Alejo Cuervo: Història viva del fantàstic a Barcelona

Alejo Cuervo Rieguer, editor i llibreter de Gigamesh
Alejo Cuervo Rieguer, editor i llibreter de Gigamesh

Fer una entrevista amb l’editor i llibreter Alejo Cuervo –Barcelona, 1959– és escoltar la història viva del fantàstic a casa nostra. Amb el seu estil directe, planer i sense pèls a la llengua, em va parlar del desenvolupament del gènere i el «fandom», començant als primers anys del tardofranquisme durant la primera meitat dels 70, en què la fantasia i la ciència-ficció eren menystingudes per la dictadura, considerats gèneres molt menors i sense valor, passant pel seu creixement durant els 80 i 90, fins a l’actual explosió i bonança que viu el fantàstic, més proper i conegut per tothom. Tot això, enmig d’anècdotes personals reveladores de l’estat de l’afició i els autors de cada moment, a més de resseguir, també, la història d’una Barcelona apassionada pel «vici i la subcultura».

Per a qui no sàpiga qui és, si encara queda algú aficionat al fantàstic a casa nostre que no ho sàpiga, potser us farà gràcia saber que l’Alejo Cuervo va ser la primera persona que va editar «Cançó de gel i foc» aquí, ara més coneguda pel nom de la sèrie d’HBO: «Joc de Trons». I, com veurem a l’entrevista, va ser pioner en moltes altres coses relacionades amb el fantàstic, obrint portes a l’afició i fent gran el gènere. Però sobretot on es concentra la seva feina és amb l’editorial i la llibreria Gigamesh, que va obrir les seves portes el 1985 i que s’ha convertit en una de les llibreries de fantàstic més importants d’Europa, posicionant Barcelona en el mapa de la literatura de gènere.

La llibreria Gigamesh és un lloc de peregrinació d’aficionats d’arreu, que va tindre uns orígens ben humils i que s’ha anat construint amb esforç i encert, pedra a pedra, dia a dia. Per tot això i per tots els anys que porta en funcionament, essent un dels llocs de trobada generacional de l’aficionat al fantàstic més antics i únics de la ciutat, també ha passat a formar part de la vida i el record de molts de nosaltres, entre els que m’hi compto. Potser vosaltres també en sou un d’aquests que ha viscut la llibreria Gigamesh com quelcom propi, entrelligat en la memòria. I per molts anys, que això solament acaba de començar!

Llibreria Gigamesh, el dia de Sant Jordi de 2017
Llibreria Gigamesh, el dia de Sant Jordi de 2017. Centre de tot el vici i la subcultura, al carrer Bailèn 8, Barcelona. Fotografia de Gigamesh sota llicència Creative Commons.

La història de Gigamesh

Com van ser els teus inicis en el fantàstic?

D’adolescent, quan vaig aficionar-me amb aquestes coses, vaig començar a comprar els meus primers tebeos de Marvel, les primeres novel·les de duro i aquestes coses, ja saps. El meu pare quan va veure que jo tenia aquesta afició de llegir… doncs m’ho va incentivar molt i em finançava. Els diumenges em vaig acabar convertit en habitual del mercat de Sant Antoni, i el meu pare tenia l’hàbit de donar-me calerons per anar a comprar «vici» i bé, evidentment, si ho portes fent una temporada llarga, doncs acabes coneixent gent, relacionant-te amb ella.

Hi havia una gent que tenia una parada allí, al mercat, amb la que em vaig fer bon amic, no recordo ben bé perquè i aleshores els anava a ajudar. I durant aquell temps vaig conèixer al Fede, de la llibreria Castro, la llibreria Castro se la va traspassar o vendre ara fa poc, era una de les llibreries de vell del carrer Aribau, ara ja no existeix i ell s’ha retirat a una barriada. Que diu que «per vendre per internet no li cal un local cèntric i a on està ja li va bé», però continua venint a Sant Antoni els diumenges. I bé, ell és una mica més jove que jo, i recordo que ell era molt fan de Richard Corben i Den, que ho havia editat Toutain, estava exhaurit. Era molt difícil de trobar i em va donar una vegada per regalar-li, perquè sabia que ell era molt «forofo», i li va fer molta il·lusió.

Va ser ell qui un temps després em va avisar per a la subhasta d’aparadors del mercat de Sant Antoni, la meva primera «llibreria». Em vaig presentar a la subhasta que va convocar l’Ajuntament, vaig seguir els passos que requerien, que no era gens complicat en aquella època, i de tota la subhasta de parades, em penso que em va costar sis mil cinc-centes pessetes l’adjudicació, crec que va ser la licitació que es va tancar per una quantitat més petita. Havia començat per un carrer interessant, amb bona visibilitat, i quan va arribar a les parades del carrer Tamarit, els paios que estaven estrenyent amb el preu van deixar de licitar, vaig dir: «Aquesta és la meva» i després que guanyés la licitació, després, van informar: «Ah, no ho havíem dit però aquesta parada i la següent que també anavem a subhastar, fan cantonada», és a dir, vaig tindre, no solament el taulell de davant, sinó el taulell lateral també. Va ser una ganga, vaig tenir molta sort, anava amb un pressupost molt limitat per al que podia oferir, al principi pensava que no podria treure cap número, però quan la cosa va baixar a quantitats assumibles vaig entrar i bé… tota la història va començar allí.

I, ja amb la parada de Sant Antoni, com vas seguir involucrat amb el gènere fantàstic?

Poc després de tenir una parada és quan vaig començar a fer ressenyes de novetats de ciència-ficció, a la revista Cimoc. Mira, això és una cosa molt difícil de què entengui el lector i aficionat d’avui, però en aquella època, si tu eres aficionat a la ciència-ficció, fantasia i tot això, es produïa tant poc, hi havia tan poca oferta al mercat, que es podia llegir totes les novel·les que es publicaven a totes les editorials. Al capdavall, en un mes, podien sortir, abans que jo fes ressenyes, tres o quatre al mes, en l’època en què jo feia ressenyes, potser tenies mitja dotzena de llibres al mes. Podies llegir tots els llibres que sortien, totes les pelis que s’estrenaven, i qualsevol cosa remotament relacionada amb el fantàstic que sortís a TVE i a La 2. No hi havia més, consumies tots els llibres, còmics, pelis i, si eres aficionat a aquestes coses, podies parlar de tot amb tothom.

Això es va anar incrementant i va ser gràcies a Star Wars, al 77, que es va començar a publicar més ciència-ficció a Espanya. I a Barcelona teníem una tradició, gràcies a la revista «Nueva Dimensión», per exemple, que estava aquí. Barcelona sempre ha sigut una ciutat molt relacionada amb la ciència-ficció, amb una molt bona afició del gènere. D’aquella època a ara, cap sector, per petit que sigui el mercat, no és abastable per una sola persona, ni que es dediqui a temps complet, avui l’edició i producció és ingent.

I després ja va venir la llibreria Gigamesh.

Sí, també vaig treballar per Martínez Roca, amb qui vaig fer tota la fantasia i la ciència-ficció a partir del canvi de format, a partir del número set. La tenda al principi la vaig obrir compartint un espai al fons, que era una botiga de terrissa de la meva mare. Tot molt humil, molt maco. Però la cosa va arrencar quan vaig veure quan facturàvem més en un matí de diumenge que no tota la setmana en la llibreria. I la cosa va canviar quan vam començar a portar el primer producte d’importació. Vàrem estar així fins que es va fer la reforma i vam liquidar l’espai de la botiga de terrissa. Crec que van ser dos anys, del 1985 al 87.

Al 86 vàrem tenir a Robert Silverberg signant a la botiga i a Terry Pratchett al 87, mentre encara hi havia terrissa, i a l’Ian Watson i al Bob Shaw. Va vindre Silverberg perquè estava de vacances a Espanya i ens va anunciar que vindria… i mira, el vàrem rebre amb una edició especial, va vindre per un sant Jordi i vam vendre cent llibres d’ell, a partir d’aquí això de portar autors a signar… ens vàrem començar a aficionar, saps? El que passa és que teníem impreses les tripes i no teníem impreses les tapes. Va anar així: El Domingo Santos els va convèncer de què ens venguessin cent tripes, amb el preu que tenia el llibre, i vàrem encadenar-les amb les tapes i vam tallar nosaltres mateixos les tripes. La tapa era una tapa groga de mitja fotocòpia, de mala qualitat, que ha aguantat molt malament el pas del temps. Hi posava el nom del llibre, de l’autor, edició commemorativa de l’any i era una edició signada i numerada de cent exemplars. Tenim un a la vitrina, com a record.

Em deies que el producte d’importació va ser important en aquests primers anys de la llibreria.

Quan vàrem començar a fer importacions va ser quan la llibreria es va començar a animar i a mantenir un ritme de creixement sostingut, abans d’això, el que et dic, veníem més amb un matí a Sant Antoni que no tota la setmana a la botiga. El primer filó va ser Warhammer, amb ell vàrem omplir la botiga i tota la part de fons de vitrines amb prestatges per exposar les figuretes, i vam estar venent Workshop amb un monopoli de facto durant dos anys. Fins que Games Workshop van obrir al carrer Muntaner, és una empresa que on detecta que a un venedor li arriba un determinat volum de vendes diuen, «ara és la nostra», i desembarquen. Jo els hi vaig obrir camí, mira, el volum de facturació era… trèiem novetats un cop al mes i nosaltres aprofitàvem per demanar novetats i reposar, i el volum de consum era d’un milió de peles mensual, «de cost» a Anglaterra, d’aquella època, imagina’t. Quan arribaven les novetats a la botiga, els dissabtes, hi havia cua esperant perquè obríssim, això ens va durar dos anys i tal com va obrir Workshop ho vam deixar córrer i vam liquidar. Fora.

En aquells moments es va descobrir un nou joc, que feia molt soroll. Vam testar-ho i vam distribuir-ho al moment, perquè ràpidament vaig veure que allà hi havia una «cosa grossa», això va ser el Magic, les cartes. També vàrem començar a vendre figures de wargames històrics. Gràcies al Magic l’estructura de la llibreria va créixer una mica, havíem tret revistes al mercat com la Gigamesh i les companyes de cinema i còmic que havien durat menys, i ens vàrem llençar a l’aventura d’obrir una distribuïdora de còmic, que em feia molta il·lusió, per la qual vàrem utilitzar el gran èxit de les cartes Magic com a punta de llança, per obrir camí.

Una distribuïdora, com ho veu enfocar?

La idea era obrir una empresa de venda directa com podia ser als Estats Units Capital o Diamond, que eren distribuïdores pensades per agafar tota la tongada de còmics que sortien durant tota la setmana i que distribuïen a tot el país i a tot el món, perquè totes les botigues frikis de fora ens estàvem abastint d’aquests mateixos distribuïdors. Aleshores la idea era replicar el model aquell, jo veia allò meravellós perquè amb el catàleg aquell de les novetats americanes et venia tot Marvel sí, però et venia també tota la producció dels indies, i l’autoeditat, el senyor Dave Sim editant Cerebus i en Terry Moore editant Strangers in Paradise, tots amb el seu segell, com havia fet aquí el Cels Piñol en el seu dia, o com està fent ara el Palomino. Gent que entrant en el mercat del còmic autoeditant-se, més tard o d’hora fitxa per una de les majors. I que maco això de poder-se autoeditar, d’editar un fanzine, amb unes característiques una mica més professionals, i tenir un senyor que t’ho col·loca a tot el món, això des d’un punt de vista creatiu, d’un friki, disposar d’una eina com aquesta, això és una meravella.

I així vam posar en marxa la distribuïdora Dirac, amb el meu company de despatx, el nostre logo era una delta de Dirac amb el símbol de la delta en grec, amb una singularitat. I aquesta empresa va acabar fusionant-se amb Samurai. Ara ja no té cap vinculació econòmica amb Gigamesh ni res i és el que avui en dia és «SD Distribuciones», que és… bé, pregunta-li a qualsevol senyor que tingui una botiga de còmics, una botiga especialitzada, friki. En aquests moments tu pots obrir una botiga amb un sol proveïdor, SD, que et facilita una bona part de tot el que es produeix en l’àmbit friki, i és una mica la idea que estàvem cercant, que hi hagués a Espanya una distribuïdora de venda directa, que et permetés arribar a tot arreu.

El fet de publicar Cançó de gel i foc, d’en George R. R. Martin, també va ser un gran encert. Com va ser el procés de la seva publicació amb Gigamesh?

D’en Martin jo m’havia llegit tot el que s’havia publicat d’ell en castellà, ja fos perquè ho havia llegit com a fan, perquè era un dels meus favorits o perquè m’havia tocat fer la ressenya. O fins i tot perquè ho havia publicat en el cas de «Refugio del Viento», que era del poquet que quedava sense publicar d’ell quan jo vaig entrar a Martínez Roca. L’època meva a Martínez Roca va coincidir amb el «retir espiritual» d’en Martin quan va anar a Hollywood perquè l’«Armaggedon Rag» va ser un desastre i havia de pagar la hipoteca, allà va fer la sèrie de la «Bella i la bèstia», va col·laborar a «Més enllà dels límits de la realitat», i va estar molt actiu fins que el seu retorn triomfant va ser «Joc de Trons», però quan va vindre el seu retorn ja era un dels meus favorits: «Muerte de la luz» i «Sueño del Fevre» són novel·les extraordinàries, obres mestres de la ciència-ficció i el terror respectivament.

Era un dels paios dels quals jo seguia qualsevol cosa que publiqués, aleshores va publicar una novel·la nova, «Joc de Trons», la vaig demanar en anglès de primera edició, i aquell exemplar és el que es va acabar traduint, però no em vaig posar en marxa fins anys després, fins que no tenia la col·lecció de llibres, que va ser al 99 o així, i quan ja havia començat a publicar amb l’editorial de Gigamesh i la col·lecció m’anava bé i els primers títols havien tingut bona acollida, i vaig veure que no era cap bogeria, aleshores va sortir la segona en anglès, «Xoc de Reis» i va entrar a la llista de bestsellers. Ell diu que la primera entrega de la saga, «Joc de Trons», va passar desapercebuda. Diu que el va posar en el mapa la primera història del «Cavaller Errant» que va aparèixer amb el «Legends» del Robert Silverberg, i la segona, «Xoc de Reis», ja va entrar de bestseller i allà ja es va disparar.

Aleshores en aquell moment, quan va sortir la segona i vaig veure que la primera no estava comprada, vaig dir «mira ho intentaré». Va coincidir amb l’època que no hi havia ningú comprant fantasia perquè era poc després de l’absorció de Timun Mas per part de Planeta, quan Planeta va comprar tant Timun Mas com Minotauro. I, en particular, Timun Mas s’havia estancat perquè va exagerar el filó que va trobar amb la Dragonlance i tot això, el filó Tolkien, va començar a publicar més i més fantasia, quasi sense criteri, a inflar els preus de la tapa dura, amb formats cada cop més cars. Perquè es va produir fins i tot una inflació de drets que va obligar a tothom a produir en tapa dura. Nosaltres, a «Fantasy», la col·lecció de Martínez Roca, vam haver de passar la col·lecció gran a tapa dura, perquè si no, no podia seguir novetats de fantasia i estava publicant a Pratchett i necessitava comprar les següents novel·les de Pratchett…

I quan tot allò es va tancar perquè s’estaven comprant editorials, comprant-se, venent-se, i el mercant havia fet «pum» per excés d’oferta, vaig tenir la sort de què vaig entrar jo a comprar les novel·les d’en Martin en aquell moment i anava una mica a contracorrent. A mi sempre m’ha tranquil·litzat molt el fet de fer les coses a contracorrent, quan ja ningú està fent aquelles coses, tothom està fent el contrari o ningú se’n recorda d’allò.

Alejo Cuervo amb en Neil Gaiman
Alejo Cuervo amb en Neil Gaiman, durant la presentació de L’oceà al final del camí, a la llibreria Gigamesh. Fotografia de Gigamesh sota llicència Creative Commons.

Gigamesh: El nom

I, per què Gigamesh? D’on surt aquest nom?

Això és una referència a Stanislav Lem, a «Vacío Perfecto» de Lem, que té un recull… mira, Lem, a part de tota la ciència-ficció, després de Borges, és el metaliterat més important que hem tingut, un dels que més ha practicat i defensat la «metaliteratura». Ell té dos llibres capitals, molt importants, un és Vacío Perfecto, que són crítiques de llibres imaginaris, en el que comença el llibre amb la coartada de dir que la crítica literària sempre ha sigut un gènere menor, capat per referir-se a una obra de creació original i que mai ha sigut candidata a la categoria d’obra d’art, l’obra d’art és un qualificatiu que es reserva per a la creació original. Quina és la forma d’evitar aquesta servitud doncs…? Prescindir de l’obra original. Anem a fer les crítiques de llibres originals. I així es munta tot un llibre, en el que si agafes individualment les crítiques que fa, tot són crítiques soterrades d’alguna cosa, no es pot treballar amb el buit, però en el que reivindica la crítica literària.

Aleshores, el Gigamesh de Patrick Hannahan, és una novel·la d’un irlandès sonat, en la tradició de James Joyce, que conté tots els coneixements de tota la humanitat de tots els temps, codificats i dins la novel·la, l’Hannahan –autor imaginari creat per Lem– reconeix que va haver de recórrer a l’ajuda d’ordinadors per a compondre la novel·la i tot això, però perquè et facis una idea de com funciona, si agafes la matriu que hi ha a les primeres lletres de paràgraf que hi ha en el capítol 4 i l’apliques sobre el capítol 5, obtens el pla de la catedral de Roma i coses així. És una manera de criticar, indirecta, de la forma de fer literatura del Joyce, d’ell i de trufar coses de referències i tot això. I és delirant com ho fa, i molt divertit de llegir. Però bàsicament són assajos disfressats de metaficció i més endavant va fer el mateix amb un de pròlegs de llibres imaginaris, amb la mateixa excusa. I el Gigamesh ho inclou tot, una crítica molt intel·ligent i divertida.

El detonant del fet que escollís Gigamesh com a nom… va ser mentre estava jo treballant a Bellaterra com a ajudant, tenia ja la parada, treballava com a assessor de Martínez Roca, i aleshores en aquella època quan estava a la facultat fent la tesi i el meu company de despatx, que era molt fan de Police, amb el que vaig acabar muntant Dirac i va fer SD, doncs vam llegir el diumenge un article en un suplement d’El País que va tindre molt d’èxit i es va llegir molt al mercat. S’havia editat feia poc «Vacío Perfecto» de Lem en una edició de Bruguera i, aleshores, Luis Goytisolo va publicar un article que després el va recopilar en el seu llibre «Investigaciones y conjeturas de Claudio Mendoza», d’Anagrama, entre els assajos que recull és aquest article d’El Pais, que es titulava «Joyce al fin superado».

El paio es dedicava a sumar-se a la festa, donava per bona l’existència del llibre d’en Hannahan, que «li havia costat molt trobar una edició, perquè ho havia demanat a totes bandes», i va dir que ho va trobar en unes taules de saldo a Anglaterra… «no us molesteu a cercar-ho que no ho trobareu». però no deia que no existís, com a única pista deia que «solament em va posar sobre la pista d’aquest llibre, exegetes com Stanislav Lem», i la tesi de l’article és que no solament contenia codificat amb l’ordinador tots els coneixements de la humanitat sinó que també, per què no?, pronosticava l’assassinat de Carrero Blanco, perquè aquest ocorria després de la publicació del llibre i explica amb quin sistema de codificació hi era i ell ho havia trobat, però deia que hi havia un error d’impremta i era un altre any, deia una quantitat de bestieses divertides i jo em vaig pixar de riure amb tot allò. Així que vaig anar a editar un fanzine nou en aquella època i jo vaig dir, «tate, ho anomenaré Gigamesh» i em vaig quedar amb el nom de Gigamesh com a capçalera del fanzine i després quan vaig obrir la llibreria, doncs també li vaig dir Gigamesh.

La llibreria Gigamesh també és un lloc de trobada de jugadors de Magic, jocs de taula i rol
Dels seus inicis ençà, la llibreria Gigamesh també és un lloc de trobada de jugadors de Magic, jocs de taula i rol. Fotografia de Gigamesh sota llicència Creative Commons.

Pedrolo i el fantàstic en català

M’agradaria parlar amb tu de la novel·la fantàstica en català i la llengua catalana.

Què en penses de l’èxit, per exemple, d’en Manuel de Pedrolo, un dels nostres escriptors més importants de fantàstic?

No és una rara avis, és molt més que això. Si et mires les col·leccions de juvenil catalanes, hi trobaràs molta ciència-ficció, si et mires les col·leccions de juvenil castellanes, quasi no hi trobaràs. I aquesta barrera la va trencar el Pedrolo, aquí a Catalunya, a la resta de l’estat no. Pedrolo va ser lectura obligada a les escoles d’aquí i el que passa és que era bo, va normalitzar i familiaritzar a tota una generació, a més d’una generació, un parell com a mínim, amb el gènere, i la va fer receptiva amb el gènere. Cosa que a la resta de l’estat no ha passat.

I les dificultats de la llengua catalana per obrir-se pas amb normalitat en el fantàstic?

Això és històric i ve de lluny. En el franquisme tot el que no fos discurs oficial de l’estat no era res, i això de la ciència-ficció i la fantasia eren bajanades. Per ells no hi havia més, l’establishment cultural no els hi donava gens d’importància, se suposava que eren gèneres culpables «d’oferir evasió», quan en realitat poden ser els més subversius i profunds de tots.

La metàfora, la imaginació, és més subversiva, el realisme s’ha de cenyir a la vida, està encotillat en certa manera, però amb una metàfora pots parlar de moltes coses alhora. Però en el franquisme això va veure’s anul·lat i va portar al fet que el gènere fantàstic no es cultivés en català, ni és cultivés en general, a més de la persecució a la qual es veia sotmesa la llengua també, clar. Tot això va trencar la transmissió d’autors i la transmissió generacional de lectors, que amb Pedrolo és va recuperar bastant, com ja t’he dit.

A la llibreria com heu enfocat el tema de la llengua catalana? Sé que hi ha una secció de literatura en català amb el nom d’en Pedrolo…

No ho hem enfocat de cap manera en especial, la pretensió nostra com a llibreria és tenir tota l’oferta que hi ha del gènere, i en català en particular. Va haver-hi una època, fixa’t que et dic, que vaig estar a punt d’eliminar la secció de català de la botiga perquè la Generalitat em va tocar la butxaca, em va obligar a canviar el rètol que tenia a l’entrada de la llibreria, on posava «vicio y subcultura», i em va obligar, sota amenaça de multa, a canviar-ho per un que digués «vici i subcultura» i el que més em mosquejava és que m’ho imposessin, i que a més m’afectés la cartera, «que sóc català collons!», però aquesta petita anècdota al marge, és l’únic incident que he tingut amb l’oficina de normalització lingüística d’aquest país.

Què si s’edita en català aquí?, doncs és la nostra especialitat, oferirem tot el que surti al mercat en català, no té cap misteri. El problema que té la ciència-ficció catalana és que, efectivament, dintre de la nostra llibreria és un mòdul, però aquest mòdul és tot el que hi ha. Fins que no va arribar «2001» amb la seva col·lecció, en què va començar a incorporar clàssics en català, la traducció d’obres clàssiques de ciència-ficció al català era pràcticament inexistent, havia de ser una cosa així molt especial perquè sones la flauta i ara ha canviat molt això.

Ara hi ha molta producció pròpia, que abans quasi no tenia sortida, però abans estava 2001 i poca cosa més, que van convocar el premi 2001, on jo vaig ser-hi de jurat una vegada. Ara tens Orciny Press i Males Herbes, la Societat Catalana de Fantasia i Ciència-Ficció ben establerta, els Ictineu i es va fent, es va fent… Amb una realitat molt evident: Que és un mercat molt petit. Si la ciència-ficció dins de la literatura castellana és, comparativament, un nínxol petit, la fantasia és una mica més gran, el mercat català som molta menys penya i costa molt més sostenir una línia editorial i assolir unes vendes mínimes per poder tirar-la endavant, és així, no hi ha més.

Certament és un problema. A causa d’això crec que, potser, molts lectors que són catalanoparlants s’han habituat a llegir gènere fantàstic en castellà.

Sí, bé, hi ha també lectors catalanistes, militants, i que només compren literatura en català com a forma de recolzar la indústria catalana. És una postura totalment lícita i no hi tinc res en contra, el que passa és que quan arribes al frikisme… aquesta militància ha de competir amb el «vici» i quan has de competir amb el vici ho tens malament i al final el vici guanya.

Jo deia moltes vegades, quan hi havia crisi, respecte a com ens afectava a la botiga i a les vendes, jo deia: «No ens afecten les crisis perquè la gent, quan les coses van bé, compra vici per celebrar-ho i quan van malament per a consolar-se». Però no hi ha suficients lectors de ciència-ficció, fans del gènere, que siguin al mateix temps militants i que s’esperin que surti en català per a llegir-ho.

Entre altres coses perquè no tenen cap garantia que al final surti en català, aleshores acaben llegint-ho en castellà. Què hi farem? En el fons són bilingües i aprofiten els avantatges de ser bilingües per abastir-se de vici. Hi ha molta gent que ha après a llegir en anglès per poder arribar a tot allò que no es publica aquí com a vici, també.

Joe Abercrombie amb Alejo Cuervo, durant la presentació de la saga del Mar Trencat a la llibreria Gigamesh
Joe Abercrombie amb Alejo Cuervo, durant la presentació de la saga del Mar Trencat a la llibreria Gigamesh. Fotografia de Gigamesh sota llicència Creative Commons.

Les traduccions

Parlem ara del tema de les traduccions. Crec que el fet que a vegades una traducció no sigui gaire bona pot afectar també a la percepció dels lectors…

De vegades les traduccions són bones? «De vegades», dius? És al contrari, el normal de les traduccions és que siguin, no fluixes, sinó un «puto desastre», el normal de com s’ha traduït la ciència-ficció i la fantasia en aquest país, tota, eh?, comptat d’unes poques excepcions, Francisco Torres Oliver, amb en Carlo Fabretti que és un altre «coco», a excepció d’uns pocs traductors que podien ser brillants… però de la mediocritat cap a baix ens hem trobat de tot, i no està millorant, està empitjorant. Està millorant en un sentit de… mira, d’ara tenim internet, i a qualsevol traductor no li cal un viatge a una biblioteca i consultar enciclopèdies per saber que és això o allò altre, «googlejant» ho pot resoldre, les dificultats que tinguis de traducció, de documentar-te, mai ha estat tant a l’abast i és fàcil fer-ho. En aquest sentit, de què no diuen tantes bestieses, és millor; el nivell de castellà però, del català no em poso perquè no llegeixo habitualment en català, és cada cop més miserable.

El problema de les traduccions avui en dia és trobar gent bona… però costa molt trobar-la. El nivell de castellà és cada cop més ínfim i cada cop està més plagat d’anglicismes, i cada cop està més plagat de gramàtica anglesa en lloc de castellana. Tu, hi ha traduccions que les agafes i no hi ha cap subjuntiu, no sona a castellà, és senzillament anglès literal, amb gramàtica anglesa posada en castellà i sona ortopèdic, horrorós… i la gent s’està acostumat a parlar de la mateixa manera també, aleshores tenim «eventos» a tot arreu, la llengua s’empobreix a marxes forçades.

I, lògicament, això afecta la percepció que tenim com a lectors de l’obra original…

Els clàssics de la ciència-ficció i com de bé escrivien determinats clàssics, aquí encara avui dia no en tenim ni puta idea, jo m’estic emportant sorpreses cada dia, hi havia un fotimer de coses que havia llegit en traduccions antigues i que quan em toca treballar amb el material original, no sé, flipo. Escolta’m, «això és una altra cosa», és molt més meravellós del que recordava jo.

Un cas d’aquests autors que han patit traduccions deficients és Sturgeon, que és un geni literari i que editarem a Gigamesh. O bé hi ha autors moderns que també pateixen males traduccions. Un paio que han publicat en castellà i que publica actualment, Greg Bear, després de llegir el primer d’ell en castellà, doncs pensava que era un escriptor de ciència-ficció «hard», dura, i que de hard molt bé però que d’escriptura, el seu estil… rai, però en llegir-lo en anglès original és focs artificials, és pirotècnia tota l’estona, és un estil llampant. Qualsevol cosa que ha aparegut aquí d’aquest senyor no és ni una pàl·lida ombra del que realment fa. I això ens passa amb els contemporanis, i amb tots els clàssics especialment, que han patit molt males traduccions en el passat.

El problema del nivell del castellà, de la teva debilitat lingüística, és com la intel·ligència: Veus des d’on estàs tu cap avall, no veus des d’on estàs cap amunt, i no discrimines res. Nosaltres a l’editorial Gigamesh també intentem cuidar molt això i és el nostre, gairebé, leitmotiv, de fer-ho el millor que podem en les traduccions i la producció, i pujar el llistó de forma continuada. Quin tant per cent dels nostres lectors és capaç d’apreciar-ho, probablement molt poc. Ara bé, el que no discrimina, el que sí que obté és un altre missatge: Aquella novel·la li ha agradat molt més, i aquell escriptor li ha semblat molt millor del que li hauria semblat publicat en altres condicions.

La gent no arriba a discriminar quina responsabilitat és de l’autor, del seu estil, de la manera en què està explicada la història, o de la història mateixa. I distingir entre feina de l’autor i quina és del traductor, molts lectors no són capaços de fer-ho i, compte, tampoc és la seva obligació, ni tenen perquè fer-ho. Això és feina del corrector… i pel que fa al corrector, això són habilitats que s’adquireixen havent treballat molt amb els textos, havent detectat errors, corregint-los i havent adquirit la sensibilitat amb molta feina: és un ofici cru i pelat. No pots obligar al lector a tenir les capacitats d’un corrector. Però ell, encara que no discrimini si una cosa està millor corregida i traduïda, millor editada o no, el que sí sap és si li agrada més o no, i ja et dic jo que un text ben editat, troba molta més gent que li agrada.

Cels Piñols i l'Alejo Cuervo, caracteritzat com a Papa Alejo, el personatge que Piñol creà per a la seva saga de còmics Fanhunter
En Cels Piñol i l’Alejo Cuervo, caracteritzat com a Papa Alejo, el personatge que en Piñol creà per a la seva saga de còmics d’èxit intergeneracional, Fanhunter. Fotografia de Gigamesh sota llicència Creative Commons.

Les novetats i sorpreses que ens esperen

Per anar acabant, quines són les properes novetats i sorpreses que ens donareu a l’editorial Gigamesh?

Doncs mira, a nosaltres no ens agrada massa donar dates concretes o avisos, perquè anem lents. A poc a poc i bona lletra, però sí que et diré el que queda més proper. Tenim per publicar «Jurgen», d’en James Branch Cabell, que hi ha hagut una edició d’una gent fa poc que es pensava que estava lliure de drets però no, no ho està, ells fan una versió il·lustrada que és bastant bufona, no em molesta que estigui també al mercat amb la nostra, però la nostra traducció és una altra història, són paraules majors i és una comèdia clàssica, una de les novel·les còmiques, parodiant la novel·la de cavalleries, de les quals jo tinc millor record de les meves lectures generals de sempre.

També traurem la versió revisada i corregida de «La última ronda», de Tim Powers, coneguda abans com a «La última partida», i sortirà probablement també la segona entrega de Fritz Leiber de «Fafhrd y el Ratonero Gris», que la primera la vam publicar fa dos anys, doncs la segona ens ha quedat encara millor. També tenim posat en marxa publicar Ian Watson i tenim les novel·les completes d’Sturgeon i les volem editar en dos volums, això sí que no tenim data encara, estem amb traduccions i coses d’aquestes, ja saps. Però els propers llibres que poden sortir a curt termini són aquests tres, hi ha més coses en producció i traduïdes, el que passa és que ja depèn, l’embús els tenim en la producció i en la correcció dels llibres. Tenim en aquests moments més coses que mai en marxa i el ritme de producció ha augmentat una mica també i, compte, continuarà així i anirem donant sorpreses.

I tindrem d’aquí a finals d’any, també, un parell més de còmics, que això ho hem estat comentant per xarxes, a Twitter i Facebook. Hem anunciat oficialment que publicarem el recopilatori d’«El Vosque» i que publicarem «The Private Eye», que és una col·laboració entre un dibuixant i colorista espanyol, Marcos Martín, i un guionista yanki, Brian K. Vaughan, que el van tirar endavant com un crowdfunding que després s’ha publicat per segells com Image a EEUU, Itàlia…, i aquí el publicarem nosaltres, va ser el premi Eisner d’aquest any no, de l’any passat. Una obra de molta qualitat. I així anirem donant sorpreses, que la gent potser no s’espera. Ja ho veureu.

Per acabar ja l’entrevista, m’agradaria preguntar-te un clàssic: Quin consell donaries a algú que volgués embarcar-se en l’aventura editorial?

Una cosa que potser t’interessa, des d’un punt de vista editorial, si vols, i comercial més que editorial, perquè és més general, són els nínxols petits. I és que jo sóc molt fan d’allò què anomeno «nínxols petits». Els nínxols d’oci de consum… el problema que tenen és que els nínxols que són massa populars acaben per no ser rendibles per ningú, el grau de competència que es desferma, les ganes d’obtenir un trosset del pastís són tan bèsties que acaba sent inútil fer-hi res. Aleshores, des de la meva experiència de comerciant, de fenici, com ho vulguis anomenar, «l’encarnació del fenici etern» com diu en Cels als còmics de Fanhunter, els nínxols petits són molt més interessants.

Què són sectors que tenen un públic massa petit, massa especialitzat? Què, a priori, no semblaria lògic, ni semblaria rentable atendre’ls? Doncs l’avantatge de si els atens és que, si els atens bé, si no n’abuses, un cop t’has posicionat, aquell nínxol és teu per sempre més. Què una cosa té molt d’èxit i vols apropar-te a fer allò perquè té molt d’èxit?, no, malament, perquè com tu, ho estarà fent molta més gent i hauràs de competir amb tots ells. Què hi ha una cosa que et sembla que sou massa pocs i que no hi haurà prou gent que li pugui interessar?, doncs potser et sorprèn la resposta, si ho fas bé. I el pas del temps sempre va deixant coses, aleshores tot el que sigui treballar a llarg termini, en nínxols petits, fent-t’ho bé, tenint cura del producte, escolta… els teus clients no t’abandonaran mai.

En un nínxol petit sí que pots establir un servei i tornar-te necessari, amb un nínxol gran, no. Gigamesh, quan va començar, era un exemple de nínxol petit. Si no fos un nínxol petit, haurien obert a tot arreu llibreries especialitzades. Com en el seu temps era un nínxol petit, doncs m’ha permès posicionar-me i agafar aquest tros de pastís, a llarg termini i amb molta feina.

I, ei!, nosaltres també som fidels al públic, al client. La fidelitat va en «dues direccions». Hi ha molt client nostre de tota la vida que sap que els calers que s’ha gastat allí, han tornat a fer servei, els he invertit a fer-ho millor, en portar més producte, en millorar la qualitat, en obrir portes. No és només una despesa, també és una inversió, i això ens ha guanyat molta fidelitat de molta gent, si en lloc d’això nosaltres estiguéssim, no sé, m’hagués retirat a les Bahames i tingués la llibreria igual que sempre, no produiria el mateix efecte.