Bruixeria catalana (V): Astruga ça Gainarda: Retrat d’una bruixa catalana

Ventre bullit, ventre fregit,

ventre cosit, ventre podrit,

ventre ben recargolat:

Que tot això passi ben aviat…

El Mal donat, Joan Amades

Quan hom llegeix sobre bruixeria a Catalunya, o a qualsevol altre país de l’Europa actual, corre el perill de sistematitzar i folkloritzar els processos i els fets, caient en el parany de pensar que en aquell lloc o en aquell altre hi havia una forta «tradició» de bruixes i bruixots, construint en conseqüència un relat inventat. Depenent de les fonts que es llegeixin, també, hom pot arribar a pensar que tot Catalunya és un territori sembrat de bruixes, bruixots, diables i pactes. I és que sembla que no hi hagi zona, poble o vila catalana que no tingui, com a mínim, un lleu record, un nom topogràfic o una suposada «tradició» sobre una bruixa o un bruixot que feia malifetes o guaria a la gent; tot barrejant sense cura fetillers i bruixes, endevins i «persones sàvies», astròlegs i «malfeitors» i tota la resta de persones que, al marge o dins la societat, feien «treballs» i accions que no entren dins la nostra mentalitat «moderna» i «racional».

Però, com diuen els professors Robin Briggs i Ronald Hutton1,2, ens trobem davant un fenomen viu i complex que no respon bé davant les sistematitzacions o als intents de catalogació. Tenint en compte que bruixes i bruixots eren molt diferents els uns dels altres, amb aquest article de microhistòria d’avui, en el que narro un dels primers processos per bruixeria dels que tenim constància a Catalunya, avui conservat a l’Arxiu i Biblioteca Episcopal de Vic, intentaré reconstruir una imatge real o aproximada d’una bruixa catalana que va viure al segle XIV i, així, reviure-la perquè la puguem conèixer: Estruga Maigarda, o com es coneixia en la seva època, Astruga ça Gainarda o de Llaés, la bruixa del Mallol.

Il·lustració d’Anna de Mas

El context

Al Mallol,

de bruixes n’hi ha un vol.

A Sant Privat,

de bruixes n’hi ha un cabassat.

Dita popular recollida per Valeri Serra i Boldú el 1935,

tramés per Joaquim Hostench i Joan Amades a «Folklore de Catalunya», 195112

A Puigpardines, de noies les més fines.

Al Mallol, n’hi ha tot un vol,

i a Sant Privat n’hi ha un braçat.

Referència oral de Maria Banús i Espona, del Banús de Joanetes, i Josep Colomer i

Coromines de la Penosa de Sant Privat, de can Colomer de Puigpardines12

Antic castells dels vescomtes de Bas
Antic castell dels vescomtes de Bas, a la Vall d’en Bas. Realitzada per Cèsar August Torras entre 1890 i 1923. Actualment és una masoveria amb església.

El primer que hauríem de pensar és en treure’ns del cap els prejudicis i els clixés i intentar respondre a aquestes qüestions: Què és la «bruixeria»?, què són les «bruixes»?, va existir realment una «tradició» de bruixes? I, un cop respost tot això, si és que van existir les «bruixes» i una «bruixeria» i una «tradició», pensar si podem dir que va haver-hi a casa nostra llocs més o menys inclinats a la bruixeria o amb un rerefons més proper a les bruixes. Per respondre-les, sense fer generalitzacions i asseveracions gratuïtes, cal més extensió de la que ara tenim i en un proper article, dedicat exclusivament al fenomen de la bruixeria a Catalunya, tractaré de treure’n l’entrellat.

Malgrat el seu nom, que després analitzarem, n’Estruga no és un personatge llegendari, sinó una dona real, que va viure durant la segona meitat del segle XIV i estava casada amb Bernat de Bellsolà, d’una de les famílies més afavorides de la vila. Els Bellsolà han tingut continuïtat fins al dia d’avui i van ser protagonistes d’altres fets molt importants de la Vall; per exemple, el 28 de maig de 1428 Antoni de Bellsolà, prohom del Mallol, amb altres camperols remences adinerats de la Vall, es reuniren amb el vescomte Bernat Joan de Cabrera en el context de la Guerra dels Remences, per enfrontar-se als Mals Usos.3

Recordem que els nobles van aconseguir de l’Església el reconeixement del pagès de remença com una casta social marginada a part l’any 1370 i el 1388 els remences començaren un valent moviment per enfrontar-s’hi, amb l’ajut del rei. I no tots els remences eren persones empobrides i miserables, com per exemple la dona de l’heroi Francesc de Verntallat, Joana Noguer, de Santa Pau, pagesa de remença benestant. Verntallat, fill de Sant Privat i Puigpardines, també coincidí amb els Bellsolà i s’enfrontà amb ells, amb el dit Antoni i el seu germà Joan, pel mas Serradell, amb lluites armades i «bandositats», fets en que reduïts grups d’homes s’enfrontaven els uns amb els altres o feien malbé els camps i el patrimoni del seu contrari.4

Carrers de l'antiga vila medieval de El Mallol, a la Vall d'en Bas
Carrers de la vila medieval del Mallol, a la Vall d’en Bas

 

Restes del castell de El Mallol. En aquest lloc Estruga Maigarda fou jutjada.
Les úniques restes que queden del castell d’El Mallol. En aquest lloc Estruga Maigarda fou jutjada, en ell hi havia la cúria i el notariat del vescomtat de Bas.

El Mallol a finals del segle XIV havia sigut i encara era un important centre de la vall, posseïa un castell, que també servia de presó, tenia muralla i era el centre de l’administració del vescomtat d’en Bas, amb vegueria, notaria i cúria. El 1377, el rei Pere III –en aquell moment senyor del castell del Mallol, després de tallar-li el cap a en Bernat II de Cabrera, vescomte de Bas–, signa un privilegi perquè s’hi pugui celebrar la fira de Sant Nicolau el mes de desembre, que enguany encara se celebra al poble, essent molt estimada per la gent de la vall.

Així, Estruga desafia el concepte popular, adobat per alguns estudiosos, de la bruixa o fetillera com una persona inculta, pobre, al marge de la societat, feble i rebedora de tots els mals, enveges i malifetes del poble. Habitualment, els estudis que tracten el tema de la bruixeria tenen lloc en pobles i viles eminentment rurals i muntanyosos, és lògic doncs que ens trobem amb personatges pobres i malenconiosos però, com indica Deborah Willis5, no tots els casos eren així, de fet en gran part no ho eren pas i estava ben establerta la figura de la «fetillera de ciutat» o «bruixot urbà», tot sovint confosa amb el practicant de beuratges i ungüents, el que maleïa per encàrrec o l’astròleg.

Com rebla en Josep Maria Palau i Baduell: «El sortilegi, l’endevinació, la conjuració o la fetilleria eren pràctiques populars, considerades supersticioses al segle XIV, i que més endavant, s’acabarien considerant herètiques i els que les exercien, principalment dones, serien condemnades per bruixes. Tot i els diferents noms i consideracions les dones que s’hi dedicaven, cercaven principalment la protecció i la curació de diverses malalties, així com predir el futur, recuperar objectes desapareguts per pèrdua o robatori i afavorir en temes amorosos i sexuals. Per a fer alguna d’aquestes accions, se servien de fórmules i conjurs, la ingesta d’aliments i begudes i l’ús de determinats objectes.»6 I encara que creiem que la majoria de fetilleres eren dones, tant Palau i Baduell6, com Pau Castell Granados7 o Roger Benito8, han trobat, amb noms i cognoms, diversos homes que també es dedicaven a Catalunya a l’ofici de la fetilleria o bruixeria.

Qui era Estruga Maigarda?

…a Sant Esteve d’en Bas diuen que qui vol ser bruixa o bruixot ha d’anar a les dotze de la nit als quatre camins, on es reuneixen els camins d’Olot, el Grau, Hostalets i Sant Esteve; si qui hi va és home, li surt un gos negre; i si és dona, una gallina negra. Llavors l’ha de seguir tot dient: «Vull ser bruixot! Vull ser bruixot!» o «Vull ser bruixa! Vull ser bruixa!», segons sigui home o dona, i l’animal els porta a un lloc secret on hi ha el dimoni, amb qui fan el pacte…

Cels Gomis, La bruixa catalana, 1892

La Vall d'en Bas sota l'esguard del seu guardià, el Puigsacalm
La Vall d’en Bas sota l’esguard del seu guardià, el Puigsacalm

Tampoc era, n’Estruga, una dona gran i amb poca energia. En el document del seu processament, que ha sobreviscut miraculosament fins avui, es descriu quins eren alguns dels oficis d’Estruga Maigarda i sembla que tenia tot tipus de coneixements que anaven de les herbes fins els ungüents, l’art dels encantaments i al·lucinògens, la màgia «simpàtica» i rudiments de ciència mèdica, sempre segons els seus acusadors: Feia «camises embruixades», maleïa per encàrrec, realitzava «conjurs» per enamorar o desenamorar amb els cabells d’homes i esposos, coneixia remeis contra desamors amb pedaços de roba i, en general, el que es descriu són fets relacionats amb la fertilitat, l’amor i les relacions humanes entre parelles i familiars. Sembla que el seu «client» habitual eren altres dones, però també homes i menors d’edat. Fins ara no és un perfil, com veiem, massa allunyat del que serien algunes dones que diuen que són «bruixa» en l’actualitat i que tenen tendes a qualsevol gran ciutat. Però, en aquell moment històric, dedicar-se a aquest ofici tenia els seus perills.

Com Willis, Stuart Clark9 i Hutton comenten, Estruga podria ser una bruixa o més ben dit, una «dona sàvia», el que a Anglaterra es coneixia com a «cunning folk» i que vivia enfrontada o immersa, en la ment popular, en una lluita contra bruixes i bruixots, on «bruixa» o «bruixot» era més un «estat de l’ànima» i una «criatura mítica» que una persona física. Però, com no tenim més documents que ens la contextualitzin i manca un estudi més en profunditat sobre ella i la seva família, no podem afirmar si pertanyia a aquest «vessant» més benèvol de l’ofici de la fetilleria. En tot cas, tampoc sabem quins eren els seus altres coneixements i, com Hutton i Willis comenten, moltes vegades els dos vessants de la fetilleria no eren pas estancs. Desconeixem, amb documents a la mà, quines eren les altres pràctiques d’Estruga. Com uns anys després un terratrèmol destruí el castell on es situava la cúria on Estruga fou jutjada, potser alguns dels seus documents es perderen, no ho sabem pas.

Essent Estruga d’una de les famílies més benestants del Mallol, no podem descartar el fet que hagués tingut accés, a més de la cultura oral i a una transmissió de coneixement per part d’homes i dones de la vall i de més enllà, coneixedors de velles tradicions, també a part de la cultura escrita de l’època relacionada amb fetilleries. I, encara que realitzava la seva «habilitat» a canvi de diners, si pensem que pertanyia a una família amb possibles, dubto que el seu objectiu principal fos fer diners «estafant» a les dones que acudien a ella, ni que necessités els diners per sobreviure, com podia passar a l’edat moderna arreu d’Europa i a les colònies angleses d’Amèrica, el que serien els Estats Units.10

Als segles XIII i XIV –i, probablement, més enrere– figures com les d’Estruga a Catalunya no eren inhabituals, al contrari. Unes de les fonts documentals més interessants que tenim per a testimoniar-ho són les visites pastorals que realitzaven els bisbes o els seus ajudants a les parròquies dels bisbats, arreu de Catalunya, per deixar constància de l’estat de les parròquies i els seus fidels. Solament citaré tres fonts, perquè són molt nombroses. Si hi teniu interès, les podeu consultar a les notes.

També podríem pensar que Estruga Maigarda no era l’única bruixa de la Vall d’en Bas. Tenim nombrosos indicadors en forma de rondalles, dites, fets històrics i llegendes que la Vall va ser un lloc amb presència eminent i forta de bruixes i bruixots. Fins i tot, el seu nom, Estruga, resulta curiós, perquè un estruch» o una «estruga», en català antic, era també una bruixa, d’aquí ve «malastrugança» o el carrer Estruc de Barcelona, on hi ha una tradició màgica fins a finals del segle XX. Estruc o Astruc fa referència a les herbes que es feien servir per guarir la ràbia i les picades de serps i escurçons; així com significa «sortós», de bona sort o afortunat. Per extensió, la veu popular va acabar fent servir l’apel·latiu Astruc o Astruga per referir-se a bruixes i bruixots, especialment endevinadors.

Amb tot això que sabem i fent volar la imaginació podem dibuixar n’Estruga Maigarda com una dona jove, de mitjana edat per l’època, car el procés ens indica que portava «14 anys» exercint la seva professió de fetillera. Així, la podem imaginar entrada en la trentena, ben vestida i abillada, d’ulls foscos, rossa i amb els cabells emblanquinats per l’edat. Una dama rural «benestant», no pertanyent a la noblesa, però si amb l’orgull propi i el posat dels pagesos amb possibles de famílies antigues, que vivia al Mallol però venia de Llaés, al Ripollés, per tant potser tenia un origen molt més humil del que sembla.

Si fem volar encara més la imaginació, tenim que potser era una dona que, probablement, sabia llegir i escriure –fet extraordinari per l’època–, que coneixia la cultura oral de la zona, probablement transmesa a ella per altres bruixes i bruixots del Ripollés i la Garrotxa, amb contactes per tota la Vall d’en Bas i el vescomtat de Besalú, que acudien a ella per demanar-li ajuda en temes diversos. Com consta en el document, Estruga era la bruixa més coneguda de tot el vescomtat, sobretot per les seves metzines i alcavoteries. Coneguda per tothom i, en certa manera, respectada. Una dona amb un fort atractiu, atraient per altres dones de la zona i, sabent-se vendre molt bé, amb do de paraula.

I, així, fou jutjada.

El procés

…segons una vella creença de la comarca de la Garrotxa, especialment recordada a la Plana d’Olot, per a convertir-se en bruixa no es necessitava res més que rebolcar-se completament nua sobre una mata d’espí, i amb això ja en tenies prou per a poder acudir a l’aquelarre volant pels aires…

José Dueso

Bruixes i bruixots: Llegendes catalanes de màgia i bruixeria

Dibuix de bruixa
Primera i, de moment, única imatge que tenim d’una bruixa en un document català. És Francina Redorta, la bruixa de Menàrguens, que morí penjada a Lleida el dia 3 d’octubre de 1616, nua de cintura cap amunt. Executada per “bruixa i metzinera” i tenir “tractes amb el Diable” i “acudir volant al Sabbat en companyia del Boc de Biterna”. Redorta era molt similar a la imatge popular que ens ha llegat la persecució sobre la bruixeria: Una dona, vella, solitària, desemparada i pobre. Astruga ça Gainarda no era pas així, ben al contrari.

El 2 d’agost de 1373 la dona anomenada Estruga Maigarda va ser jutjada a la Cúria d’El Mallol. El judici durà diversos dies, fins i tot setmanes, fou un procés llarg en que s’interrogaren nombrosos testimonis. Es va fer venir al justícia de Besalú, Bernat Cavaller, cavaller i procurador general del comtat de Besalú. El seu procés és, com tants d’altres arreu d’Europa, un exemple de misèria humana que va ferir el territori. Com era molt habitual, l’acusació era popular. Era la mateixa gent que convivia amb aquestes «bruixes i bruixots» les que, fóra per enveges personals, venjances, rancúnies o per qualsevol motiu personal, les acusaven davant la justícia secular.

He de recordar que, malgrat el que creu la veu popular actual, abans del segle XVI –i encara al segle XVII–, la major part de processos per bruixeria eren acusacions que venien del poble i eren jutjats per la justícia civil, no per tribunals eclesiàstics.11 Quan eren trobades per la justícia eclesiàstica les penes i multes, a l’edat mitjana, solien ser irrisòries i testimonials: Passar un diumenge de missa tot el matí dins l’Església fins a l’hora de dinar, resar tantes avemaries, restar de peu durant l’homilia durant unes quantes setmanes, penitències minses d’aquest estil que, el que cercaven, era més aviat «humiliar» i «assenyalar» per escarmentar a la resta de vilatans perquè s’allunyessin d’aquestes pràctiques que, els mateixos eclesiàstics medievals, veien com «supersticions» sense vàlua ni gaire importància.

De fet, tenim constància de que Estruga va ser condemnada anteriorment per fets similars al d’aquest procés i la pena va ser irrellevant, el que és interessant és que ella reincidís amb les seves pràctiques, cosa que ens parla també de la seva psicologia resistent i obstinada, en certa manera, valenta. De com la van acusar i com es va defensar tenim una imatge detallada en els documents, ella negà amb persistència tots aquells càrrecs de que fóra acusada o acusà, al seu torn, a una dona de Girona, una altra fetillera de la que ningú en sabia res. Probablement no existia. El que sabem es que, el procés, malgrat s’allargà fins al desembre, no trencà l’ànim d’Estruga. Podem imaginar, durant tots aquests mesos, l’assetjament físic i psicològic que patí la dona per part dels seus veïns, que abans la cercaven per ajut i ara la repudiaven.

Quan els processos queien en mans de la justícia secular era perquè el poble estava enardit i volia sang i, aleshores, la justícia civil solia cercar un boc expiatori per apaivagar la seva ràbia i que no hi haguera enfrontaments o disturbis greus. Aquests processos podien acabar amb multes i confiscació de béns dels acusats –homes o dones–, amb càstigs exemplaritzants com passar un temps dins el cep als afores del poble i, en el pitjor dels casos, amb la seva expulsió de la vila o a ser penjats de la forca.

La imatge popular de bruixes cremades a la foguera no va donar-se fins al segle XVI i XVII en el context de les guerres de religió entre cristians, i no era habitual perquè la foguera es reservava als heretges cristians, que sí que van patir-la en gran nombre, com escriu Levack11 o Norman Cohn en un dels millors estudis que s’han escrit del tema.13

Així podem imaginar que si Estruga, que a més a més era d’una família benestant, va arribar a ser jutjada per la cúria civil, va ser perquè la gent de la Vall estava airada i podien haver ocorregut successos violents o tràgics al seu voltant. Els testimonis es refereixen a fets enigmàtics, violents o d’alcavoteria, complexes d’analitzar, un dels més destacats el copiaré literalment aquí, en paraules de Rafael Ginebra i Molins:

«En un altre cas, Astruga sa Gainarda també hauria emmetzinat Jaume Isern, de Constantins, i la seva esposa Elisenda Olivera, de les Planes. Segons consta al document, primer els va fer portar unes camises, per tal que s’estimessin abans de les noces, però després d’un temps van tenir desavinences i ella va tornar a casa dels seus pares. Segons les declaracions, el conflicte hauria sorgit perquè no havien pagat prou bé a Astruga i aquesta degué fer un nou encanteri amb uns cabells, un tros de túnica i un tros de cera, i encara successius encanteris més amb altres objectes. Aquestes actuacions, en comptes de produir l’efecte suposat, van provocar encara més desavinença entre els cònjuges i, segons un dels testimonis, ella digué que no podia viure al mas amb el seu marit perquè de nit veia la casa plena de cabrits. Aquest encanteri, l’acusada l’hauria obrat fent posar a l’esposa una camisa amb plates negres, després d’haver aconseguit un floc de cabells i un tros de la camisa del marit.»

Com podem veure, Elisenda Olivera i el seu marit, Jaume Isern, creien totalment en l’ofici d’Estruga i, a destacar, són aquests «cabrits» que veia per la casa i que no la deixaven dormir, un fet que pot semblar còmic però que, dit davant del jutge, del cavaller procurador i de la resta de la cúria del vescomtat, sonen més a crit d’ajuda d’una ment trencada. No sabem pel que va passar Elisenda Isern o quin tipus de metzina li va fe prendre Estruga, però podem imaginar que va ser un procés o tractament que va durar mesos i mesos, amb la complicitat del marit, que també estava afectat psicològicament.

Per desgràcia o «per casualitat» la sentència a què va ésser sotmesa la nostra protagonista no ha quedat registrada. Com ja he dit, caldria un estudi més en profunditat de la família Bellsolà i dels documents de l’arxiu històric del Mallol i de la seu episcopal de Vic per saber que se’n va fer d’ella, si va haver de pagar una multa o si li va caure una greu sentència a la forca. Això, amb documentació, no ho sabem del cert. Si em pregunteu què crec jo, apostaria a què Estruga va entortir-se’n però va haver de marxar per sempre del Mallol.

El seu cas i la seva persona ens ha servit per narrar el fenomen de la bruixeria al segle XIV i, concretament, a la Vall d’en Bas i al vescomtat de Besalú. Usualment la figura de bruixes i bruixots viuen cobertes d’ombres i falsos camins, espero haver-ne fet un retrat encertat i que us hàgiu pogut apropar i dialogar, ni que sigui una mica, amb ella.

Gorg del Salt del Roure, a la Vall d'en Bas
Gorg del Salt del Roure, a la Vall d’en Bas, durant les recents gelades de 2018

NOTES

«En el Concili de Tarragona de 1244 es prohibeix la recerca d’ajuda en conspiradors i sortílegs. La novena constitució del sínode del bisbe Andreu d’Albalat del 1258 prohibia, entre altres qüestions, les supersticions i altres vicis. En els qüestionaris de visita també trobem punts contra totes aquestes pràctiques en els «capitula contra laicos». Així, en el de Tortosa de 1314 podem llegir-hi: «Item si est aliquis maledicus, sacrilegus vel sortilegus vel qui vadat ad devinos, vel sit incortator». En el de Girona de 1329 s’inquireix: «Item si sunt aliqui sortilegii vel maleficii vel qui vadant ad sortilegos vel aliqui heretici vel credentes hereticos seu eorum occultatores vel oculta conventicula celebrantes». També en el qüestionari del Sínode de Tarragona de 1372 es reprèn la qüestió: «Item si sint ibi sortilegi, vel venefici». Al qüestionari de València de 1383-1388, es divideix en tres preguntes: «Item si sunt aliqui sortilegi, divinatores, incantatores vel coniuratores aut ad eos accedentes», «Item si sunt aliqui demonibus inmolantes vel eos adorantes», «Item si est aliquis homo vel mulier qui facit obligationes illicitas vel coniurationes seu conspirationes».»6

«Podem constatar que al Penedès i al Garraf hi havia fetilleres o endevinadores: Marquesa de les Cabanyes (divinatricem), na Sibil·la Puyol de Pontons (divinatrix), na Sent Company de Màger (sortilega publica), na Ginera de Lleger (divinatrix), n’Orpina i Romia Gitarda (coniuratrices et divinatrices), de Ribes les dues. Romia Gitarda es dedicava a guarir les malalties d’homes, nens i mals d’ull. També destaca Geralda de Codines, endevinadora de la parròquia de Subirats. Geralda fou cridada pel bisbe Ponç a Sant Cugat del Vallès al desembre de 1303, ja que usava oracions i invocacions a Déu per a curar diverses malalties i guarir animals de càrrega. Geralda tingué certa fama i anava els dies de mercat i fira a Vilafranca. Per això fou interrogada el 1330, de nou, pel tribunal de la Inquisició sense dictar cap sentència en ferm.»8

«Tres dels casos més coneguts de la comarca, els trobem a Sant Boi de Llobregat, l’any 1303; es tracta de tres dones: Na Godaia, i les vilatanes de Molins de Rei Na Catalana i N’Elicsèn Godalla. (…) Tot i així, en ser visitada la parròquia de Molins de Rei, els parroquians diuen que Na Godaia, de la parròquia de Provençana (segurament és la mateixa), és endevina, i que Na Sabatera, que també resideix a Molins de Rei, acut a ella en nom propi i en el d’Arnau Milgrane, Bernat Fuster i Orionet Puig. Na Catalana admeté que conjurava persones i bèsties malaltes, particularment les malalties d’ulls (…). N’Elicsèn Godalla admeté que conjurava ulls i glàndules i animals «exarteylata», en aquest darrer cas, realitzava el conjur amb un ganivet i amb la fórmula (menjar?) mange blanc (…). A Sant Joan d’Espí, l’any 1313, els parroquians i el rector diuen que Guillem Ferrer i la seva dona fan conjurs i mal donat…»14

I la llista pot seguir i seguir, ben nombrosa.


  1. Ronald HUTTON (1999), The Triumph of the Moon: A History of Modern Pagan Witchcraft, Oxford University Press, Londres
  2. Robin BRIGGS, Witches and Neighbors: The Social And Cultural Context of European Witchcraft, Penguin, Londres
  3. César ALCALÁ (2010), Les guerres remences, Universitat Oberta de Catalunya, Barcelona
  4. Josep Maria SOLÀ i MORALES (1974), El matrimonio de Verntallat, su descendencia y su círculo familiar, Annals de l’Institut d’Estudis Gironins, Girona
  5. Deborah WILLIS (1995), Malevolent Nurture: Witch-Hunting and Maternal Power in Early Modern England, Cornell University Press, Ithaca i Londres
  6. Josep M. PALAU i BADUELL (2016), El bisbat d’Urgell a l’inici del segle XIV (a través de la visita pastoral de 1312 a 1315), Universitat de Barcelona, Barcelona
  7. Pau CASTELL GRANADOS (2009), La persecució senyorial de la bruixeria al Pallars: Un procés contra bruixes i bruixots a la Vall Fosca (1548), Estudis històrics i documents dels arxius de protocols XXVII, Col·legi de Notaris de Catalunya, Barcelona / (2013-14) Llevadores, guaridores i fetilleres. Exemples de sabers i pràctiques femenines a la Catalunya Medieval, amb Teresa VINYOLES, Universitat de Barcelona, Etvdes Rovssillonnaises / Orígens i evolució de la cacera de bruixes a Catalunya (segles XV-XVI), Barcelona, Universitat de Barcelona, tesi doctoral
  8. Roger BENITO (2008), La visita pastoral de 1303 al Penedès i el Garraf, Del Penedès, 18
  9. Stuart CLARK (1999), Thinking with Demons: The idea of Witchcraft in Early Modern Europe, Oxford University Press, Londres
  10. John DEMOS (2004), Entertaining Satan: Witchcraft and the Culture of Early New England, Oxford University Press, Londres
  11. Brian P. LEVACK (1987), The Witch-Hunt in Early Modern Europe, Longman, Londres
  12. Jordi PUJIULA RIBERA (1988), Dites, refranys i malnoms dels pobles de la Garrotxa, Annals 1986-1987, Documents olotins, Olot
  13. Norman COHN (2001), Europe’s Inner Demons: The Demonization of Christians in Medieval Christendom, University of Chicago Press, Chicago
  14. Varies Autores (2002). Cristina BORDERÍAS (editora) i Soledad BENGOECHEA (coordinadora), Les dones i la història al Baix Llobregat, Volum I, Publicacions de l’Abadia de Montserrat

L’estudi més complet d’Astruga ça Gainarda, on podeu trobar el document transcrit, és: Rafael GINEBRA i MOLINS (2016), El procés contra Astruga ça Gainarda, habitant de El Mallol, acusada de bruixeria el 1373, APEHOC, 27. Podeu consultar-lo en línia aquí: http://www.raco.cat/index.php/AnnalsPEHOC/article/viewFile/321445/421716

Altres documents interessants són:

Antoni PLADEVALL I FONT, Persecució de bruixes a les comarques de Vic a principis del segle XVII, Barcelona, Els comtes de la Vall de Merlès, 1974 (reeditat a Monografies del Montseny (Viladrau)
Nolasc DEL MOLAR, Procés d’un bruixot, Olot, 1968