40 anys d’Aquelarre de Cervera: Els seus orígens

Aquelarre de Cervera
Aquelarre de Cervera

Fins ara us he parlat d’algunes festivitats del territori però avui, mai millor dit, toca bèstia grossa. L’Aquelarre de Cervera, que enguany ha celebrat el seu 40 aniversari –l’edició XL, mai millor dit, també–, és un clar exemple d’allò que anomeno «folklore modern», un dels més bells i potents exemples que tenim a Catalunya, essent per mèrits propis una de les festes de foc més importants de totes les terres de parla catalana.

L’any 1978 es van unir els membres de l’Assemblea de Joves i amb la col·laboració de la revista «Carreró de les bruixes», els escriptors de la qual també pertanyien a l’Assemblea, van començar el primer Aquelarre. Aquest carrer, cobert, conservant tot el seu passat medieval i anomenat per la gent de Cervera «de les bruixes», ja és indicatiu d’aquest gust popular i de creació espontània, natural, gens folkloritzada, de l’Aquelarre. Era un lloc que fins i tot feia por a la mainada de Cervera. I és que el carrer de les bruixes no va ser mai carrer de bruixes, però sens dubte és un carrer estret, fosc i ocult, encara avui amb una atmosfera d’allò més ombrívola. Les bruixes de l’Aquelarre de Cervera no són les guaridores i herboristes de l’actualitat, si no les dones perilloses que ballaven nues amb el diable sota la lluna plena i amb les quals fer tractes et podia conduir a la glòria o a la ruïna.

Aquelarre de Cervera, 40 aniversari, invocació del mascle cabró
Aquelarre de Cervera, 40 aniversari. El mascle cabró apareix cavalcant la Bèstia per derrotar les forces del bé. I, com és lògic i natural, ho aconsegueix.

En realitat el carreró de les bruixes es deia carrer de Sant Bernat. Curiosament un «bernat» era, com s’anomenava popularment en català antic, un penis. D’aquí el nom d’una de les muntanyes de Montserrat, «Cavall Bernat», que simplement vol dir «el penis del cavall», però si la casualitat és divertida, no crec que hi tingui pas res a veure. Al segle XII el carrer de Sant Bernat pertanyia al recinte jussà d’un dels dos calls jueus de Cervera, situat extramurs, per tant aquí, originalment, no hi vivien bruixes, si no jueus pobres que no podien viure dins de la ciutat. Però i avui? En ell hi trobem tot de figures amagades, una mà, una escombra, un niu, un cap de bruixa, un gat negre –el meu preferit– i un mussol, elaborades a principis dels 70, abans del primer Aquelarre, pel cerverí Jaume Castells, conservades en un estat desigual de salut. El 2011, un altre cerverí, Xavier Badia (del taller La Gàrgola), seguint la mateixa estètica i la història de l’Aquelarre, crea 13 figures més.

És doncs, el carreró de les bruixes, un lloc on fer volar la imaginació, on passejar entre les ombres tot sentint que alguna cosa et toca l’espinada i et fa venir calfreds, on potser sentir una mà sensual de llargues ungles negres que t’acaricia els cabells o un gat negre t’observa impassible amb ulls grocs i et pregunta «qui ets?». I aquesta màgia la van saber veure ràpidament l’Assemblea de Joves. La festa de l’Aquelarre va sorgir per primera vegada gairebé per una sèrie de casualitats, dirigides per la ferma voluntat dels joves de Cervera. Quan es van reunir el 1978 volien recuperar les festes del Barri de Sant Joan, entre la Plaça major i el carrer Major, però un dels veïns no va voler saber-ne res, així que van haver de pensar una altra cosa i com no podien col·laborar en la festa del barri, van fer-ne una de nova, en un lloc que no s’hi havia fet mai cap: El carreró de les bruixes.

Si la festa se celebrava al mal-anomenat «carrer de les bruixes» era ben natural que, en el saber popular, la festa s’anomenés Aquelarre, paraula basca que significa «Davant del Mascle Cabró», compost de les paraules «aker» –mascle cabró– i «aurrean» –davant–. Antigament i, també avui, sempre es posava un mascle cabró negre en el ramat per evitar l’endogàmia, era doncs un element vist com a «forà» per aquelles societats agrícoles i rurals del passat, per aquest motiu, entre molts altres que tenen a veure amb déus del paganisme com Dionís, Pan o els esperits del bosc anomenats sàtirs que formen el seu seguici, el cristianisme va veure en la figura del mascle cabró, inclòs en el ramat blanc exclusivament per a tenir sexe, tot i venir de fora, com un element pervers. Era també un símbol que la gent d’àmbits rurals –recordo aquí que a l’Edat Mitjana com a mínim el 90% de la població vivia al camp en feines agrícoles– entendria ben fàcilment, copsant la seva relació amb la luxúria, el que és estranger i perillós, rupturista de la tranquil·litat de les parelles i les famílies, nuclis indispensables per a la societat feudal i, posteriorment, capitalista.

Encesa de l'Aquelarre de Cervera
Encesa de l’Aquelarre, per part dels Diables de Cervera, Carranquers

Per molt que la paraula no estigui del tot ben utilitzada, en el saber popular ha quedat així. Altres investigacions sobre la seva etimologia diuen que Aquelarre ve dels aplecs que les bruixes de la Vall de Baztán, a Navarra, mantenien al poble de Zugarramurdi. En aquell poblet basc la Inquisició espanyola va fer un famós Acte de fe a inicis del segle XVII contra diverses dones que, se suposava, eren bruixes que es reunien per adorar el dimoni en un prat que portava el nom d’aquelarre, que també podria voler dir «Prat del mascle cabró», essent «larre» la paraula basca per «prat». S’ha de dir que per tot Euskal Herria hi ha fins a 15 topònims que porten el nom d’aquelarre. Com ja he dit, era habitual la inclusió del mascle cabró en els ramats i la societat basca, segons alguns estudiosos tradicionalment matriarcal, sempre hi ha hagut un fort pes del pasturatge, especialment ovicaprí i del simbolisme del moltó o mascle cabró.

Segons Andrés Ortiz-Osés, parlant de la deessa Mari, centre del panteó mitològic basc i la seva relació amb el mascle cabró –el moltó–: «Mari no és sinó la projecció mítica d’una experiència primigènia: L‘experiència de la vida viscuda sota el misteri de l’embaràs femení, de l’alimentació i cocció femenines, de la màgia de la dona, de la llar com a centre de la casa. Mari no solament és l’epifania dAma Lur –la Mare Terra / Natura i les seves forces personificades– sinó que representa l’ordo natural, les xarxes que teixeix i desteixeix, amb filosa d’or i les banyes del mascle cabró. A aquesta Divinitat basca se li ofrena simbòlicament el moltó –el mascle cabró–, animal sagrat per excel·lència, carregat de valors curatius i màgics. (…) Mari representa l’arquetip matriarcal predominant en el Paleolític.» Estiguem o no d’acord amb Andrés Ortiz-Osés, és indubtable la relació entre el moltó i la divinitat i ritus de la feminitat dins de la mitologia i tradicions basques, que, recordem, en temps reculats anaven per tot el Pirineu fins, com a mínim, la Cerdanya, encara avui, segons Joan Coromines, es mantenen tot de topònims iber-bascos en les seves contrades.

Carreró de les bruixes, Cervera
Carreró de les bruixes, Cervera

Però al carreró de les bruixes de Cervera no va haver-hi mai, que sapiguem, bruixes. Tampoc Cervera va ser especialment un lloc relacionat amb la bruixeria. Fins a l’any 1982 la festivitat va matenir un caràcter relativament ingenu, però ja hi contenia els elements de crítica social, rebel·lia i disbauxa. Trobem que hi havia «Cercavila a la tarda, per espantar la quitxalla; un “pub” amb música viva; titelles, que representaven l’aspecte de crítica social de l’àmbit cerverí; tarot; un decorat amb bruixes per fer fotografies; Pim, pam, pum al regidor; i de menjar, entrepans variats i xocolata desfeta amb coca». L’Assemblea de Joves volia que fos una celebració totalment deslligada de l’àmbit religiós i que fos «una festa folla, que cadascú vingui a la festa de bruixes per a viure-hi el seu particular sàbat festiu». L’any 1983 la cosa va canviar… però d’això en parlaré en un proper article.

I aquests són els orígens d’una festa autènticament espontània, nascuda de l’àmbit més popular de les profunditats de l’inconscient col·lectiu, a través d’una sèrie de casualitat –si hi creieu en les casualitats, que jo no–. Els seus orígens es troben just en acabar el franquisme i, sens dubte, hi ha molta rebel·lia contra tot allò que 40 anys de dictadura havien imposat. Avui, l’Aquelarre té ja tants anys com la dictadura i el seu cant de llibertinatge, blasfèmia i excés ha guanyat la partida a la repressió i a la «mà dura». I és que un aquelarre, davant del mascle cabró, el Mestre, no és un lloc on deixar anar, amb llibertat i disbauxa, tot allò prohibit, reprimit, ocult? I per molts anys més!