Almogàvers (I): Roger de Llúria, el mar en flames

Estàtua de Roger de Llúria al Passeig de Sant Joan, de Barcelona

Una guerra molt poc recordada de la nostra història és la Croada contra la Corona d’Aragó. Va ser una guerra terriblement desigual, en què el rei Pere el Gran, únicament amb el suport d’un exèrcit format per catalans i valencians, va haver d’enfrontar-se a una gran coalició formada per l’exèrcit de França, el Regne de Mallorca i la república genovesa. El papa Martí IV, que tenia interessos a Sicília, illa de la qual el rei Pere tenia el control després de les Vespres Sicilianes, va donar caràcter de croada a l’atac i va excomunicar el rei català.

El Regne d’Aragó no va voler saber-ne res i no va participar-hi. Els motius van ser principalment polítics. En una assemblea de nobles aragonesos celebrada a Tarassona, l’any 1283, van presentar al rei les seves reivindicacions d’estendre els furs aragonesos al Regne de València, que així hauria de desaparèixer i ser annexionat totalment al Regne d’Aragó, a més a més de bloquejar nous impostos i demanar una ampliació dels seus drets. Pere el Gran es negà a fer desaparèixer el Regne de València, però va jurar el «privilegi general», que va ampliar i defensar els drets dels aragonesos, valencians i catalans. Un «café para todos» de l’època. A causa d’aquesta negativa, els aragonesos no van voler defensar la Corona quan els francesos van atacar Catalunya amb la intenció d’annexionar-se-la. Probablement la seva intenció era, un cop conquerida Catalunya per França, fer-se amb València i dissoldre-la dins d’Aragó.

D’aquesta guerra i del regnat del rei Pere van néixer nombrosos fets històrics que són pràcticament llegenda, com el Desafiament de Bordeus, les Vespres sicilianes o el Setge de Besalú. Avui us parlaré d’un d’aquests fets: La batalla de les Formigues, quan el mar català va cremar.

Model d’una galera catalana medieval, al Museu marítim de Barcelona

 

Batalla naval del segle XIV

El Rosselló assolat

Solament comptant amb l’ajut de catalans i valencians –600 d’ells, sarraïns de l’Horta– i, havent-se d’ocupar de la revolta dels artesans a Barcelona i de les desavinences amb diversos membres de l’alta noblesa, que no van voler ajudar-lo, es diu que comprats per França, el rei Pere no va poder organitzar a temps les seves hosts i va concentrar a corre-cuita el que tenia a la línia dels Pirineus, les tropes empordaneses dirigides per Dalmau de Rocabertí i Ponç d’Empúries. Era un moviment desesperat, en aquell moment el rei Pere sabia pels seus informants que l’exèrcit francogenovès, amb el suport papal, era immens.

A inicis de 1285, el Rosselló va quedar a mercè d’un exèrcit que algunes fonts calculen que tenia 200.000 croats, 100.000 infants, 17.000 ballesters i 16.000 cavallers. Els seus números varien molt depenent de qui els xifri, però en tot cas era un exèrcit massiu. La cavalleria francesa era la més poderosa del món, provocant el terror i el respecte allà on anava; entre els cavallers hi havia els fills de les famílies nobles més importants de tota França, entrenats d’ençà que eren uns infants en la guerra i, al capdavant de tots, el mateix rei Felip l’Ardit, que era considerat com un heroi de les novel·les cavalleresques i les cançons dels trobadors.

Tot i que el Rosselló formava part del Regne de Mallorca de Jaume II, germà del mateix Pere i un personatge força obscur i ambiciós, que en teoria era en bàndol francès, l’exèrcit francogenovès va tractar els rossellonesos com si fossin enemics i va cometre verdaderes atrocitats en terres nordcatalanes. La seva política de terra cremada era clara: Causar el màxim horror possible perquè els exèrcits catalans es rendissin ben aviat. Els nord-catalans van resistir amb molt de coratge la invasió, el castell de Salses va ser assaltat fins a tres vegades, els ciutadans de Perpinyà van tancar les portes de la ciutat, però finalment es van rendir, Elna fou totalment cremada i va patir una matança terrible que fou molt recordada.

Els homes comandats pel comte d’Empúries i Dalmau de Rocabertí, seguint una tàctica guerrillera, doncs eren molt inferiors en nombre, van resistir fins a un mes l’ingent exèrcit croat, regalant temps a Pere el Gran per organitzar els seus exèrcits i demanar ajut a templers i hospitalers, que es reuniren a Figueres. A l’agost el rei solament havia pogut ajuntar 500 cavallers i 5000 infants, almogàvers la gran majoria. L’exèrcit català era molt inferior. La situació era molt fosca. Però el rei Pere va ser un dels meus audaços de la nostra història medieval. En cap moment va donar la guerra per vençuda i, fent servir l’enginy i el coratge, el consell de personatges extraordinaris, la seva pròpia vàlua i carisma, per no parlar de l’habilitat dels almogàvers, va portar la batalla frontalment contra l’invasor.

Biga procedent de Terol, finals del segle XIII o inicis del XIV, on es mostra una galera abordant una nau. MNAC

 

Galera bizantina del segle XIII

Tot o res: La batalla de Sant Feliu de Guíxols

L’exèrcit format per genovesos i francesos depenia totalment de les línies de subministrament marítimes, que venien de Narbona, Marsella i Aigües Mortes. I aquí, el rei Pere, va veure una bona oportunitat de ferir els croats. Va cridar l’almirall Roger de Llúria, que era a Sicília, deixant temporalment desprotegida l’illa i jugant-s’ho tot. La flota croada que defensava les línies de subministrament era formada per més de 100 galeres, dirigides per alguns dels millors mariners del Mediterrani, genovesos com Arrigo de Mari o Giovanni de Orrea, que van anar estacionant-la en esquadrons per la costa. El seu objectiu era la dominació total, pam a pam. Els seus nuclis principals, Roses, Palamós i Sant Pol.

L’estol inicial català era dirigit per Ramon Marquet, mercader, militar i vicealmirall de la flota catalana, veterà de guerra molt astut, que portà al mateix rei Jaume a Terra Santa, en la seva croada esberlada pels forts temporals. El segon era Berenguer de Mallol, conseller en cap de Barcelona. La flota era tan inferior, solament onze galeres, que no podien fer res més que no fos atacar i fugir, portant a terme una guerra de guerrilles per mar, amb l’ajut de corsaris. Les galeres de guerra catalanes es dividien en grosses, bastardes i subtils, les més petites, podien incloure de trenta a quaranta ballesters, i gaudien d’una gran capacitat de maniobra que les feia especialment útils contra embarcacions més grans, però els genovesos ja coneixien les seves estratègies i perdre una sola galera hauria estat una forta batzegada pels catalans. Malgrat això, els vells gats de mar no van rendir-se i van idear un pla sibil·lí.

Una família de mariners de Cadaqués, anomenada Gras, va espiar la flota francesa al voltant del cap de Creus, de manera que no fossin detectats. Així, comptant amb la complicitat dels pescadors de la zona, van saber que el comandant en cap de la flota francesa va fondejar a Roses amb una flota de 24 o 25 galeres. Els Gras van informar ràpidament a Ramon Marquet que, amb tot el que tenia, 11 galeres, va anar fins a Sant Feliu de Guíxols. D’aquesta població l’enfrontament va agafar el nom històric.

Els francesos eren més del doble. La tàctica dels almiralls catalans era desesperada i gairebé suïcida: Atacar per sorpresa, molt ràpidament i frontalment per trencar la línia francogenovesa, en un exemple medieval de guerra llampec. Era un moviment audaç, temerari, si fallava un sol dels passos tot podia anar-se’n en orris. Un cop trencada la línia, van maniobrar àgilment per envoltar-los, aïllant set galeres, entre les quals hi havia la nau capitana amb el comandant occità, Guilhèm de Lodeva. Els ballesters catalans les van esmicolar sense cap mena de pietat, salva de virots rere salva de virots, i els almogàvers llençaven amb fona una pluja de pedres. Però això no era suficient.

Finalment, a un toc de trompeta, les van envestir, esquinçant les naus franceses amb les quilles i assaltant-les, els ballesters van agafar les maces i llances i els almogàvers s’hi van llençar a sobre cridant com verdaders dimonis. La infanteria de marina almogàver era una de les més brutals de l’època, famosos per abordar sense cap mena de por. Segons la Crònica de Ramon Muntaner: «E com aço hagren vist, faeren tocar la trompeta de la llur galea; que eren senyal empres, que tantost com la trompeta den Ramon Marquet e den Berenguer Mallol tocaria, que tot hom donas rems de llonch, e que enuestissen llurs enamichs de llonch: e axis feu. E com les galees se foren mesclades, vaerets estochs de bordons e de espases, e colps de maces donar; e els ballesters en taula lexaren llurs ballestes e a mans lexensen correr sobre llurs enamichs. Queus en diria? la batalla fo molt forta e molt cruel, depuix que foren acostats; mas a la fi los Cathalans ab l’ajuda de Deus qui eren ab ells venceren, axi que totes les galees hagren: e per cert tota hora moriren de la part den Guillem de Lodouia en la batalla mes de IV milia persones, e dels Cathalans tro a cent, e no pus».

Aïllat el seu comandant i totalment desorganitzats, la resta de galeres franceses va fugir. De les que van quedar van capturar-ne cinc. Les altres dos van ser carregades de presoners i enfonsades. Segons Muntaner, van morir 100 catalans i 4000 francesos i genovesos. El contraatac no es va fer esperar i els croats els van perseguir des de Palamós. Els catalans, ara amb 15 galeres –una quedà inutilitzada–, van anar fins a Mallorca on van despistar-los utilitzant la nit. El 29 de juliol arribaven a Barcelona. Més tard es van reunir amb Roger de Llúria, que va sumar les seves galeres a la força.

Illes Formigues, la Formiga Gran

 

Formigues, vista aèria

Quan la nit branda l’espasa

Les Formigues són setze illots entre la costa de Palamós i Palafrugell, al Baix Empordà. Són roques d’origen volcànic, on no creix pràcticament vegetació però que gaudeixen d’un gran valor com a refugi d’aus marines, a més a més d’haver-hi nombroses coves submarines on habiten moltes espècies vegetals i animals. Avui hi ha un far a la Formiga Gran, la més extensa de totes elles. Se suposa que la batalla naval va succeir molt a prop d’aquests illots, de qui prenen el nom.

Roger de Llúria va nàixer a la Basilicata, al sud d’Itàlia, però els seus orígens familiars eren normands, és a dir, vikings, com molts nobles d’aquell territori. El gran almirall, de qui aniré parlant perquè és un personatge llegendari de la nostra història, es va posar al capdavant de la flota catalana que ara comptava amb unes 30 galeres, sumant les que havien capturat. Informat d’on es trobaven cadascuna de les esquadres franceses, Llúria va decidir que la debilitat més gran del seu enemic era precisament la seva força: Es trobaven estirats per tota la costa. Si podia trencar el centre de les esquadres que la dominaven, després podria atacar els extrems amb facilitat.

La nit del 27 al 28 d’agost va caure per sorpresa sobre l’esquadró central de l’estol francès, que així i tot era superior: 40 galeres per 30 de catalanes, 50 i 40 segons altres fonts. La batalla nocturna era l’especialitat de Llúria, encara que molt poc comú en la guerra medieval, així que l’almirall gaudia del factor sorpresa perquè ningú s’esperava un atac nocturn per mar. En un temps on la il·luminació era molt precària lluitar de nit convertia les batalles en un caos, obligant a cercar el cos a cos molt ràpidament. Llúria utilitzava tots aquests desavantatges a favor seu. Per semblar que eren el doble va fer col·locar dues grans llanternes a cada galera i, mantenint la separació fins al darrer segon, manava disparar sense deixar ni un instant de calma, calculant molt bé les distàncies.

Velocitat de llampec, maniobres d’encerclament, pluja incessant de virots de ballesta, l’ús impassible del foc i un assalt frontal almogàver per acabar, amb un violent atac suïcida amb esperons per trencar les embarcacions enemigues per la meitat. La imatge era esfereïdora amb la nit cremant per les altes flames de les naus franceses, els crits dels ferits i els udols terrorífics dels almogàvers, el terrabastall de la fusta espetegant, la ferum a sang, mar, brea i cendres. I la mirada implacable de Llúria, sotjant en la nit la seva victòria. Així va ser el combat, que les cròniques reials catalanes titllen de molt cruent i molt veloç, per ser una batalla marítima medieval.

Les setze galeres genoveses, comandades per Giovanni de Orrea, van fugir espaordides. De quinze a vint galeres franceses van ser capturades o cremades. 300 ferits foren ofegats l’endemà. Ramon Marquet i Berenguer de Mallol s’emportaven a Barcelona totes les embarcacions capturades, amb les banderes i ensenyes francogenoveses com a trofeu. Van ser rebuts a Barcelona com autèntics herois.

Però l’acció més cruel va ser la que va succeir després: 260 o 300 presoners van ser cegats i lligats en fila, al capdavant de tots, anava un borni. Se’ls va deixar anar perquè escampessin el terror i demostrar que es combatria a ultrança. El trobador Joan Esteve de Besiers, conegut com a «l’Oller de Bésiers», amic personal de l’almirall occità a qui acompanyava durant la batalla, va dir que la filera de mutilats portava amb ells un missatge de Llúria: «A partir d’ara no hi haurà peix que s’atreveixi a treure la cua si no porta lligada la senyera amb les quatre barres del nostre senyor, el rei d’Aragó». Era la represalia per les atrocitats comeses al Rosselló.

Solament van ser respectats uns 50, aquells que valien algun rescat, entre ells el comandant Guilhèm de Lodeva. Segons el trobador, la captura de Guilhem va ser de resultes d’una traïció a causa de la covardia dels seus homes i va compondre un sirventès al rei de França perquè pagués el rescat del seu amic.

Més tard i, sense donar temps a la ingent flota croada per organitzar-se, segons Muntaner del 3 al 4 de setembre Llúria s’aproximà a Roses, disfressant la flota catalana amb colors francesos. Era una tècnica utilitzada habitualment pels corsaris. Els francesos s’hi van apropar i, en mar obert, foren sorpresos i derrotats. Roses va ser reconquerida i, amb ella, tots els subministraments allí conservats. Les línies d’abastiment franceses van ser totalment desbaratades.

Gaudim de tres reculls que narren la batalla: La «Gesta dels comtes de Barcelona», la Crònica de Ramon Muntaner i la de Bernat Desclot. Muntaner no la situa a les Formigues, sinó més a prop de Roses. Entre elles hi ha diferències notables, però el resultat és que gràcies a aquestes heroiques victòries marítimes i d’altres accions per terra, de les que us parlaré quan torni a escriure sobre la Croada contra Catalunya, es guanyà contra tot pronòstic i en inferioritat numèrica abassegadora al famós crit que tots coneixeu: Desperta, ferro!


Fonts utilitzades

MUNTANER, Ramon. Crònica de Ramon Muntaner, capítol CXXXV. Enllaç

La galera catalana, entrada a la web HistoCat

CINGOLANI, Stefano Maria. Historiografia al temps de Pere II i Alfons II (1276-1291). Edició i estudi de textos inèdits: 3. Gesta Comitum Barchinonensium IV. Enllaç de descàrrega

CINGOLANI, Stefano Maria. Historiografia, propaganda i comunicació al segle XIII: Bernat Desclot i les dues redaccions de la seva crònica. Enllaç

CINGOLANI, Stefano Maria (Ed.). Les Gesta Comitum Barchinonensium (versió primitiva), la Brevis Historia i altres textos de Ripoll. Enllaç

Revista Sàpiens, número 106. Roger de Llúria: L’almirall invencible

Les victòries (i les poques derrotes) de Roger de Llúria, entrada a la web de Sàpiens

Per saber-ne més

JUNQUERAS, Oriol. Camí de Sicília: L’expansió mediterrània de Catalunya. Cossetània Edicions, 2008

PLANELLS CLAVERO, Antoni J., PLANELLS DE LA MAZA, Antoni J. Roger de Llúria: El gran almirall de la Mediterrània, Editorial Base, 2011

PUJOL HAMELINK, Marcel. La construcció naval a Catalunya a l’edat mitjana, Editorial Base, 2012

LE MOING, Guy. Les 600 plus grandes batailles navales de l’histoire, Rennes, Marines Éditions, 2011

Dossier de Les grans cròniques catalanes. Enllaç de descàrrega

VERGÉS, Oriol. Desperta Ferro! Els almogàvers, (novel·la) Publicacions de l’Abadia de Montserrat,  1995