El doctor i professor d’història medieval Alberto Reche és un dels presentadors del programa de ràdio A les portes de Troia, on tracten temes, personatges i curiositats històriques d’arreu del món i de totes les èpoques, de l’Antiguitat fins a l’edat contemporània, sempre amb convidats de primera línia, tant pel que fa a la investigació com a la docència. I també hi trobareu molts programes dedicats a llegendes i mites catalans i d’arreu, especialment medievals.
En aquesta primera part de l’entrevista l’Alberto ens parla del món acadèmic i de la història medieval catalana, desmenteix tòpics i ens fa un repàs de molts altres temes que coneix d’allò més bé. En la segona part de la xerrada, que publicaré properament, parlarem d’A les portes de Troia. Si ja seguíeu el programa se us farà familiar llegir-lo i, si és la primera vegada que l’escolteu, trobareu que l’Alberto ens guia per una edat mitjana que encara es fa més apassionant des del seu punt de vista d’expert.
Podeu escoltar la segona part, on parlem d’A les portes de Troia, seguint aquest enllaç: A les portes de Troia, la història a la ràdio
El món acadèmic i la divulgació històrica
Com a doctor en història medieval, què en penses de la divulgació històrica?
Mira… El gran problema és que per divulgació històrica s’entenen tot un seguit de coses que són molt diferents. Si fas una recerca de què és la divulgació històrica et trobaràs, moltes vegades, amb un producte gairebé amateur, una afició d’algú que decideix explicar la història sense ser historiador o amb paraules senzilles. I no està pas malament. Però la divulgació pot ser alguna cosa més, molt més interessant i, fins i tot, important.
Dit això, la divulgació històrica en el món acadèmic està molt mal vista, encara més en un món acadèmic endogàmic, ranci, classista i clàssic, com el de la universitat espanyola i, per extensió, de la catalana. Per ells una cosa és la saviesa acadèmica, reglada, «seriosa», que es vehicula a través de revistes acadèmiques «d’impacte científic», a través de triennis, trams de recerca i tot això… I l’altra és la divulgació que, moltes vegades, és vista com una cosa d’erudits de poble, centres d’estudis comarcals, gent que s’avorreix, fins i tot gent rareta…
M’estàs dient que, entre el món acadèmic, es menysprea la divulgació?
Mira… sí i no. (riem) A nosaltres… a mi, directament, en algun seminari de l’Autònoma m’han arribat a retreure que jo faci un programa de ràdio: «aquestes coses que feu el jovent, de divulgació, en comptes d’estar investigant». Jo vaig contestar: «escolta, perdona, és que aquests programes són el producte d’una recerca». Moltes vegades, tant l’Oliver com jo, hem compaginat el programa amb les nostres tesis doctorals i bona part de coses inèdites de les nostres tesis les hem incorporat als programes. En lloc de fer un article acadèmic, potser, fèiem un programa.
Al final l’etiqueta «divulgació» és solament un vehicle, és el canal que tu decideixes utilitzar per expressar un coneixement. Aquest coneixement pots expressar-lo en un llibre de 800 pàgines, en 3000 notes a peu de pàgina i un llenguatge «gongorino», barroc, que farà que arribis a 5 especialistes. O, el mateix contingut, el pots explicar d’una manera honesta, coherent, transparent…
Encara et diré més, allò que no acostuma a dir la gent del món acadèmic, que no fa divulgació històrica, és que és molt més fàcil fer història acadèmica que història divulgativa.
Per què?
Perquè la divulgació requereix un exercici de síntesi, de resum, de comprensió, d’empatia. Tu no saps una cosa, realment, fins que no ets capaç d’explicar-la. I, al final, la història, per molt que li pesi a molta gent, no és una ciència. És un ofici, una disciplina, una artesania, però sobretot és «tramar relats». Donar sentit al caos que suposa un passat, d’acord amb una sèrie de construccions. Que és el mateix que fa un escriptor quan escriu.
L’únic que diferència l’historiador de l’escriptor de ficció seria, per exemple, la veracitat, l’intent, si més no, de «ser veraç», l’honestedat. Hi ha historiadors que no són honestos conscientment, per això es converteixen automàticament en mals historiadors, perquè tergiversen o manipulen les coses segons el seu interès. Però mai podem escapar de la subjectivitat i l’elecció dels fets. La mateixa disciplina és una disciplina narrada, relatada.
Aleshores, aquesta distinció o falsa distinció entre història acadèmica i història divulgativa, segons el meu punt de vista neix, precisament, perquè la universitat s’allunya del que realment és la història. Es posa la bata de científic, s’aparta de l’ofici i es creu una «ciència social». I això crea una desconnexió que és terrible i es diuen coses com: «per què perds el temps explicant coses al populatxo, quan hauries d’estar fent articles d’investigació amb un llenguatge molt més enrevessat?»
Em sorprèn el que dius, perquè crec que la divulgació de qualsevol tema acadèmic, científic, històric, antropològic, és importantíssima. Per moltes raons. Per fer-la arribar a la societat, perquè no es manipuli ideològicament, per engrescar el jovent a l’estudi de la història… A més a més, si no ho fan els especialistes, els que realment saben, moltes vegades l’explicació de la història i de la societat cau en mans de xarlatans. A molts altres països, com el Regne Unit o els Estats Units, és molt valorada i en tenen molta cura.
Al final el que és innegable és que en l’àmbit de la ciutadania, de carrer, hi ha un gran interès per la història. La història ven, agrada, apassiona. El que no hi ha hagut mai és un interès per la història avorrida, la història acadèmica rància, els gràfics, l’article de cinquanta pàgines sobre l’evolució del preu de la patata a l’Amèrica colonial… però si tu agafes les pel·lícules més taquilleres de la història, els llibres més venuts de la història, o agafes a qualsevol persona pel carrer i l’hi preguntes quins referents té, bona part d’aquestes pel·lícules i referents són referents històrics.
Les novel·les històriques triomfen, les pel·lícules amb ambientació històrica o seudohistòrica, d’ençà de Ben-Hur fins a Titànic o L’enfonsament, triomfen. Perquè la gent vol saber, vol conèixer, vol saber en quin món viu i quin és el seu passat. Vol tenir referents sobre els quals caminar. I com de l’Acadèmia estant o de la professió no se’ls hi dóna una resposta, han de recórrer al cinema o a la novel·la històrica que, el que fa, és cobrir un nínxol de mercat i un nínxol de necessitat de saber. I, si no, aquest nínxol l’ocupen personatges de la teoria de la conspiració o «venedors de crecepelos».
Sí, potser la construcció de referents i d’un context és una de les tasques més importants de la divulgació històrica.
Justament, aquesta setmana El Mundo Today feia una de les seves notícies falses dient que: «un anciano incorpora tramas de Juego de Tronos a sus recuerdos de la Guerra Civil». Que, malgrat que és una notícia clarament humorística i falsa, és molt significativa de per on van els trets. Perquè la vivència personal, el record i la història narrada s’entrelliguen. És molt fina la línia entre la realitat i la ficció. La funció de narrador de l’historiador és fonamental.
A tu t’interessa la història, la que sigui, pel motiu que sigui, perquè t’explica alguna cosa. I perquè t’emociona. I perquè connecta amb tu i et dóna explicacions a preguntes, a un sentiment personal, a una pertinença política, a les causes d’una problemàtica actual. Aleshores és quan hi ha una funció de relat. Que és el que a l’Acadèmia, a la Universitat, s’ha oblidat o s’ha volgut oblidar. Per això a mi, també, m’agrada tant la ràdio. Perquè la ràdio és relat pur, estàs una hora tramant una història sobre un tema. Té un principi, un nus, un desenllaç i comparteix amb la narració, l’oralitat.
La construcció del relat històric
Creus que tot sovint es confon l’experiència viva del passat amb la construcció del relat històric?
Això ho he explicat algunes vegades en els programes de ràdio: la diferència entre passat i història. El passat, tot allò que ha passat, és un fet objectiu, però un fet objectiu profundament inabastable. Perquè el passat és tot el magma caòtic de fets, sense treballar, que no tenen per què tenir cap rellevància. El passat és… si fem broma, que Hitler va aixecar-se un dimarts amb el peu dret i, el primer que va veure, va ser la finestra de la seva habitació. I després va menjar cereals i no va tenir una bona digestió. Això són fets objectius del passat, però són fets que no importen si els observem amb un punt de vista històric. Perquè, com a historiadors, nosaltres seleccionem una petita quantitat d’aquest magma caòtic de fets del passat per construir un relat: una història. No ens importa quina marca de cereals menjava Hitler, però ens importa que el suspenguessin l’examen d’accés a Belles Arts, perquè aquest rebuig de l’acadèmia de Belles Arts va conduir-lo a ser militar i polític.
La construcció de la història és sempre subjectiva perquè, com a historiador, quins elements del passat tries per donar la teva explicació per definició són subjectius, per molt que els revesteixis de «cientifisme», d’objectivitat freda i asèptica.
Per què creus que la història, com a disciplina, vol ser equiparada a la ciència?
Això té molt a veure amb com veiem el món actualment. Vivim en un món ple de confusió i mentides. Bé, com sempre. Així que la ciència s’ha convertit en un «salvavides» per molta gent, una disciplina on trobar tranquil·litat i pau mental, perquè creuen que és certa per si mateixa. Una nova religió. I sembla que tot el que no sigui «ciència» i tot el que no sigui «científic» no valgui per a res, perquè si no és científic, no és vàlid, ni cert. Ara tenim la dèria que tot sigui ciència: les ciències de la didàctica, de la música, de l’esport, les ciències socials… Perquè sembla que l’únic paradigma del saber, tot el que prenem com a vàlid, és el paradigma científic.
Creiem que posant-nos l’etiqueta de científic, encara que després en la nostra professió no utilitzem el mètode científic, serem més respectables com a historiadors. Però un historiador no utilitza el mètode científic. No pot fer-ho. Això no vol dir que els historiadors no utilitzem un mètode i que, aquest, no sigui rigorós, contrastable i verificable. Però és diferent de les ciències experimentals.
A l’altre extrem tenim el relativisme extrem i la impossibilitat real de cap coneixement, perquè com tot depèn del context i tot és subjectiu, tot és fals i tot és cert alhora. Què en penses d’això?
El problema és que, això, genera monstres. Aquest relativisme extrem… Si no pot haver-hi història, ni relat, ni construcció, perquè tots els relats són vàlids… arribem a algunes aberracions que… bé, que cada lector posi les seves. No diré ara en quines estic pensant. (riu) El problema dels relats és que, en l’àmbit estructural, tenen la mateixa credibilitat, la mateixa entitat i autoritat. Sigui el relat fals o no. El que importa és la manera d’explicar-ho. Si l’expliques bé, tindrà credibilitat, encara que sigui la mentida més grossa que et puguis imaginar. Això passa també amb la història.
Per exemple: Aristòtil deia que la poesia era una disciplina superior a la història perquè la història estava encotillada per la realitat, en canvi la poesia podia fer fantasia. La poesia era un art més noble que la història perquè aquesta última estava obligada a ser real. Però la poesia podia fantasiejar, plantejar problemes, solucions diferents a diferents enigmes, en canvi la història no. Trobo que aquesta és una reflexió clau, molt interessant.
Com la seudohistòria i les teories conspiratives que dèiem abans?
Sí, bona part dels problemes de la seudohistòria, de la falsa història, tingui la ideologia que tingui al darrere, és que funciona com una mena de teoria de la conspiració. Com que assumim que la història està manipulada i és manipulable, qualsevol element que no ens agradi automàticament és part de la conspiració que denunciem. Sigui aquesta conspiració el fet d’amagar que la terra, realment, sigui plana; la presència extraterrestre; la falsedat de l’Holocaust o defensar que hi ha hagut una conspiració castellana per soterrar la catalanitat de personatges històrics. Perquè, en ser teoria de la conspiració, qualsevol argument que donis queda refutat amb un: «formes part del problema, ets part dels que volen amagar la veritat».
Canviant de rumb, què en penses de la participació d’altres disciplines, com l’antropologia, en la construcció del relat històric? Aquest és un tema que durant algunes dècades ha generat força polèmica, sobretot a les universitats del Regne Unit i els Estats Units.
Mira, hi ha dues maneres d’enfocar la tasca d’historiador. Enfocar-la des d’un vessant de l’especialització, per exemple: jo sóc historiador de l’economia i tota la història s’explica a través de l’economia… O un apropament global a la història. I que no es quedi a la història sinó que incorpori tot allò que poden aportar altres disciplines humanístiques sobre la societat, el moment… és a dir, un historiador ha de ser, moltes vegades, més un antropòleg o un musicòleg, un historiador de l’art, un sociòleg, que merament un historiador.
Qualsevol intent d’explicar, fins i tot la societat actual i els seus comportaments, necessàriament has d’aplicar una gran sèrie de coneixements que vénen de la sociologia, l’antropologia, la representació simbòlica… Per exemple: Com expliquem com agafen les cigarretes els fumadors? Ve directament dels patrons que hem vist al cinema. Veient com fumen als actors del Hollywood clàssic veurem que, abans d’ells, les cigarretes no solien agafar-se així. I això, si vols, també és una explicació mitològica de com agafem la cigarreta.
El nostre imaginari, la nostra manera de relacionar-nos… és profundament mítica, simbòlica. Utilitzar tots aquests recursos és molt necessari i, encara més, en la història medieval. En ella no tenim la quantitat massiva d’informació que hi ha com en època moderna o contemporània, però tampoc tenim tant poca com en època antiga. I, alhora, és una societat suficientment semblant a la nostra, però suficientment distant, perquè camps com l’antropologia ens siguin molt útils.
Catalunya i l’edat mitjana
Si viatgéssim en el temps i ens trobéssim amb un camperol o un artesà medieval i li preguntéssim per la seva identitat cultural, què ens diria?
Fixa’t que si preguntéssim això actualment, a Catalunya, la resposta tampoc seria mai única. Hi ha gent que et diria català, altres espanyols, altres catalans i espanyols, altres europeus o, algú, et diria que passa de totes aquestes coses i que és un «ciutadà del món». Vejam, a l’edat mitjana hi ha una identitat catalana que trobem formada, és una identitat molt vinculada al territori, de pertinença a la terra. El problema és com definim sentir-se català. Si ho definim com a pertinença a un estat o a una estructura política, és una cosa ben diferent que la pertinença a una identitat geogràfica o una identitat cultural. El primer és propi de l’edat moderna i contemporània, el segon, no.
I aquesta cultura catalana, quan creus que podem trobar-la del tot formada? Cap a quin segle?
Des del segle X-XI jo, amb totes les cometes que vulguis i tota la precaució per l’etiqueta, no tindria cap problema en reconèixer una identitat cultural catalana, que això no vol dir que sigui una identitat o una cultura catalana 100% assimilable a allò que avui entenem per identitat i cultura catalana. Pot vehicular-se, per exemple, si pensem que les elits dominants dels comtats catalans es perceben catalanes des d’un punt de vista que s’articula familiarment. Això ho hem parlat algunes vegades als programes. La Catalunya carolíngia, com la resta de la noblesa del moment, és una estructura mafiosa, és a dir, estrictament «familiar». Si parléssim amb Guifré el Pilós i els seus successors trobaríem que hi ha una identificació amb la terra, una identificació que és familiar, horitzontal i extensiva: La terra és seva i ells, el llinatge, són la terra. Fins a quin punt aquesta identificació amb la terra és compartida per la gent més, diguem-ne, invisible? Pels actors no visibilitzats de la història. Doncs no ho podem saber.
El que és evident és que hi ha una identitat cultural catalana amb un gentilici emprat d’antic, d’ençà de la Crònica dels Pisans (el Liber Maiolichinus, que documenta la Croada pisano-catalana dels anys 1113-1114, contra la Mallorca islàmica), es parla dels catalans. És evident que els comtats catalans articulen una identitat que és diferent de la de Castella, Aragó… la unió dinàstica amb la creació de la Corona d’Aragó també genera un sentiment identitari. El problema és que el com, el quan, el perquè i la intensitat és molt difícil percebre-ho documentalment. Perquè tota identitat de pertinença és subjectiva i personal, difícilment la trobarem als documents. Potser en moments molt concrets podem mesurar-la… aquí, sempre, la faceta d’historiador et porta a ser molt prudent.
Però és obvi que a l’edat mitjana existeix una identitat catalana que és pròpia, diferent i que té uns elements originals que podem reconèixer fàcilment, encara que tingui o no relació amb una estructura política assimilable al que nosaltres creiem que és ara Catalunya: pot ser més àmplia, més restringida o diferent. La gent del comtat de Barcelona, se sentia barcelonesa o catalana? La gent del comtat d’Empúries se sentia empordanesa o catalana?
Sabem quina llengua parlaven els reis d’Aragó i si parlaven català quotidianament?
Sí, perquè de molts d’ells tenim documents autògrafs, per tant podem saber el que van escriure del seu propi puny i lletra. Tenim també intervencions públiques, per exemple en els diaris de cort. Quan es fa una intervenció directa del rei, ho podem saber. I, és clar, parlaven català. L’edat mitjana, però, és molt més plurilingüe del que ens pensem. Es podia parlar en aragonès i en català perfectament i saltar d’una llengua a l’altra. Creiem, a vegades, que el bilingüisme és una cosa d’avui, però no. Com nosaltres ens basem en documents, podem saber en la llengua que s’escrivia, que aquesta llengua escrita i la que es parlava fos la mateixa…
Podem saber, per exemple, que Jaume I escrivia o feia escriure els seus documents en català, segurament ell parlés català en l’àmbit íntim o, segurament, també parlés francès, perquè va ser educat per un mercenari francès, Simó de Montfort. I després podem parlar, per exemple, de Pere el Gran qui segurament parlaria català i, també, hongarès, perquè la seva mare era Violant d’Hongria, una reina hongaresa. Malgrat que no tenim cap document d’ell escrit en hongarès perquè, clar, la Cancelleria de Barcelona no coneixeria aquest idioma.
També hem de pensar que, a l’edat mitjana, els idiomes no estaven tan allunyats els un dels altres com avui: Hi ha els d’arrel romànica o els d’arrel germànica, que en aquell moment formaven grups no tan diferenciats. Per exemple, en l’ambient mediterrani els mercaders genovesos, pisans, valencians, venecians, occitans, francesos, s’entenien i comerciaven entre ells. Com són llengües romàniques podria ser més fàcil entendre’s i, en aquella època, no estaven ni estandarditzades. Tot això ho dic d’oïdes, no és la meva especialització, no sóc filòleg.
Què ens pots dir de la polèmica que hi ha entre els termes «comtat de Barcelona», «regne d’Aragó», «Corona d’Aragó»….?
Actualment hi ha un problema identitari i de terminologia, utilitzar Corona Catalanoaragonesa, Corona d’Aragó, Regne d’Aragó, genera avui un debat, però aquest debat és actual. No és un debat medieval. Si vols, potser comença a finals del segle XIX, però a l’edat mitjana aquest problema terminològic no generava controvèrsia. Si preguntéssim per això a un individu del segle XII o XIII et miraria amb cara d’estupefacció. És el problema del presentisme, nosaltres trasplantem problemes, terminologies i conceptes del present i els encastem en el passat.
Després hi ha el tema de què… clar, per nosaltres, si no coneixem bé la història, a l’edat mitjana un rei és més que un comte. Però no necessàriament a l’edat mitjana un rei és més que un comte, això ho veurem més a l’edat moderna, quan es genera la idea de l’estat-nació i de la identificació entre el rei i l’estat. Hi ha dignitats comtals, com la de comte de Barcelona, el comte d’Anjou o el comte de Borgonya, després duc, que com es retrotreien a una dignitat baiximperial, de l’Imperi Romà, tenien un prestigi i una dignitat que dins l’edat mitjana era molt preuada.
Observa-ho així: D’ençà de quan existeix un comte de Barcelona? D’ençà del Baix Imperi Romà. I d’ençà de quan existeix un rei d’Aragó? El regne d’Aragó, la institució del rei d’Aragó, és un comte o és un senyor, que s’ha autodenominat rei i s’ha autodenominat rei dues, tres o quatre generacions abans de la unió amb el comtat de Barcelona, no gaire més. El comtat de Barcelona és molt més antic i, per tant, tenia una dignitat plenament funcional i respectada.
I per què els comtes de Barcelona no van fer-se dir reis de Barcelona?
Perquè no ho necessitaven, perquè ja tenien una dignitat funcional. Podem discutir si major o menor que la d’un rei, però el fet és que no necessiten el títol de rei. El comte de Barcelona no necessita ser rei de Barcelona perquè, tot allò que pot fer com a rei, pot fer-ho com a comte. Aquest valor de poder i de patrimoni familiar, lligat a un títol, és el que imprimeix força a la «dignitat» d’aquest títol.
El rei de Navarra, el rei d’Aragó, el rei de Castella, el rei de Lleó… són títols molt nous, que neixen en un moment molt concret de la història peninsular i de la història europea. El comtat de Barcelona hereta una dignitat anterior, anterior fins i tot a l’edat mitjana. Per això, aquesta pregunta que si comte, que si rei d’Aragó… Per exemple, agafem en Jaume I, què li agrada més, ser comte de Barcelona o rei d’Aragó? Doncs Jaume, segurament, et diria: les dues coses. Les dues, per què? Perquè els títols són eines, eines del poder, que serveixen per fer coses diferents i amb patrimonis diferents. Són títols diferents per a cada territori, lligats a un valor patrimonial diferent.
Tot això, el nacionalisme més ranci sembla que no ho sap o no ho vol veure…
El problema és nostre, que si creiem que cal menysprear la identitat catalana, doncs direm que el comte de Barcelona està per sota del rei d’Aragó; i a l’inrevés, direm que el comte de Barcelona està per sobre del rei d’Aragó si volem menysprear la identitat aragonesa. Però, sigui quina sigui la resposta, és un problema del segle XIX i XX, no ens ajuda a comprendre millor la realitat del segle XII o del segle XIII. La prova és que Pere el Cerimoniós, quan ha de signar, signa com a Pere III, la historiografia castellana l’identifica com a Pedro IV. Clar, «Pedro IV de Aragón», perquè Pere I d’Aragó és un rei aragonès però no és un comte de Barcelona. A qui fem cas? A Pere III, que ell sabia com anomenar-se a si mateix i signava com volia, o a l’historiador de 600 anys després, que decideix que està equivocat i ell no era Pere III sinó Pere IV?
Hi ha un altre element, superposat, que és la utilització que el franquisme fa dels mites medievals. O dels personatges medievals, d’ençà dels Reis Catòlics fins a la figura del Cid. I hi ha un cert pudor, que s’ha anat perdent, a tractar segons quins temes, perquè tractar segons quins temes o personatges medievals suposa una opció política. Fer ficció sobre els Reis Catòlics o el Cid, fins fa no gaire, era posicionar-te políticament en un espanyolisme ranci.
Un dels punts d’inflexió va ser aquella sèrie dels germans Olivares, «El Ministerio del Tiempo», que és potser el primer intent a la televisió de dessacralitzar la història d’Espanya, la medieval però també la moderna, aquesta idea totèmica del «Imperio español». Als Estats Units es fa molta ficció històrica perquè són totalment irreverents amb el seu passat, hi ha un component mític, sagrat, però el passat no sempre és tan polititzat. Aquí, però, hi ha segons quins temes o èpoques, entre elles la medieval, sobre les quals hi ha un tabú si es tracten certs temes. Fer una sèrie sobre Isabel i Ferran solament pot fer-te-la la Primera de Televisió Espanyola i, només, com una mena de «Cuéntame» a la medieval, amb una visió molt centralista, molt casposa, fins i tot.
La visió contemporània de l’edat mitjana
Com creus que s’ensenya la història medieval a l’educació secundària?
No s’ensenya història medieval. Als instituts, a les escoles, el que s’expliquen són tòpics medievals, mentides sobre l’edat mitjana. Amb moltes cometes, si vols. Però, l’edat mitjana, entre totes les èpoques històriques, potser és la més vilipendiada, la més malentesa. El seu propi nom, edat mitjana, ja indica que és la que molesta, la que és al mig, entre un Imperi Romà que és genial i un Renaixement que és espatarrant i, enmig, aquesta cosa lletja que molesta, endarrerida, bruta, fosca, violenta… clar, aquest és el punt d’inici que tenen els historiadors del segle XVIII i XIX quan pensen sobre l’edat mitjana. Molts tòpics sobre el feudalisme, la brutalitat, la manca d’higiene, la sexualitat repressiva, no són res més que això, tòpics.
Aquests tòpics s’han pogut demostrar?
No. Després, a mesura que s’ha anat fent un encaix documental de tot això, no s’ha pogut fer, no s’ha pogut contrastar. En canvi, després fan la sèrie de La Catedral del Mar i, en el primer capítol, apareix el dret de cuixa, quan és una cosa que se sap perfectament que mai va existir. Però com mentalment ja hi ha la idea que l’edat mitjana era depravada, violenta, feudal, doncs aquest és el problema. I és un problema que, encara avui, a les escoles, perviu. Només cal agafar un llibre de secundària per veure-ho: veurem els camperols oprimits, la piràmide feudal com una societat estamental gairebé com la societat de castes de l’Índia, amb una església sinistra i repressiva…
Sí que, potser, aquesta visió existeix cada vegada menys, perquè des del medievalisme s’intenta fer un esforç didàctic, però costa que arribi aquest canvi de mentalitat sobre l’edat mitjana al carrer.
Quins són els pitjors tòpics?
Tots! Pensem que l’edat mitjana és una cosa tòpica o, volent-la fer hiperrealista, la tornem contemporània i, en aquesta polarització, perdem moltes vegades la capacitat d’interpretar-la, per exemple, allò que s’ha dit tantes vegades: a l’edat mitjana es creia que les dones no tenien ànima. Això és una ximpleria que es diu sempre; d’acord, aleshores perquè havien d’anar a missa? Evidentment, ningú a l’edat mitjana creia que les dones no tenien ànima. O que les persones es banyaven un cop a l’any, clar, per això hi havia carrers de banys o llocs on la gent anava a banyar-se que trobem documentats i a l’arqueologia, com a certs carrers de Barcelona.
I la terra plana, per exemple?
Això ningú ho pensava, perquè d’ençà de la Grècia Hel·lènica se sabia que la Terra és rodona i és un coneixement que es manté durant l’edat mitjana, fins i tot Beda el Venerable al segle VII-VIII, a Anglaterra, descriu la Terra com una esfera. Al segle XIV hi ha un llibre d’astronomia que, fins i tot, parla dels fusos horaris.
La idea que la Terra és plana neix d’una novel·la de Washington Irving, al segle XIX, en ella parla de Cristòfor Colom i, per engrandir el personatge, per mostrar-lo com l’únic defensor de la terra rodona i com a home modern enfrontat un món analfabet i idiota, fa que sigui l’únic que pensi que la terra és rodona. Però a Colom l’únic que va succeir-li és que va equivocar-se de càlculs i pensava que la Terra era més petita del que és. Irving, escriptor d’aquest fals romanticisme orientalista, com a Llegendes de l’Alhambra, mostra una visió tòpica de l’edat mitjana.
Com creus que pot revertir-se aquesta imatge d’una edat mitjana tòpica?
A mesura que furgues en els documents i en els fets reals, trobes que l’edat mitjana és constantment vitalista, amb elements de modernitat constant. Elements que després, tu ho sabràs també molt bé això, que coneixes l’època, a l’edat moderna es perden.
Perquè l’edat moderna suposa el tancament dels estats, el sorgiment de l’estatalisme, l’estat-nació, l’absolutisme, la Contrareforma. I l’edat mitjana és més una etapa d’horitzons oberts i de possibilitats, d’exploració. Horitzons que, a finals de l’edat mitjana, es tanquen en estats: Pèrdua de mobilitat, uniformització social, homogeneïtzació progressiva i centralització. Per això és molt interessant recuperar aquesta edat mitjana irreverent, una edat mitjana punyetera que mai s’explica, que va de la literatura eròtica-festiva dels trobadors fins als moviments de protesta urbans i molts altres esdeveniments i personatges sorprenents.
El problema de l’edat mitjana és que, com el que s’explica o la idea que es té d’ella és una invenció, sobre una invenció pots posar-hi el que vulguis. I sobretot, si parem esment, no només l’edat mitjana és una terra de possibilitats, sinó que també és la font del nacionalisme. Bona part dels nacionalismes europeus o de les identitats col·lectives europees creuen o argumenten que tenen els seus orígens en època medieval. Actualment ningú reivindica l’Imperi Romà, no hi ha cap partit o moviment polític que recuperi, potser el feixisme italià del segle XX i para de comptar. Però bona part del pensament històric nacionalista neix de l’edat mitjana, és l’edat que es veu com la més fosca i, a la vegada, com l’edat seminal, d’on neix la llavor del món actual. I aquest és un dels diàlegs que sempre tenim respecte a l’edat mitjana.
Després també hi ha una edat mitjana idealitzada, l’edat mitjana romàntica… les rondalles i les novel·les de fantasia més tòpiques en solen beure.
Sí, també tenim el problema del romanticisme. Perquè a aquesta visió negativa de l’edat mitjana, durant el segle XIX, se li oposa una visió folklòrica de l’edat mitjana. Tractant el tema de les llegendes t’hi hauràs trobat sovint, amb el gran problema de la disrupció que suposa el folklore romàntic, perquè suposa un canvi de paradigma, una mirada nova i, en general, positiva, de l’edat mitjana, que nova no vol dir bona i positiva no vol dir tampoc bona. Tan falsa i perillosa és la visió romàntica idealitzada de l’edat mitjana, castells, princeses, cavallers… com l’edat mitjana fosca i bruta. És el que et deia, l’edat mitjana sembla que serveixi per a tot: És el sorgiment de les identitats col·lectives, és el sorgiment de les idees folklòriques, de les idees reaccionàries, aleshores en ella pots trobar el que vulguis. I tothom intenta trobar-hi el que desitja, punts de fascinació.
A vegades se’ns oblida que l’edat mitjana és suficientment propera com per reconèixer-nos en ella en l’àmbit de les estructures polítiques, ideològiques, socials… però, alhora, suficientment allunyada com per carregar-la míticament. Són dos perills: l’edat mitjana folklòrica, del conte de fades, prínceps i princeses, o l’edat mitjana fosca i neoliberal de Joc de Trons, on uns personatges que es comporten, pensen i viuen com americans del segle XXI, pretenen ser medievals.
Aleshores, com era l’edat mitjana, la real?
Entremig d’això, d’aquest blanc i negre, hi hauria la realitat de l’escala de grisos. Moltes vegades hem de tenir una visió antropològica de l’edat mitjana, perquè vivim amb referents culturals diferents, amb un context cultural i de pensament diferent i, moltes vegades, no podem aplicar una literalitat al que trobem als documents. Ho hem de fer, per exemple, com en El formatge i els cucs, de Carlo Ginzburg, que t’obre un microcosmos inesperat, una sèrie de justificacions i argumentacions que sorprenen, perquè no saps ben bé com encaixar-les amb la mentalitat de persona del segle XXI. No hi ha fórmules màgiques: cada cas concret, cada episodi concret, l’hauríem d’analitzar en el seu context, per veure què hi ha de literal, què hi ha de figurat, què hi ha de referents simbòlics que desconeixem… és molt complicat.
Alberto Reche Ontillera és doctor en història medieval (2016, Cum Laude) per la Universitat Autònoma de Barcelona. La seva tesi doctoral girava en torn la relació entre les elits urbanes de Barcelona del segle XIV i les expectatives mediterrànies de la Corona a través de la reconstrucció documental de la família Morey. És membre de l’Institut d’Estudis Medievals de la UAB i secretari de redacció de la seva revista, Medievalia. És membre del consell de la RUHM (Revista Universitària d’Història Militar) i també ha sigut codirector de Roda da Fortuna, revista electrònica brasilera de joves investigadors en Antiguitat i Edat Mitjana. Ha assessorat obres de teatre històriques, ha col·laborat en seminaris, congressos i exposicions internacionals i escriu habitualment a la revista Sàpiens i a National Geographic Història.
Actualment treballa amb l’editorial andorrana Anem Editors, amb qui recentment ha editat la novel·la medieval occitana Flamenca i és professor d’història medieval i moderna a la Casa Elizalde de Barcelona.
Podeu llegir i descarregar-vos articles i treballs d’investigació de l’Alberto al seu perfil d’Acadèmia de la UAB seguint aquest enllaç.
Podeu escoltar A les portes de Troia a Ràdio Castellar, de Castellar del Vallès, a través dels programes de la Xarxa a diverses ràdios locals d’arreu del territori, a la seva pàgina web o a través del servei de podcast Ivoox.
També podeu trobar-los a les xarxes, a Facebook i Twitter.
Alguns programes d’A les portes de Troia:
Alguns tòpics de l’edat mitjana
Els castells medievals catalans
Com s’organitzava una flota a la Catalunya medieval?
