparença, és dolent i es podreix sense arribar a madurar del tot, sens dubte per trobar-se aquestes plantes en una obaga i estar del tot descuidades, no pas per obra del Diable. No obstant això, els ximples cabrers del bosc compten i creuen que cert canonge golafre va morir d’haver-les menjat; i vet-ho aquí la ridícula història forjada sobre l’abandonament d’aquesta casa-cova, que probablement no va tenir altra causa que l’esterilitat i duresa del terreny immediat, destinat abans al cultiu, del que encara hi ha indicis. Sigui el que sigui, la força de la superstició la fa mirar amb horror, i allunya d’ella pastors i ramats, per més que ofereixi algun pastura i un abric segur contra la inclemència. Notable prova del seu poder, quan no la vencen l’interès ni la necessitat!

Jovellanos, com a bon il·lustrat afrancesat, tracta amb menyspreu i superioritat moral el que la gent comú li explicà, però ens dóna valuoses pistes de la història. Les dues figueres ancianes són el primer que ens crida l’atenció. La figuera és un arbre tradicionalment plantat al costat de coves amb valor ritual, com ja vaig comentar en un dels articles de l’home llop, amb els seus fruits es diu en altres rondalles que Joana fabricava «lo mal bocí», amb que maleïa i enverinava. Com sempre us dic, si una bruixa us ofereix qualsevol cosa de menjar, beure o fumar, no l’accepteu per res del món, perquè si ella us vol algun mal ja heu begut oli.

La capacitat de transformar-se amb gat i altres animals és habitual en la gran majoria de rondalles i històries de bruixes i bruixots, d’ella ja n’he parlat i en seguiré parlant amb més detall en altres articles. I el que m’ha semblat més curiós i original de tot són les visites que hi fa la seva ombra. Aquestes rondalles ens indiquen que podríem estar davant d’un antic lloc de culte, com la Cova de les Bones Dones, al Montcabrer. D’alguna manera, el respecte que el poble tenia a la cova podria ser una resta fossilitzada d’aquest record. Avui no ho podem afirmar completament.

El poeta romàntic mallorquí Jeroni Rosselló, que tingué relació amb la Renaixença catalana amb el sobrenom de «Lo joglar de Maylorcha», de la cova de Joana afegí: «L’immens mas que s’ha construït als voltants de la misteriosa cova ha fet desaparèixer del tot l’horror a què al·ludia Jovellanos –fa unes dècades–, principalment inspirat per la solitud del lloc. A aquesta contribuïa, al seu torn, la mateixa superstició que ha anat desapareixent, si bé ha quedat encara en la memòria del poble el nom de la cova, i la rondalla sobre la bruixa Joana que la prenia per alberg». És a dir, que en arribar la «civilització» al lloc durant el segle XIX, d’alguna manera va apaivagar la por popular a la cova, tot i que quedà en la seva memòria el record de Joana.

Segons l’investigador Pere Galiana Veiret, en el seu llibre «Les coves de Bellver», la cova de Joana és situada al bosc de la Bonanova «a uns 500 metres al sud del Castell, a l’altra banda del cau del Torrent del Mal Pas, en un paratge que conserva el topònim de Sa Cova». En temps de Jovellanos era una zona salvatge, aïllada al vessant més meridional de la Serra de Tramuntana i de Portopí, amb moltes altres coves i topònims curiosos, com l’impressionant i immens complex de coves subterrànies, totes unides, que formaven part d’una vella mina del segle XIV.

Durant la Guerra Civil, aquest complex de túnels medievals va ser rehabilitat en part i utilitzat per l’exèrcit feixista. Les obres van ser realitzades per part de presoners de guerra, obligats a treballar-hi en unes condicions inhumanes. Fins al 1967 l’exèrcit franquista el seguí utilitzant, data en què retornà les coves a la ciutat de Mallorca. Aquestes coves, que contenen grafits i misterioses escultures medievals, van ser utilitzades d’ençà de la prehistòria i hi ha una llegenda antiga que diu que una de les seves galeries subterrànies les uneix amb el Palau de l’Almudaina. Malgrat la petulant supèrbia il·lustrada amb què tracta Jovellanos les rondalles i enraonies del poble, ell mateix va estar cercant intensament aquesta galeria, sense gaire èxit, que sapiguem. Perquè clar, una cosa és el que s’escriu i, una altra de ben diferent, el que realment es pensa i es viu. El castell de Bellver i els seus túnels bé és mereixen un article propi.

«Sa Cova» de Joana avui queda arraulida, encaixonada com el castell de Bellver, entre Gènova, La Bonanova, el Terreno i Teulera, en l’extrem més forà i proper a Ciutat de la Serra de Tramuntana, en el subsistema de la Serra de Na Burguesa, abans de Portopí. Avui, el que fou lloc que atemoria a la gent de la contrada, és un habitatge modern que encara porta aquest topònim, un desenvolupament del qual Jeroni Rosselló apuntà molt abans. També, com a record, ha quedat una via anomenada «Camí de la bruixa Joana».

Les bruixes ballen amb l’al·lot geperut

La rondalla des al·lot geperut

El mossèn Antoni Maria Alcover, figura cabdal del folklorisme i la llengua a les Illes Balears, ens situa a la cova una rondalla de gran càrrega simbòlica que és molt similar a una altra que es conta a Barcelona i altres llocs de la costa nord de Catalunya, la de les bruixes i el geperut. Copio tal com la deixà escrita Jordi des Racó –-pseudònim de mossèn Alcover– a «Aplec de rondaies mallorquines», per mantenir el lèxic i gramàtica pròpia de Mallorca:

Diuen que un dia un al·lotet geperut, perquè sa mare l’hi havia enviat, se n’anà per devora aquesta cova a aplegar quatre encenais p’es fogó. Per veure què era aquella cova, se n’hi entra, i m’hi troba Na Joana, una bruixa, voltada d’una partida que feien una roda i ballaven, agafades amb ses mans, saltant i botant com a cabrits. Com elles afinen aquell geperudet, s’aturen i diuen:

Oh, quin al·lotet més galanxó! Vine, ballaràs amb noltros!

I s’al·lotó, lluny de fugir o empegueirse, ja s’hi acosta i se posa a sa rotlada, mà per mà amb aquelles bruixes, i bones ballades!

Oh, que balla de bé aquesta busca! –deien totes, i vénguen bots i salts i xecalines. I duguent es compàs, cantaven:

Dilluns, dimarts, dimecres, tres;

dijous, divenres, dissabte, sis.

Dilluns, dimarts, dimecres, tres;

dijous, divenres, dissabte, sis.

I s’al·lotó que cantava com un rossinyol. Na Joana cop en sec diu:

Aturau-vos una mica. ¿No és ver que aquest al·lotet és ben plaent i mereix que li facem una gràcia?

Sí que ho és! Sí que ho és! Sí que ho és! –cridaren totes.

Idò no res –diu aquella–, li llevarem es gep.

I encara no ho va haver dit, com ja li ha pegada grapada, i ja ho crec que l’hi llevà, an es gep. S’al·lotó se n’anà tot content a ca seua amb una besada de cada bruixa i es feixet de llenya dalt es cap. No vos dic res, com sa mare el me veu sense gep i tan xerevel·lo, si li vengué de nou, i més com ell li hagué dit fil per randa tot lo que era estat. Què me’n direu? Ell ho va sebre una veinada que en tenia un també, de fill geperut, i li diu:

Vés-te’n a l’acte a sa cova de Na Joana, a veure si te lleven aqueix creixull que dus a s’esquena.

Se n’hi va, i me troba ses bruixes ballant com a perns de rifa.

Ai, quin al·lotet mès galanxó! –digueren com el varen veure–. Vaja! Vine a ballar amb noltros!…

I ja sabeu si tenc ballera? –diu ell tot d’una ben remolest.

Tant si en tens com si no en tens! –varen dir elles.

Ai sí? –diu ell.

Ai sí! –diuen elles.

I ja el m’han aplegat una per cada mà, i hala bons bots, volta qui volta en torn de Na Joana que donava es compàs, i cantaven:

Dilluns, dimarts, dimecres, tres;

dijous, divenres, dissabte, sis.

I s’al·lot passà avant dient:

I diumenge, set.

Uei! –diu Na Joana–, això no ho fan ets al·lots, de passar davant a ses persones grans! Alerta a dir més que noltros!

I tornen esser partides totes:

Dilluns, dimarts, dimecres, tres;

dijous, divenres, dissabte, sis.

I diumenge, set –torna dir s’al·lot, ben rabent.

Uei estimat! ¿No t’he dit jo que ets al·lots no passen davant a ses persones grans, i que alerta a dir més que noltros? Que et valga per vegada, si no te’n vols dur s’aumud p’es cap!

I tornen enrengar totes, balla qui balla i canta qui canta:

Dilluns, dimarts, dimecres, tres;

dijous, divenres, dissabte, sis.

I diumenge, set –digué es carabassenc d’al·lot.

Uei! –diu Na Joana tota cremada–. Qui fa tres, ase és! Ja que ets tan caparrut, en duràs un altre, de gep, un darrere i un davant, i així es viatge anirà més compartit! Què me’n direu?

Ella pega grapada an es gep que havien llevat a s’altre, i que encara era dalt s’escudeller, i el me planta an es pits d’aquell malanat, que se n’anà a ca seua fent un escàndol de plors com se veia amb sos dos geps, un darrere i un davant. Ah, idò! Així n’hi prengué per motiu d’esser malcreient i poc remirat amb so rallar. Per això, alerta a conversar mai de més!

Dels valors simbòlics i màgics d’aquesta rondalla podem destacar, entre molts elements, el ball rodó; la gematría –el valor màgic i simbòlic numèric– del sis i el set; de les repeticions de certes frases que remeten a la tradició oral, a la màgia i a la mnemotècnica; sobretot de la importància interna de la comparació entre el que fa un geperut i un altre –respectar, no interrompre, ballar el ball de les bruixes; l’altre tot al contrari–; però com avui estem parlant de Joana, el que destacarem és que aquí ella ocupa el lloc de la líder de la junta, que en altres versions és una bruixa anònima.

Com era cregut des de temps antics les juntes de bruixes tenien, segons la veu popular –el que realment era seria una altra cosa–, una jerarquia similar a la de les abelles, símbol que els hi era familiar d’ençà del temps de Cíbele, Ceres i altres deesses relacionades amb aquest insecte, tal com ens indica l’historiador italià Carlo Ginzburg. En aquesta rondalla la figura de Joana i la seva cova, el més probable, és que apareguin per assimilació, atribuint a una de les bruixes mallorquines més famoses el paper de «l’abella reina» i, per tant, la líder amb trets propis.

El fet que aquesta rondalla també la puguem trobar a altres llocs de Catalunya i, amb variants, al País Valencià, ens parla del seu arrelament i de la importància del que està explicant entre línies. En un altre article, quan torni a parlar d’aquesta rondalla del geperut i les bruixes, ja us parlaré dels valors i les relacions dels altres trets.

Interior dels immensos túnels subterranis sota el castell de Bellver

Joana en l’imaginari col·lectiu mallorquí

Com ens diu Joan Mas i Vives a «El teatre romàntic a Mallorca», l’autor romàntic mallorquí del segle XIX, Miquel Bibiloni, va escriure en castellà una obra de teatre anomenada «El castell de Bellver o la cort de Jaume II», on el famós savi Ramon Llull s’enamora d’una dona casada, Elionor. La millor amiga d’en Llull ja podeu endevinar qui és, cap altra que la bruixa Joana, que viu a la falda del Puig de Bellver, en la cova ja citada, i que li pronostica el seu futur de glòria científica, alhora que l’ajuda amb els seus desgraciats amors que, seguint la tradició romàntica que ja coneixeu, no acaben gaire bé. Aquest pastitx romàntic és molt propi d’un personatge tan pintoresc de l’època com Bibiloni, la vida del qual és molt més interessant que la seva obra: Tenor, cantant de sarsueles, viatger, romàntic empedreït, poeta, director de diari i editor, entre moltes altres tasques d’una vida frenètica. Però el que ens interessa aquí és que, en aquella època, la memòria de Joana encara seguia viva en el col·lectiu, convertida en la figura arquetípica de «la bruixa».

Mossèn Alcover ens torna a parlar de Joana en una breu rondalla, que té una estructura més propera a l’anècdota moral, aquest cop a Ciutat i relacionada amb «lo mal bocí»:

Na Joana de Peguera era una bruixa que se feia ses sopes devers la Bona Nova per sa banda d’es castell de Bellver. Un soldat ciutadà, nadiu d’es barri de Sa Gerreria, la festejava.

Un any es dia de la Trinitat, que era sa festa de carrer de Sa Gerreria, hi havia ençà i enllà festers encesos i molt de trui i bogiot per tot es barri, Na Joana de Peguera dóna una poma an es seu festejador. Aquest la s’amaga, deixa Na Joana amb s’excusa de que tenia feines. Com fonc enfora d’ella, s’arramba a un fester, ben carregat d’estelles, casi totes ablamades. I què fa ell? Tira aquella poma dins aquell fester; i encara no la hi hagué tirada, com aquella poma comença a fer trons i més trons, i al punt estella per aquí i estella per allà, i brasa per un vent i caliu per s’altre vent.

-Què dimoni té aqueix fester? -demanava tothom, esglaiat de que fes tot allò.

Es soldadet, com va veure es joc tan mal parat, per no esser-hi de més, ho dóna a ses cames; i pus mai volgué sebre res de Na Joana de Peguera.

Aquesta rondalla té com a centre de l’acció la poma enverinada. Poma que remet a les metzines i preparats que, segons tradició, realitzaven bruixes i bruixots. Podríem pensar que és una rondalla que, simplement, té com a valor principal la moralitat: Aneu amb compte amb el mal bocí, amb les metzines de les bruixes i bruixots. Però, més enllà d’això, té certs elements d’interès: La relació d’aquesta suposada «poma» amb l’element del foc; la relació de la bruixa amb elements festius.

És probable que, com amb la rondalla del geperut, Joana de nou aparegui aquí per assimilació. No és l’única rondalla recollida per mossèn Alcover en què apareix, també hi ha notícia que és protagonista en altres històries de la zona de Calvià i de coves al voltant del Galatzó. El Galatzó, bressol del Comte Mal –el Comte Arnau mallorquí, de qui parlaré aviat–, és una de les muntanyes més importants de l’illa a un nivell simbòlic i màgic. Que Joana se la relacioni amb el mal bocí té cert sentit, si recordem les figueres amb les quals la veu popular deia que preparava verins, en aquest cas intentant emmetzinar a un soldat de qui està enamorada, no sabem per quin motiu, si per mal o per captivar-lo definitivament. M’inclino més per aquesta segona opció, tenint en compte l’element del foc.

Un altre relat que ha esdevingut popular i que recull la figura de Joana és el del «Mal Castlà». Tot i que avui es creu que és una «llegenda antiga», el cert és que investigant en arxius he trobat que va ser publicada el setembre de 1888 al «Setmanari Catòlic» de Palma de Mallorca, on també escrivia habitualment mossèn Alcover. És aquesta una de les llegendes pròpies del castell de Bellver, amb aquell ambient i formes encarcarades del romanticisme gòtic vuitcentista, en l’estil desusat i kitsch d’un Bécquer, que tant agrada al sentiment popular. Escrita –o recollida– per Gabriel López en castellà, l’he traduït al català sense canviar ni una coma i us l’he deixat al final de l’article, per si la voleu llegir. Aquesta llegenda, típicament romàntica i gòtica, dóna carta de naixement a dues llegendes: La de Joana i la del fantasma del castell de Bellver.

El salvatge i psicopàtic alcaid no deixa de ser la figura arquetípica del clàssic malvat gòtic establert per Horace Walpole i Ann Radcliffe, i que avui trobem en obres com Joc de Trons amb el príncep Jeoffrey o en Ramsay Bolton, però com sol passar amb aquestes obres gòtiques i romàntiques, entremig d’arabescos orientalitzants i decadents, un llenguatge florit i antiquat, en aquest relat trobem expressions d’incest, maltractament, abús, sadomasoquisme, metàfores de masturbació, pedofília, satanisme, orgies, sacrifici humà i tota una cort d’excessos i trets sinistres que, si pensem per un breu moment que va ser publicada per un capellà, en un fulletó palmesà anomenat «Setmanari Catòlic», dirigit a eclesiàstics i al públic fidel de les misses de diumenge, on es venia, encara fa de l’assumpte una qüestió més sinistra, fent de tot plegat una curiositat hiperbòlica i que deixo aquí pel seu valor històric que, avui dia, resulta força violent malgrat el seu llenguatge pompós. Recorda a una mena de «fanfiction» actual, amb tots els trets desfermats propis d’aquests relats amateur.

El 1956 l’escriptor gallec Camilo José Cela, que va viure a l’antic carrer del Bosc, número 1, proper a Sa Cova de Na Joana, a «Papers de Son Armadans» ens parla d’una altra versió d’aquesta mateixa llegenda: «Des de la seva terrassa, el director de la revista que neix pot veure, alçat sobre el seu bosc de pins, la silueta airosa i ben mesurada del mansoi castell de Bellver, el guerrer que mai va guerrejar, en els seus murs pinta els seus més clars fronts el sol del matí. Els pins de Bellver, verds, albiverds, verdinegres i blaus ignoren –beneïts siguin els pins de Bellver– l’acre olor de la pólvora, encara que coneguin –Aturat, Satanàs!– l’amarg i ensofrat aroma que envoltà al Mal Castlà i la seva consellera àulica, Na Joana, sa Bruixa, demoníacs i malèvols esperits als quals va espantar l’espasa virtuosa del Cavaller de les Tres Creus Negres, rendit paladí. Quina bella llegenda!» Com en l’obra de teatre de Bibiloni, aquí Joana és la consellera del malvat alcaid, no la seva enemiga, el que ens indica que hi havia diverses versions d’aquesta llegenda.

S’hauria d’investigar qui era Gabriel López o si era un pseudònim. També s’hauria de trobar si aquesta llegenda existia prèviament i López la va reescriure seguint els cànons del decadentisme i el gènere gòtic, o bé si és original de la seva imaginació. El fet que hi hagi diverses versions de la llegenda em fa pensar que, efectivament, existia una versió anterior a López, però pel seu mateix caràcter i estructura no crec que fos més antiga que l’època moderna –segles XVI-XVII–. El que ens interessa és que la llegenda ens dóna un sentit molt aproximat del valor de Joana en el sentiment popular, i ens dóna indicis clars de la seva pervivència com a figura relacionada amb el Mestre, el mateix castell de Bellver i les coves que el rodegen. Més enllà d’això, la gènesi de la llegenda del Mal castlà s’hauria d’estudiar amb més detall.

Cap medieval, esculpit a la roca, als túnels de Bellver

Qui era Joana de Peguera?

L’estudiós Pere Galiana Veiret, de qui ja he parlat, diu en el seu estudi sobre el castell de Bellver que Joana, probablement, va existir realment. He estat investigant aquesta hipòtesi amb els materials que tinc a mà, explorant diverses possibilitats. I això és el que he trobat. El primer que destaca és el seu apel·latiu de lloc «de Peguera». Peguera és un nom de lloc proper a Calvià. El radi de les diferents llegendes i els llocs relacionats amb Joana van de Calvià a Bellver, així que en això coincidia. Podria ser que «de Peguera» fes referència al fet que Joana venia d’aquella zona de costa de Calvià? Difícilment. Tot i que era un lloc molt antic, documentat ja al segle XIV, quan el rei Pere IV hi desembarcà el 1343 per reconquerir l’illa, estava deshabitat, no començant-se a edificar fins a finals del segle XIX i inicis del XX, casualment quan mossèn Alcover recollia les rondalles mallorquines amb el seu pseudònim de Jordi des Racó.

Lògicament, el fet que fos un paratge deshabitat, no impedia que Joana vingués d’alguna cova de l’entorn de Calvià. El seu nom, Peguera, fa referència als forns de brea per als vaixells que hi havia, allà s’hi feia aquest producte amb la resina dels pins. Malgrat tot, difícilment un lloc on a dures penes hi havia algú i anomenat per la industria de la brea, podia ser un lloc d’origen d’una bruixa. Podria ser, senzillament, que «de Peguera» fos un apel·latiu inventat pel mateix Alcover, així com va assimilar Joana a diverses rondalles relacionades amb la bruixeria? Podria ser. Però això no m’acabava de convèncer. Així que he anat més enllà i he trobat coses força sorprenents. Recordava vagament que Peguera era un nom nobiliari català, de la petita noblesa. Així que he estat cercant en llibres relacionats amb la petita noblesa catalana i… bingo! Vaig trobar una Joana de Peguera de la noblesa catalana i, per dates, tot coincidia, però no avanço res.

Els Peguera són una família de cavallers de llinatge molt antic, que es remunta a la Catalunya Vella, al voltant de Berga i el Pirineu. Amb el temps va haver-hi diverses branques de la mateixa: Els senyors d’Olost, els senyors de Foix i Torrelles, els senyors de Castelladrall i d’altres. Aquest llinatge va donar una «Joana de Peguera i Vilalta», filla de Guillem de Peguera i Cervelló i Beatriu de Vilalta. Joana va viure a finals del segle XIV i inicis del XV i es casà amb Joan Despuig. La seva germana, Violant, es casà amb Pere IV Cadell, senyor d’Espira de Conflent, a la Catalunya Nord. En aquell temps, la Catalunya del Nord formava part del Regne de Mallorca.

El marit de Joana, Joan Despuig, formava part d’un llinatge també nordcatalà, rossellonès, molt relacionat amb la conquesta de Menorca i Mallorca, i la governació d’aquesta última. De fet, un Despuig, de nom Berenguer, va ser l’educador del rei mallorquí Jaume III. Tenim que els Despuig i, per tant, Joana de Peguera, estaven molt relacionats amb Mallorca. Per si això no fos poc i, ho deixo com a curiositat, Joana solament tingué una filla –com diu la llegenda del Mal castlà–, Joana Despuig, anomenada com ella mateixa i casada amb Jaume Foix. No és forassenyat pensar que, o bé van viure a Mallorca o bé ho van fer per temporades.

Solament he trobat una segona Joana de Peguera, Joana de Peguera Latoner, que va viure a principis-mitjans del segle XVI, relacionada amb la petita noblesa manresana, casada amb Lluís de Peguera, fill del veguer i batlle de Manresa, Bernat. No sembla que aquesta Joana, però, tingui res a veure amb la bruixa Joana de Mallorca. Però i la primera Joana de Peguera i Vilalta? No he trobat més informació. Però, com heu vist, he pogut trobar una Joana de Peguera, relacionada amb Mallorca, que va viure en unes dates que concorden perfectament amb l’origen de la llegenda i amb el seu caràcter de bruixa. Seria necessària una investigació més detallada, en els arxius històrics. Mentrestant, això és el que tenim.

No estic dient, en cap cas, que aquesta Joana sigui la nostra Joana de Peguera, la bruixa de la cova de Bellver. També és probable que el seu nom, Joana, faci referència a un esperit, no a una persona real, doncs molts cops Joana o Joan eren noms habituals de bruixes i bruixots llegendaris, relacionades també amb les Janes o Xanes, els esperits de l’Altre Costat. En tot cas, existeix una Joana de Peguera, a Mallorca i a l’edat mitjana.

Vosaltres què en penseu?

Sa Cova, avui

El mal bocí

A Mallorca hi ha una rica tradició de bruixes, com a la resta dels Països Catalans, pobles i zones tradicionalment relacionats amb bruixes i bruixots de l’illa i dels que ja aniré parlant són Alaró, Esporles i Sineu. Miquel Amorós i Montserrat ens diu que a Esporles encara és recorda «una bruixa que va matar tota una família donant-los per menjar figues amb “mal bocí”, i es que les figues, fruita d’un arbre maleït, era un dels vehicles privilegiats per aquests sortilegis. El mateix feia la famosa bruixa “na Joana de Peguera” que vivia a les coves de Bellver. En els documents militars de principi de segle encara es xerra de “la cova de na Joana” que tenia a l’entrada una figuera per poder realitzar amb ella les pràctiques “mal bocí”».

La memòria de Na Joana, fos una persona real o no, ha transcendit en l’imaginari col·lectiu de l’illa, convertint-se no en una persona històrica, ni en una figura llegendària, sinó en un estat de l’esperit, en la cruïlla de les dues coses, més enllà d’aquest món i l’Altre Costat.

I és que no és això, realment, una bruixa?


LA BRUIXA JOANA

Per Gabriel López, traduïda per Arnau Folch

Va haver-hi un temps en que el Castell de Bellver va ser governat per un malvat alcaid –el nom del qual silencià la tradició–. Home dur, ferotge, luxuriós i per tots considerat abominable. El populatxo el temia i amb raó. Ningú, ningú escapava a la seva venjança, que era terrible, a la seva avarícia, que era cega, o a la seva luxúria del tot desenfrenada. Quan trobava algun camperol dins del territori de la seva jurisdicció, aquest no trigava en veure’s plorant pel seu atreviment dins d’algun llòbrec calabós del Castell; què veia creuar a algun caçador per la verda fronda dels turons?, ah!, aleshores al dia següent podia trobar-se balancejant d’un arbre, el cos de l’infeliç que, atret pels seus gossos, havia trepitjat la malaurada terra de Bellver; fixaven-s’hi, en fi, els seus vius i pampalluguejants ulls en la bellesa d’una desgraciada donzella que al seu pas trobava, en alguna sortida de caça, per aquells encontorns: doncs podeu estar completament segurs que aquella bonica jove anava a parar a les riques i perfumades estances del Castell, que per ella eren com una cruel presó.

Endemés no acabava tot aquí: el poble ho afirmava i els fets ho desmentien. Què era això?

Gairebé totes les nits es veia a l’alcaid sobre la torre de l’Homenatge, unes vegades vagarejant tot sol, taciturn, la seva mirada retorçada sempre fixa en els astres del blavós firmament, com si en aquells punts brillants i refulgents llegís el futur, tan clar i evident com ocult i misteriós per la resta dels mortals; altres vegades, en una d’aquelles negres i espantoses nits, en les quals no s’escolta res més que el sord brunzit que produeixen entre si les fulles dels arbres en ser acaronades pel suau ambient, i el compassat cant del solitari mussol o el ronc brunzit de la funesta òliba; ni es veia cap altre objecte que alguna dèbil i gairebé imperceptible llum que sorgia de les cases disseminades per la comarca o d’algun buc que passa saludant de lluny la terra, que solament suposa per timoner els seus ja coneguts fars. Brillaven entre les ombres unes llums fosforescents i misterioses que, ara corrent, ara creuant-se, ja amagant-se, ja tornant a aparèixer, obeirien sens dubta a una oculta i potent força, i es deixaven escoltar en el mig d’aquell silenci sepulcral ferotges i espantosos rugits que semblaven sorgir del més profund dels Inferns.

En una paraula: El Governador de Bellver es dedicava en soledat a l’innocu i reprovat art de la màgia, la més banal, inservible i perillosa de totes les arts. No era doncs estrany que els senzills camperols li negassin l’usual salutació, i el mateix senyor rei l’entrada al seu palau de l’Almudaina. Per arribar a la meta dels seus malvats desitjos i donar via lliure al seu ominós llibertinatge, en que el seu cor cremava, abandonà a la seva infeliç esposa amb una angelical nena d’uns quatre anys, fruit legitim d’aquell desventurat enllaç, digne de millor sort.

La seva consort, malgrat tot, seguia estimant-lo i beneint-lo. En el noble cor de la seva dona encara regnava en unió amb aquella innocent nena, el dèbil somriure de la qual suavitzava els seus dolors i patiments, aquell home que amb inqualificable crueltat l’havia fet fora del seu costat. Plorava i a poc a poc es consumia, com el ciri a poc a poc desfet per la brillant flama, acontentant-se en seguir propera al seu marit; sense atrevir-se, però, a presentar-s’hi, perquè temia que, impulsat per la còlera o amb un foll brogit de cega i terrible venjança li traspassés el pit amb la seva brutal i covarda espasa, i aleshores, quin seria el final de la seva benvolguda filla?

Quan va saber que el seu marit havia passat a governar el castell de Bellver, va abandonar la seva estimada llar, que tenia al continent i en companyia de la seva filla, donzella de rara i peregrina bellesa, va creuar el mar i va fixar la seva nova casa als voltats del castell, sense deixar-se veure, però, pel seu atrevit i miserable alcaid. La mare sense esperança esperava que aquell cruel pare recordaria, en un moment de claredat, el somriure de la seva filla, però passava un i un altre dia i les muralles immenses que els separaven es convertien en una esquerda més negra i més profunda.

Mentrestant aquella jove, òrfena, podem dir, de pare, creixia en edat i bellesa. Els seus ulls negres estaven rodejats de llargues i sedoses pestanyes, i en ells es veia brillar un punt en mig de la seva pupil·la, com brilla una estrella en nit plena de tenebres. Els seus llavis, fins i vermells, semblaven dos branquillons de coral que la transparent i espumosa sirena va tallar de les entranyes de l’Oceà. Les seves galtes, blanques però enrojolides, recordaven els delicats colors amb que Maig es vesteix.

Un dia, enmig de les veus dels patges, els sons de els trompes i els lladrucs dels gossos, tornava l’altiu alcaid d’una partida de la cacera, quan de sobte frena el superb cavall i, dirigint-se a la resta de cavallers que l’acompanyaven, exclama:

– Formosa jove!

– Jove encantadora –diuen els seus companys, després d’haver-se fixat en el lloc que el dit de l’alcaid senyalava, contemplant una donzella d’uns deu o vuit anys d’edat, bella com una Venus, majestuosa com una reina, pura com un àngel.

Va arribar la comitiva al Castell i taciturn i amb el cap cot el governador va entregar els arreus del seu cavall a un patge i s’anà a tancar al seu gabinet. D’ençà que contemplà aquella bellesa, el seu cor gaudia en desitjos impurs i la seva imaginació cercava medis perquè el més aviat possible aquella jove fos la reina de la fortalesa. En efecte: Al dia següent es va veure una dona, amb un vestit i una parla que indicaven que era estrangera, amb ulls plens de llàgrimes, rostre pàl·lid i cor palpitant, córrer per aquells encontorns i preguntar de casa en casa per la seva filla estimada, tot en va.

Van passar els dies i la bona mare havia recorregut ja tots aquells boscos. Un dia en que, com sempre, estava pensant en la seva idolatrada filla, va veure entrar a la seva casa una anciana que li parlà d’aquesta manera:

– Bona mare, compadeixo el vostre dolor, sé que en efecte deu ser molt gran. Jo sé…

– On és la meva filla! –la tallà.

– Sí. El poble, d’un bell principi, acusà al governador de Bellver, com únic raptor de la vostra filla.

– El seu pa… –i un crit fort, esgarrifós, va ofegar a la gola de la mara, abandonada a aquelles paraules que anaven a descobrir la seva desgràcia i desventura.

– Tranquil·litzeu-vos, senyora; i escolteu-me un moment –i, baixant una mica la seva veu tremolosa, afegí:– Per l’experiència que tinc, i la ciència que posseeixo, he pogut esbrinar que la vostra filla ha sigut raptada per una força d’irresistible encantament. Màgia negra.

– Continueu. I què? –va dir la mare, altiva, com si endevinés què li anava a proposar.

– Escolteu-me bé. Per recuperar la vostra filla us ofereixo la meva poderosa ciència màgica.

– Mai! Mai! – cridà l’esposa de l’alcaid, aixecant-se d’un salt.

– Així sigui – va dir la bruixa, sense immutar-se–. Penseu-ho millor, senyora. D’aquí a tres dies tornaré, i espero que em rebeu amb els braços oberts.

Van sortir al carrer les dues alhora. La vella va encaminar-se a poc a poc a la seva llar; la jove es dirigí, a la velocitat del llampec, al castell de Bellver. Però no va passar el pont llevadís, perquè la ronca i forta veu del sentinella la va deixar clavada amb un peu en el pont i l’altre fora d’ell. Plorà, cridà, va suplicar; tot en va. Semblava que aquell home no tenia cor i, en cas de tindre’l, era de pedra. Pujà per tercera vegada, i regressà més desesperada encara.

La vella no va faltar al dia assenyalat, va insistir en el seu oferiment i, en un moment en que aquella mare va recordar la desgracia de la seva filla i el caràcter brutal del seu marit, va consentir en aprendre l’art prohibit i maleït de la màgia. Poc després la nova bruixa, per arribar millor al seu objectiu, es traslladà a una cova que hi havia molt a prop de la llar del castlà. Més tard, la troballa del cadàver d’un nen amb diversos signes simbòlics al costat, les llums misterioses i fantàstiques que en mig de la foscor de la nit brillaven i els incendis d’algunes cases, feien exclamar al poble:

– Els dos bruixots s’han declarat ja la guerra, i la desgràcia cau damunt aquesta comarca. Per qui dels dos es decantarà la victòria? Qui dels dos es quedarà amb la donzella? El mal Castlà de Bellver o Joana, la bruixa de la tenebrosa cova?

Les prediccions dels més vells anaven acomplint-se. Els rumors del poble tenien lloc arreu. Els assassinats es multiplicaven; es repetien els incendis; els nens eren, malgrat els vius laments de les mares, robats dels seus bressols. Arreu s’escampava el pànic, la por feia el seu niu a tots els cors, la desgràcia, envaïa la comarca. Què fer? Aquella trista i lamentable situació no donava senyals de canviar el més mínim, doncs si bé la bruixa de la cova feia esforços titànics amb la seva ciència màgica i demoníaca, això augmentava la fúria de l’alcaid de Bellver i la seva màgia.

En aquest estat continuaven les coses, quan un dia es presentà a les immediacions del Castell, cridat pel terrible conjur de Joana, un cavaller en superba muntura qui, armat de totes les armes i llança en mà, preguntava a aquells camperols:

– Sabríeu dir-me, bona gent, on viu Joana, la bruixa?

– Jesús –exclamaven tots, en escoltar aquell nom maleït, i esfereïts fugien del personatge que, als seus ulls, es presentava amb tant terribles antecedents.

– Digueu-me, per Satanàs! –cridava l’enfurismat genet– On es la llar de la bruixa?

Ningú, però, li responia. Més pel temor del nom de Joana, la bruixa, corrien a tancar-se dins de les seves cases, per escapar de la viva i brillant mirada del cavaller que, en tant critiques circumstàncies, venia a augmentar les seves desgràcies. Arnau, però, jove llest i valerós, agafa d’un salt la brida del impacient cavall i es va preparar a conduir-lo a la tenebrosa llar de Joana, la bruixa.

– Voleu que us serveixi de guia? – va dir Arnau al genet.

– Endavant –va respondre aquest–. I que l’Infern et guii i t’il·lumini.

Van partir, però el temorós nano no va tornar al poble. La seva sang era necessària i ràpidament fou sacrificat i rebut pel senyor de l’Infern. Què passava, mentrestant, a la fortalesa de Bellver?

En una rica i perfumada estança, les parets de la qual estaven cobertes de tapissos orientals dels quals penjaven grans i daurats miralls de terses i brillants llunes, es podia contemplar, llençada sobre elegant i artística cadira, la bella donzella, el rostre de la qual, massa pàl·lid, denotava les petjades del dolor que s’anaven imprimint en el seu noble cor; però que, com els seus cabells, negres i sedosos, que en mil graciosos anells descendien per les seves espatlles fins arribar a la seva flexible i ben contornejada cintura, i amb elegant i blanc vestit sense adorn algun, però de llarga i original cua, encara semblava més bella, si això és possible, que el dia del seu fatal encontre.

Amb el colze recolzat sobre el braç de la ben treballada cadira i ocult el seu pur cap sobre els plecs del finíssim mocador que oprimia amb la mà, mentre amb l’altre desfeia inconscientment una rosa de vius colors i suau olor, imatge fidel de la seva virginal puresa. Així deixava la jove córrer la seva fantasia que, qual lleugera papallona buscant la flor més dolça del nèctar, es llençava entre els purs braços de la desconsolada mare, al seu cor ferit tornava la calma amb un petó que la donzella en tan agradable èxtasi imprimia sense advertir en les últimes fulles de la rosa, que martiritzaven els seus dits. Quan de sobte la desperta de tant deliciós somni el soroll que produeix la clau al donar la volta; obrint-se la porta es presenta el castlà, en els seus llavis un somriure pervers.

– Per Déu! Cavaller, no us apropeu –exclamava la jove, posant-se de peu mentre deixava caure pel terra la rosa, mig desfullada, i amb mà tremolosa premia el mocador, mullat en llàgrimes, contra el seu pur i voluptuós pit.

– Què tems? –diu el governador, asserenant-se una mica, com si temés rebre un despietat rebuig, com en les anteriors entrevistes.

– Què temo! Potser ho ignoreu? Per ventura no m’heu comunicat els perversos desitjos que albergueu en el vostre corrupte cor?

– Prou de paraules –l’interromp el castlà – Creus que vinc al teu costat perquè em llencis en cara la meva conducta?

– La vostra conducta… sapigueu-ho: La vostra conducta és solament pròpia de miserables… com vós!

– Per l’Infern! – cridà l’alcaid desesperat, donant un pas cap a la jove.

– Retireu-vos – va dir ella, assenyalant amb el dit la porta que el castlà havia tancat.

– No t’hi esforcis, estimada, la meva visita no ha acabat encara, senyora meva – va respondre ell, inclinant el cap amb cert aire ple d’ironia.

– Acabeu –va dir la jove, mentre el governador es deixava caure sobre un elegant sofà.

Dirigint-se després a la formosa bellesa, li parlà d’aquesta manera:

– Res, amor meu, vols demanar-me?

– Al cavaller, sí. Al miserable, no.

– Per Déu! –va rugir l’alcaid, al veure’s menyspreat d’aquella manera per la jove, que tenia en el seu poder– Ara sabràs qui sóc.

No s’escoltaren més paraules, solament els precipitats i forts passos de l’alcaid, que s’abraonà sobre la dèbil donzella, el soroll de dues persones que lluiten i un crit d’impotència, mostra infal·lible de qui ha esgotat totes les seves forces. La jove, que pocs moments abans es mostrava tant forta i altiva davant del seu carceller, acabava de caure presa, caient en un profund desmai, del qual solament havia de despertar per veure un moment la seva cruel deshonra i desventura i, després, llençar-se en mans de la esgarrapadora mort. Infeliç donzella! Havia oblidat, davant el cruel voltor, que la coloma no pot ni encara ha d’intentar una dèbil queixa.

Havia arribat la nit; però una d’aquelles en que la foscor regna arreu i es poden tocar, com si fossin vives, les tenebres. El governador, si més no, havia pujat com era el seu costum a la torre d’Homenatge, però en una de les més grans i untuoses estances del castell es veien brillar nombrosos canelobres que en les cornucòpies originals és multiplicaven per obra meravellosa de màgia, i en la foscúria s’escoltaven solament horripilants blasfèmies, repetides per l’eco.

– Hola! – va cridar el castlà, donant un fort cop amb les palmes de les mans.

Es presentà un elegant patge i, fent respectuosa inclinació amb el seu flexible cos, es quedà clavat al llindar del castell com estàtua de marbre.

– Vagin dos ballesters a buscar la formosa estrangera.

Amb bojos crits i repetits aplaudiments dels companys d’orgia, van ser rebudes les paraules de l’alcaid. Poc temps després entraven a l’estança, portant en braços la suau càrrega, la bella jove, que no havia despertat encara de la letargia en què caigué pel matí. Aleshores un dels comensals agafà una cristal·lina copa, mig daurada per l’espirituós licor, obligant a la jove a xarrupar. Aquesta va fer un fort i esfereïdor crit, va obrir els seus formosos ulls, va mirar arreu i va cridar:

– Mare! Mare meva!

Una cruel riallada va ser l’única resposta a la natural exclamació.

– On sóc? –va preguntar passats alguns moments.

– Entre amics – va respondre l’atrevit alcaid, qui, aixecant-se amb ulls brillants, va anar a fer-la seva amb lascius braços enmig dels seus homes, però ella, després de fer vans esforços per desfer-se d’aquelles cadenes de ferro i comprenent la seva dèbil resistència, va cridar amb totes les seves forces:– Mare meva, per què m’abandones?

– Mai! – va respondre forta i potent una cavernosa veu de l’Inframón.

Va obrir-se poc a poc la porta i d’ella va sorgir el Cavaller que pocs dies abans s’havia presentat a la bruixa de la cova. Darrere d’ell venia altiva i orgullosa Joana, la mare de la donzella captiva que, amb vermella i fosforescent llum en una mà, semblava sorgir del més profund dels abismes.

– Pare desnaturalitzat, pare brutal – va increpar el Cavaller a l’alcaid amb la veu de la mateixa Joana que, ignorant si somiava o estava pres d’una visió fantàstica, contemplava aquells dos éssers, que en tan crítics moments volien prendre-li de les mans la jove que als seus peus es trobava mig desmaiada–. Vinc –afegí el Cavaller–, vinc a demanar-te comptes per la teva infàmia i brutalitat. Treu el teu covard acer i creua’l amb el meu, doncs el meu amor sempre pur ha de castigar el teu, embrutat en el fang de la més desvergonyida luxúria.

Va dir i, amb la rabia del ferotge i terrible lleó, el Cavaller creat per Joana –potser ella mateixa– es llençà damunt de l’alcaid, qui l’esperava amb la seva salvatge espasa ja despullada. Però no va servir pas de res, perquè el diabòlic Cavaller va travessar el covard cor de l’alcaid amb furiosa còlera infernal. Aleshores van brillar els acers dels comensals, més espantats pels estrepitosos crits de la bruixa i, estant l’estància solament il·luminada per aquella misteriosa llum vermella que sostenia a la mà, uns van procurar escapar i els altres van caure sota la màgica espasa del Cavaller.

Solament aleshores, els dos bruixots, es van apropar a la filla de Joana; però els seus llavis pàl·lids, la blancor mortal del seu rostre i més que tot el seu cor, que no feia gairebé ni el més petit dels batecs, els van indicar clarament que aquella donzella havia traspassat la negra i profunda esquerda que separa la Vida de la Mort. Els laments de la mare eren cruels i esbotzats; la còlera del seu company infernal es veia retratada en els seus brillants ulls. La llum de la bruixa s’apagà. Enmig d’aquelles tenebres, que podien tallar-se, va brillar per darrer cop el zig-zag del llampec i després va retrunyir un espantós tro, que va fer commoure’s tota la fortalesa de Bellver.

Acabava d’entregar per sempre la seva ànima a Satanàs, Joana, la bruixa de la tenebrosa cova.