Ritus i tradicions d’agost (I): Amor i malediccions

Lluna d'agost

Què en penseu de l’agost? Hi ha qui l’espera amb delit, és quan finalment pot descansar de la feina, viatjar i fer tot el que no fa durant l’any. Hi ha qui el detesta, les calorades, les ciutats buides, els compromisos, tothom amuntegat a les platges. Però tot això són idees actuals, quan predomina la percepció urbana.

Pel que fa a les tradicions, no és un dels mesos més coneguts. Sí, estan les festes majors que s’escampen arreu, però no té una festassa que tenyeixi el mes de misticisme, ni Castanyada, ni Reis, ni Carnestoltes, ni Sant Joan, ni unes festes de maig. El mes d’agost és un moment del cicle anual que, més o menys, sol passar desapercebut. A les nostres contrades és quan la terra descansa, a diferència del nord d’Europa on tenen un estiu curt que pot durar tan sols una lluna… o uns dies.

Aquí era temps de recollir les avellanes, les ametlles i les figues, es feien canyes i es netejaven els estables i els pallers, es cremaven formiguers i es foragitaven les feristeles que podien fer malbé camps i bestiar. I hi ha qui encara ho fa. Avui, en algunes comarques, s’espera l’arribada de la verema o s’observa pacient la crescuda del blat de moro, que és a punt per ser tallat, en altres comarques es tallen els cereals més tardans i a l’horta es cullen patates i melons, albercocs, préssecs, síndries… Però tot això és avui. Més antigament, quan els camps no estaven mecanitzats, era quan la terra descansava.

I també és un temps de profundes contradiccions i altes passions. Per començar, és el temps tradicionalment més calorós, el de la canícula, un temps de tempestes, pedregades i forts alts i baixos de temperatura. Com si el que hi ha a dalt fos com el que hi ha a baix, també és un temps de festes majors on es coneixien nois i noies, se celebren les collites de juny i juliol, es prepara la vinya per rematar-la, les parelles festegen i se celebraven ritus relacionats amb trobar una parella propícia.

El mes d’agost és un moment del cicle anual que sol passar desapercebut… avui. Perquè com qualsevol altre estació té els seus secrets, les seves tradicions i la seva manera de parlar i dansar, dins dels compassos de la lluna i el sol.

Estrella Sirius, el Ca. L’estrella més brillant de la nit d’estiu. Font

L’estrella més brillant

Agost és el mes en què, normalment, fa més calor de tot l’any. El temps de la canícula. El mot “canícula” es fa servir quan fa una calor xafogosa molt intensa. Però d’on ve aquest curiós apel·latiu? Doncs, segons costum antic, de l’estrella Sírius, el Ca. El mes d’agost és el punt culminant de la canícula, perquè Sírius surt i es pon a la mateixa hora que el Sol. Els pobles llatins de l’antiguitat deien que el Ca, el Gos, encomanava la xafogor al Sol i el seu nom grec, Σείριος, Seirios, significa “extremadament calorós”.

Pel mite popular, Sírius, l’estrella més brillant del cel nocturn, regeix l’albada i es troba amb el Sol, a qui guia pel dia. D’aquí també ve la festivitat de Gwyl Aust, tal com l’anomenen els gal·lesos. Anomenat i recreat pel neopaganisme Lammas o Lughnasadh, se celebra durant la segona lluna plena després del Solstici d’Estiu, a mig camí entre el solstici d’estiu i l’equinocci de tardor. Basat en calendaris lunars, les festivitats dels celtes insulars i del nord d’Europa, tenen a veure també amb la sega i la recol·lecció de les collites, doncs Gwyl Aust celebra els primers fruits de la collita, entre altres coses.

Al sud d’Europa les collites van un mes o més avançades respecte al nord, el nostre estiu és més llarg i el clima ben diferent. Per això les nostres festivitats són també diferents a les del nord d’Europa i no se celebrava cap equivalent del Lammas Day en aquestes dates. Tradicions similars, però, com portar els pans solars o amb figures d’animals i l’aixecament de fogueres, les trobem molt semblants durant o poc després de les festes del solstici d’estiu, com he comentat en altres articles de juny i juliol.

Pedregada. Font

Tempestes i calabruix

També és el mes de les tempestes i les pedregades. Com a mínim, fa unes dècades, abans que la meteorologia comencés a canviar acceleradament. A molts llocs de les terres catalanes es creia que les pedregades eren congriades per bruixes i bruixots, que empraven pèls de cabra que esquilaven d’amagades per fer el calabruix, nom que relaciona la bruixa amb les pedregades. Hi havia on les pedregades s’anomenaven bruixó.

Si agafaves una pedra i, quan se’t fonia a la mà, tenia un pèl de cabra o d’humà a dins era pedregada de males arts, provocada per un aplec de bruixes. Si no hi havia pèl, podia ser enviada per Déu, però fos de Déu o de bruixes ambdues feien mal al camp, nogensmenys la primera podia tenir solució trobant al culpable i linxant-lo; la segona, en ser del Senyor, solament podia enfrontar-se amb “resignació cristiana”.

A Prat de Comte collien una de les primeres pedres que queien i la posaven en un plat d’aigua beneïda: Si es fonia ràpidament, era maligne; si trigava a fondre’s, era del Cel. A Sant Bartomeu del Grau la fonien sobre una medalla beneïda, que després els podia guiar a la bruixa que havia invocat o cavalcat la tempesta. A Menorca i Mallorca, a més a més de bruixots i bruixes, hi havia uns altres éssers que invocaven les pedregades i les tempestes que desfeien els camps: Ses bubotes, esperits malèfics, entre fantasmes i dimonis, com Sa Bubota Negra.

Una rondalla molt estesa fa segles per les nostres terres era que els violents llamps i trons eren cosa del Diable, que volia destruir l’home i portar-lo pels camins de la perdició, com és habitual en el seu ofici de tenebres. Així, creà el tro per espantar homes i dones. Crist, en veure la jugada maligne del Diable, va fer el llamp per prevenir els homes del terror que s’apropava i que no s’espantés. Com podeu imaginar aquesta rondalla és popular, doncs el pensament cristià nega que el Diable pugui crear res, poder que solament correspon a Déu. Però sí que ens remet a un temps on, potser, la creació del tro i del llamp eren atribuïdes a deïtats molt més antigues. No ho sabem.

Avui vivim temps on tot està canviant acceleradament, fins i tot el temps. De les tempestes d’agost, tan habituals fa dècades, en queden algunes restes incomparables a les del passat. Però encara perdura la violenta trobada entre la calor més intensa i les tempestes ferotges que refreden la terra, si més no en el record de les herbes i les bèsties.

Les dues llunes d’agost

Agost, a les terres catalanes, no era temps ni de collir, com al nord d’Europa, ni de sembrar. Malgrat que la feina del camp avui no s’aturi mai, abans era un temps de festejar-se els uns als altres, de trobar l’amor, de celebrar les passions intenses, de festes majors i de protegir-se del mal o fer-lo als altres. Un temps on tots és intens i crema ben alt, la calor, les tempestes, els cors. I la lluna ens explica moltes d’aquestes tradicions i cerimònies de protecció dels antics catalans.

Si agost és un temps de violents contrastos, també ho és la seva lluna. De les dues llunes del cicle es pensava que la primera era humida, abundant en tempestes, mentre que la segona era seca, la més seca de l’any. Per això, a aquesta segona lluna d’agost se l’anomenava Lluna eixuta. A Mallorca tenien la dita que deia que si plovia per la primera lluna, en plourà nou seguides.

On trobem l’entremig de les dues era un moment especial del mes, la Lluna vella. Si plovia durant la Lluna vella, pels mallorquins, plouria tot l’any. Lluna vella és com s’anomena tradicionalment en català a la lluna minvant, especialment la que va del quart minvant a la lluna nova. La lluna vella es tenia per malèfica per animals, plantes i homes. I la pitjor era la primera lluna vella d’agost, quan es passava de la lluna humida a la lluna eixuta, transformant-se en aquella lluna que té forma de banyes, la forca de la nit. Es creia que si la pluja d’aquesta lluna tocava bèsties i herbes, aquestes quedaven tocades de mort i no rebrotarien mai més.

Era una de les llunes més propícies per maleir, lligar o deslligar parelles.

Malediccions i paràsits

Una de les malediccions catalanes més terribles i sangonoses era: “Mal llamp et mati en lluna vella“, perquè mai més tornaries a rebrotar si mors durant aquest temps de decreixement. Aquesta maledicció és, segons l’etnologia, un fragment d’una vella formula més complexe i llarga. Per això el pagès català tenia el costum, per la lluna vella d’agost, d’esbotzar formiguers i eliminar tot rastre de bestioles que poguessin fer mal als camps, perquè era un temps on s’havia de fer per evitar que la terra prengués mal, feble i despullada com estava.

Per la lluna vella no plantaven o sembraven res, que no fossin plantes “d’arrel”, alls, cebes, patates… Això és perquè, per la saviesa popular, la saba de les plantes, en aquesta fase, baixa a les parts subterrànies. Aquesta lluna vella és un temps de treballar amb l’interior i escoltar a les arrels. Altres dites catalanes ens ho recorden:

En lluna minvant no sembris ni un gra.”

Mata el porc en creixent i cada tall valdrà per cent, mata el porc en minvant, tot seran ossos i sang.”

Sembra en creixent i arrenca amb minvant, i tindràs un lli com un gegant.”

També és temps de desfer-se de tots els paràsits que poden fer mal als camps i els ramats. Temps de tallar canyes perquè no es podreixin o de cremar els formiguers. Però compte: A la terra on mor una serp, segons la tradició catalana antiga, no hi creix mai més res. Per això, quan es cremava un formiguer, s’havia d’anar amb compte.

Si hi havia una serp amagada no hi creixeria mai més cap planta, per més que es sembri, se’n tingui cura i es vigili.

Ball de la Morisca. Font al blog Qui la fem?

El Ball de la Morisca, de Gerri de la Sal

Una de les joies de la cultura popular catalana és el Ball de la Morisca, de Gerri de la Sal, amb l’antiga festa que hi anava lligada. Es desconeix el seu origen, però probablement és altmedieval o més antic, amb successives reformes. Se celebrava l’1 d’agost, per Festa Major. La Morisca és un dels pocs balls populars de parella sola que se celebren a Catalunya, això ja ens indica els seus orígens antics, amb possible relació amb ritus que avui desconeixem. Però si presteu atenció a la festa en què se celebrava encara veureu més coses curioses…

Els fadrins joves (els xicots adults i solters) s’aplegaven en un prat comunal i, asseguts en rotllana, decidien entre tots l’organització de la festa. Tots contribuïen amb mesures de blat, amb quartos per llogar els músics, i escollien els caps de festa. Enllestida l’assemblea ballaven pel prat l’antiquíssim ball dels cascavells, ball de l’antiguitat propiciador de fertilitat i sort. En acabat s’escollia una casa comunal, la “cambra”, on els fadrins menjaven durant totes les festes i hostatjaven els fadrins forasters.

Els fadrins forasters de viles riques pagaven una pesseta i els de les pobres mitja. I tots tenien les pallisses accessibles per dormir-hi. El tracte de concòrdia era comunal i recíproc: Tal com els tractessin a Gerri, els de Gerri serien tractats al seu poble en la seva festa. En arribar als afores els forasters disparaven les seves armes al cel. I els de Gerri els responien amb una altra salva de trets. No respondre als trets amb trets era considerat un gran deshonor i un menyspreu, que feia que els forasters no entressin al poble, ofesos.

La festa començava a la vigília, quan es feia fosc. L’arribada dels músics era rebuda amb trets i cançons alegres. Els obsequiaven amb beguda i menjar, i eren tinguts en gran estima. Les noies els hi llençaven flors per les finestres i després de sopar tocaven fins a l’albada. La formació habitual era una cobla de tres músics formada per una cornamusa (també dita “sac de gemecs” a tot Catalunya, o “buna” al Pallars), la gralla, el flabiol i el tamborí, ambdós tocats per un sol músic. Ells eren el nucli central de la festa popular.

Amb el blat dels fadrins es feien els “redorts”, tortells rodons, fets amb farina, ous, aiguardent (ratafia) i comí, que recorden a les menges rituals en comunitat. Eren fets per les mares i es menjaven compartint. La beguda més habitual era el vi i la ratafia, molt consumida. Els fadrins plantaven un pollancre al centre de la plaça, del que s’hi penjaven cintes de colors i es ballava al seu voltant. Les majorales (dones joves casades), guarnien la porta de l’església amb papers i cintes de colors. El majoral principal els hi calava foc.

Al migdia de l’endemà, el majoral principal portava una safata amb una poma plena de monedes clavades, tapada amb un mocador. Destapada damunt la taula, els fadrins hi llençaven monedes, que després el fadrí més jove es lligava en un tovalló llarg que portava penjat i del coll. Durant el Ball de la Morisca, a diferència d’altres balls, tot radica en el punteig alt i frenètic de la balladora, que tot sovint feia descalça. El ballador només la segueix saltant, en un pla inferior.

Per tal de ballar-la, els fadrins es comprometien amb una balladora. El tracte era que tots els balls de la festa els havien de fer solament amb ella durant els tres dies. A canvi, ells les protegien de qualsevol incidència o violència. La pubilla que havien escollit els convidava a dinar uns dies abans. I pel ball portava un redort, que havia elaborat ella mateixa el millor què sabia. Després el donava al seu fadrí, que el portava amb ell durant tot el primer ball. En acabat el ball, se’l menjaven.

La gentada els hi llençaven llaminadures, perquè perdessin el compàs, i la mainada anava recollint-les entre les cames. Per acabar-lo, amb el peu donaven un cop molt fort a terra. La gent cridava i disparava enlaire, fent gran estrèpit. Després entrava una altra parella. Els balladors més atrevits ho feien amb llargues barretines de 5 o 7 pams que es penjaven esquena avall i al fons de la barretina hi portaven un cascavell molt gros, que feien dringar i sentir amb salts molt alts i enèrgics. Els cops de cascavell eren saludats per trets.

No cal dir que aquest ball era relacionat amb les prometences entre fadrins i fadrines, una dansa d’amor entre els joves de Gerri o d’altres viles properes amb les noies solteres del poble. Fins i tot tenia una llegenda associada, que explicaré en un altre moment…

Vesc. Font
El vesc d’agost
El mes d’agost, especialment durant en la seva lluna creixent, era un dels moments quan antigament recollien el vesc, que creix enfilant-se als roures. Avui és una espècie protegida que no pot collir-se, però abans era molt desitjada per la gent que vivia al camp. Podia collir-se durant diversos moments de l’any, començant per aquesta lluna creixent i, també, durant el canvi d’estació a la tardor.
Els nostres avantpassats creien que era durant aquests dies d’agost quan el vesc gaudia de major poder i virtuts, doncs havia florit dins seu tota la força de la llança del sol. El reduïen a un pols molt fi i el guardaven dins d’una bossa petita, que penjaven del coll de la mainada perquè els protegís del mal donat i de les malalties.
Podem intuir que aquesta és una tradició antiquíssima, que remunta el seu origen a temps precristians, però que se sincretitzà amb el cristianisme. Així, a Catalunya i altres llocs d’Europa es deia que el vesc tenia aquests poders apotropaics, de defensa màgica, per haver-se enfilat a la creu de Crist. Fins i tot, amb els grans se’n feien rosaris que protegien d’accidents, dels lladres i de les feres, si amb ells resaves les acostumades pregàries cristianes del rosari, en una curiosa barreja de creences cristianes i paganes.
Intrigants jocs d’agost

Agost és també un moment de l’any que la mainada sortia a jugar al carrer perquè hi regnava el bon temps i no feia fred, els reis dels jocs eren els de llançament, els de figuració i tots aquells que empraven esforç físic. La majoria d’ells avui s’han perdut.

Un d’aquests jocs era el del «pim pam», jugat per la canalla més petita. Un dels infants es tapava els ulls i assegut mostrava l’esquena, l’altre li picava al so d’una cançó que encara conservem i, un cop acabada, li posava les mans damunt formant diverses figures com si fossin mudres, fent diferents formes que l’infant dels ulls tancats endevinava. Hi havia diverses formes tradicionals: El punxó, l’estisora, la papallona, el ribot, la creu…

Un altre joc molt propi del mes d’agost era el de les bitlles. Segons Amades les bitlles, com el pim pam, tenen un origen màgic. Ens explica que les donzelles de l’antiguitat hi jugaven per saber quin dels galants que elles preferien seria llur marit. Cada una de les nou bitlles era un dels pretendents, però la bitlla mestra, la més grossa, era la que representava el pretendent que elles preferien. Feien setanta passes de distància i tiraven tres bitllots seguits contra les nou bitlles, que formaven un grup de tres fileres amb la bitlla grossa al mig. Pel nombre de bitlles que queien endevinaven quina seria la seva sort en amors i amb qui es casarien.

Partitura i figures recollides per Amades i J. Tomas, al Costumari Català

El joc de les bitlles està molt estès arreu d’Europa i ja apareix a l’Odissea, quan els pretendents de Penèlope hi juguen mentre ella teixeix i desteixeix la seva tela, fent temps pel seu promès. Hi ha variants nostrades, com les bitlles catalanes. I en molts llocs es tiren els bitllots per sota les cames amb un sentit que antigament tenia una gran càrrega eròtica, com Amades diu que feien les sibil·les, les bruixes i les gitanes que feien la bonaventura als seus clients.

Segons el nostre folklorista: «Aquest és, potser, l’art endevinador o sistema màntic i oracler que, a través de les moltes generacions que l’han practicat, conserva encara millor la seva fesomia i ha perdut menys en passar de cerimònia sagrada a joc i entreteniment infantil».

També era típic, i molt interessant, el «toca’m, si pots», un joc en el qual el «malalt» s’asseia a terra sostenint amb la mà una corda. Qui parava agafava el cap contrari de la corda. Així, assegut i parador quedaven units per ella, com si fos un cordó umbilical. Aquest últim podia moure’s el que volgués, sempre que estigués dins del que li permetia la corda i la seva tasca era defensar el malalt assegut dels qui l’assetjaven, que podien arribar a ser molts, impedint que el toquessin i colpegessin.

Com bé llegeix Amades, existien arreu d’Europa pràctiques guaridores de caràcter pràcticament igual, on el malalt ajagut sosté una corda per sobre del cap, mentre que el bruixot l’agafa per l’altra part. Durant una cerimònia el bruixot s’enfronta als dimonis i esperits que assetgen enfurismats el malalt. El bruixot, així, actua com a intermediari entre aquest món i l’altre, interpretant en aquest cas un guerrer de l’esperit o dels somnis que habita els dos llocs alhora.

Figuera. Font

Agost, temps de figues

Fa algunes generacions a l’agost se l’anomenava “temps de figues”. A l’antiga Cartago una de les representacions del mes d’agost eren unes figues i unes espigues. També Roma ideava el mes d’agost, entre d’altres símbols, amb les figues. Com he anat dient, on no hi havia vinya i no s’hi feia vi, l’agost i el setembre eren mesos de poca activitat per la terra, que descansava fins a la sembra si no era per plantar alls, cebes o “arrels”. També es collien ametlles i avellanes, entre moltes altres tasques. Però la terra dormia.

Pel Ripollès i Osona, a la Plana de Vic, deien que l’any del pagès “acabava per les figues”, és a dir, per l’agost, quan comencen a collir-se. I començava per la sembra, vers l’octubre. Per això, una manera tradicional catalana de referir-se a l’any era “de figues a figues”.

A Mallorca la collita de figues era molt important, perquè se’n feien a cabassos. Per celebrar-la els joves mallorquins s’aplegaven pels masos i ballaven una jota anomenada “des figueral” o “jota figuerolera”, encara popular i coneguda a l’illa. Era un ball alegre, de joventut. On va gaudir de més importància va ser a Alaró.

En altres temps, arreu de les terres de parla catalana les figues eren considerades un menjar de pobres i bestiar, sobretot de garrins. Les porcades es deixaven anar pels figuerals, perquè s’atipessin de les caigudes a terra. Pels porcs eren mel.

La collita de figues va ser un treball, en gran part, relegat a les dones, especialment dones pobres, molt joves o molt grans. Anaven a mitges amb l’amo del figueral, treballant per llur compte i sense rebre jornal. Damunt mateix dels sequers es pagava la collita. Les collien amb un ganxo i les posaven en cistells, després les estenien en encanyissades per assecar-les i les anaven girant per seguir el curs del sol. S’havia d’evitar que les figues caiguessin sota l’ombra o es mullessin, perquè es farien malbé. També podien assecar-se en forns.

Les “casetes de figueral”, de pedra seca, podien tenir petits forns i solls pels porcs, a més a més de ser un lloc on el pagès es protegia del sol i les calorades d’agost.

Però hi havia qui no volia menjar figues, perquè deien que feia de pobre i cridava la misèria, com si la figa en si mateixa pogués atraure el mal averany. El motiu principal d’aquest malnom era que en època de males collites de cereals es feien pans de figues, que els substituïen. Així, menjar figues, feia recordar a la gent del camp els temps de la fam.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada