Les baronies de Pinós i Mataplana: Vida quotidiana, màgia i dimonis

Interior de Sant Llorenç de Bagà
Interior de Sant Llorenç de Bagà

Hi ha llibres que, malgrat ser assajos ben tècnics, estan fets per submergir al lector en allò que ens pinten. L’estudi canònic de mossèn Serra i Vilaró sobre les baronies de Pinós i Mataplana, al Pirineu central, encara no superat, és un d’aquests casos. És aquesta zona el niu on nasqueren llegendes cabdals de la mitologia catalana com la del Comte Arnau o El rapte de les cent donzelles.

Malauradament fa dècades que no s’ha reeditat i avui dia és molt difícil d’adquirir, si no és a preus alts o a través de biblioteques públiques. Avui parlaré del tercer volum d’aquest recull de documents, interpretats i narrats per Serra i Vilaró, mossèn i estudiós d’inicis i mitjans del segle XX que dedicà la seva feina, sota la dictadura, a publicar en català i salvaguardar vells manuscrits a punt de perdre’s. Més enllà de les nissagues nobiliàries i les estructures de poder, que ocupen els primers volums, és dedicat a la vida quotidiana, a fets que han sobreviscut el pas del temps, i ens parla d’una època molt i molt llunyana, però molt més propera del que ens pensem: Els seus dimonis eren els mateixos que els nostres i els seus amors, la seva felicitat i les seves pors.

Sant Llorenç prop Bagà
Sant Llorenç prop Bagà

Segons la investigació als arxius de Bagà que va realitzar Joan Serra i Vilaró el 1950, recull aquells documents relacionats amb la vida eclesiàstica, les esglésies i els monestirs d’aquests feus, així com documents al voltant de la seva vida espiritual, supersticions i també les persecucions a bruixes, càtars i endevins. Com els altres dos volums és, encara avui dia, una obra de referència imprescindible per a qui vulgui conèixer la vida en aquelles baronies de muntanya durant l’Edat Mitjana, també amb alguns documents que arriben fins al segle XIX. L’estudi de Serra i Vilaró no és un llibre pensat per al lector mitjà, si no per a l’estudiós que vulgui tenir els documents de primera font i, sigui per la raó que sigui, no pugui accedir a ells a través dels arxius baganencs. Aquí, com en els altres dos volums, trobem transcripcions en llatí medieval i en català antic no traduïdes, ja que l’investigador comprèn que el lector que s’apropi a ell sabrà llegir-los. Si més no, aquest volum en concret, conté diversos elements que, per a qui vulgui endinsar-se de ple en la vida i costums d’aquella època, poden resultar molt interessants i, en una paraula, immersius.

La primera part té a veure amb la construcció al segle XIV de l’església de Sant Esteve de Bagà –el Temple Nou– per substituir l’antiga església romànica –el Temple Vell– d’una manera detalladíssima al llarg de les dècades, talment com si assistíssim a la seva construcció en directe, des del que cobraven els manobres fins a escenes dramàtiques, talment extretes d’una novel·la històrica moderna, com quan tota la vila de Bagà col·laborà a portar els carreus i les pedres del Temple Vell fins al Temple Nou, les visites dels joglars, les festivitats, els deutes i juguesques dels baganencs i les baralles resultants. La prosa asèptica, erudita i rigorosa de Serra i Vilaró es limita, com en tota aquesta investigació, a mostrar els fets i els documents sense literatura, talment com els recollí. Després es fa referència a les seves capelles, al seu cementiri i a successos que envoltaren aquests llocs, així com a situacions que succeïren després com el seu incendi i restauració, així com la seva obra de culte, els objectes litúrgics, el seu retaule, inventaris diversos i altres objectes del seu interior, que completen d’una manera rigorosa la imatge d’una important església muntanyesa, el cor del feu a l’època medieval. No sense oblidar les persones que l’habitaren, des dels rectors fins a la comunitat i les situacions que aquests visqueren, completant un tapís d’una vivesa extraordinària. Finalment dóna espai a les altres capelles de dintre de la vila, com la de Santa Maria del Castell de Bagà o la Capella del Roser.

Les altres dues parts principals tenen a veure amb el monestir de Sant Llorenç de Bagà –o «prop Bagà»– i l’església de Santa Maria de la Pobla de Lillet, de la qual ens descriu, a través dels documents, la vida dels clergues que l’habitaren. De Sant Llorenç ens fa una glossa de tots els abats dels quals es té notícia, des de la seva fundació al segle IX per part dels francs germànics que conqueriren i fundaren Catalunya, on el seu primer abat va ser un tal Sinolf, probablement d’origen pagà, fins a la seva institució com a priorat al segle XVII i la seva posterior transformació en parròquia al segle XIX, fins al darrer rector que inventaria Serra i Vilaró, Jeroni Roca, assassinat el 1936 durant la Guerra Civil. Una història de més de 1000 anys on l’investigador recull tots els documents anteriors al segle XIII i nombrosos de posteriors, amb un afany de resguardar-los i divulgar-los en un context històric, els anys 50, on encara no existia Internet o la digitalització de documents. Les dues últimes parts son aquelles dedicades a inventariar nombroses esglésies i centres eclesiàstics de les dues baronies o que tingueren relació amb aquestes i apareixen en els seus documents, pensant amb qui vulgui accedir a la seva història.

Castell de Mataplana
Restes del castell de Mataplana, on neix la llegenda del Comte Arnau

I la part final, per mi una de les més interessants, Serra i Vilaró ens descriu la vida eclesiàstica i els costums d’aquelles terres de muntanya, cenyint-se als documents trobats, descobrint situacions que, per a qui no conegui l’Edat Mitjana, el sorprendran d’allò més com, per exemple, que per ser clergues havien de tindre un cert patrimoni, el «titulum», que no era estrany que els rectors anessin armats o tinguessin homes armats a sou, que tinguessin dona i fills que heretaven els seus bens i càrrecs, que en la seva vestimenta no es distingissin de la resta de civils, que poguessin tindre llibres considerats herètics –per exemple, un curiós «Llibre de Gamaliel»–, que lloguessin o venguessin les seves terres, que entressin en plets amb altres senyors eclesiàstics per llurs propietats, que el bisbe no solia fer gaires o cap visites parroquials a aquelles contrades i que els seus rectors ben sovint delegaven en d’altres per no anar a les reunions i visitacions. És a dir, que, segons com, a l’Edat Mitjana alguns eclesiàstics no es distingien gaire dels senyors feudals civils i de la resta de la noblesa, o comportant-se com bandits al seu torn.

També parla de la seva formació, de la seva vida quotidiana i tasques i de tot allò que s’encarregaven. Dues figures que m’han semblat ben curioses són les dels oficials, els encarregats del bisbe de vetllar per la justícia i, sobretot, de la recaptació d’impostos i béns en terres eclesiàstiques allunyades. O la figura dels donats, que se sumien per tota la vida en una esclavitud voluntària i força extrema pels estàndards moderns, on la persona o matrimoni, per decisió pròpia, es donen al senyor eclesiàstic, cedint tots els seus béns i el seu cos, fins al punt que es consideraven objectes que acompanyaven la mateixa església –com serfs de la gleba, però molt pitjor i de manera voluntària– mentre li pagaven menjar i vestimenta al clergue i treballaven les seves terres, tot abandonant el món i vivint al terra de la mateixa ermita o església, essent doncs els precursors, segons Serra i Vilaró, dels ermitans del segle XVII però dins d’una visió del món feudal i, per tant, jeràrquica i subjecte a pactes de vassallatge, servitud i senyoriu.

Ens parla també del greu cop que suposà la pesta negra a aquelles terres i, a la darrera i més breu part, ens parla de l’ús que feia la gent d’endevins, inclús per resoldre crims; de la persecució a les bruixes, amb la transcripció complerta d’un dramàtic document on es narra a través de testimonis la persecució a una tal Caterina Molins i d’altres dones; així com d’una «invasió d’heretges», que aquí Serra i Vilaró no precisa encara que ja n’ha parlat al primer volum, que poblà aquestes contrades al segle XIII i que foren perseguits amb molta duresa. És ben obvi, per les dates i per la situació d’aquestes baronies pirinenques, que deurien ser els càtars.

D’aquesta darrera part, del catarisme i la bruixeria d’aquestes baronies, en parlaré en següents articles d’una manera més extensa i utilitzant altres estudis comparatius.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada